A l’aparell del PSPV la paciència és un producte esgotat. L’últim lot el va consumir José Luis Ábalos, dissabte passat, a Elx, durant el míting de la campanya de les primàries del PSOE, quan va acusar Ximo Puig –sense nomenar-lo– d’actuar al dictat de Rajoy per a defenestrar Pedro Sánchez. Les existències ja eren minses després de la recollida d’avals guanyada per golejada per Sánchez gràcies als bons oficis d’Ábalos.
L’aparell d’Ábalos a l’estructura provincial del partit va funcionar com un rellotge. Si foren certes les fins ara indemostrables sospites d’irregularitats que circulen per la seu de Blanqueries, l’únic que demostrarien és que el líder provincial domina les tècniques subterrànies de mobilització polítca amb molta més destresa que els seus rivals.
Ábalos va acaparar més de 5.000 avals a la circumscripció valenciana, només 3.000 menys que els suports assolits per Sánchez en tot Andalusia. Més del 90% per cent dels militants van avalar alguna de les tres candidatures: un rècord històric de participació al PSPV. Eixes són les xifres que van exhaurir els dipòsits de paciència, no només de Puig, sinó de tota mena d’alts càrrecs del partit, de la Generalitat, de la Diputació i dels alcaldes de la majoria de les principals ciutats.
L’aparell, humiliat
Amb la sola plataforma del seu escó al Congrés dels Diputats, Ábalos va passar per damunt de desenes de barons locals i comarcals amb vares de comandament municipals o despatxos i pressupostos de tota mena d’institucions.
El PSPV, com la majoria de partits de tradició socialdemòcrata, no sol practicar porgues. Els lideratges es configuren a partir d’un joc d’equilibris interns que permeten la pervivència de famílies, tendències o faccions durant llargs períodes de temps. Quan Jorge Alarte va desplaçar el lermisme de la cúpula de Blanqueries, el perdedor del congrés –Ximo Puig– va pactar amb l’exalcalde d’Alaquàs que encapçalaria la llista socialista al Congrés dels Diputats.
Ximo Puig va signar un compromís semblant amb Ábalos. Fins i tot després de la caiguda de Sánchez i amb el dirigent provincial ja arrenglerat amb el líder caigut, Puig no va exigir que se l’apartara de la direcció del grup parlamentari del PSOE a Madrid.
Ábalos havia respectat la disciplina de vot i es va abstindre en l’amarga votació que va propiciar la investidura de Mariano Rajoy. El joc d’equilibris semblava funcionar en un partit on les normes consuetudinàries basades en una tradició política heretada des dels temps de la II República pesen més que els reglaments escrits.
La memòria d’un apparatchik expert
L’actual bèstia negra de la direcció del PSPV va ser víctima d’una violació menor, però significativa d’aquest codi tàcit de conducta. Quan Ximo Puig va accedir a la secretaria general del partit al darrer congrés celebrat a la Universitat d’Alacant, la majoria de compromissaris van rebutjar l’informe de gestió presentat per l’equip de Jorge Alarte. Fins i tot durant els enfrontaments més durs de finals dels anys 90 i principis del segle XXI –amb la dimissió de Joan Romero i la repetició del congrés que va triar Ignasi Pla–, aquests informes s’aprovaven protocol·làriament.
La humiliació d’Alarte va ser també la d’Ábalos, com l’estruendosa diferència d’avals és no només una afrenta a Puig, sinó a tots aquells que representen alguna cosa en l’actual direcció del PSPV. L’enuig s’ha estés als qui, fins ara, no havien volgut decantar-se de manera explícita per cap candidat. Ábalos ha fet evident la feblesa organitzativa dels diversos aparells en tots els nivells territorials del partit.
Porga o mesura disciplinària
Ja s’ha explicat adés que la porga en sentit estricte no forma part de la tradició del socialisme democràtic hereu de la II Internacional. Aquesta pràctica –pròpia dels partits marxistes-leninistes i de les diverses branques posteriors– s’efectua per necessitats objectives de l’organització i del seu líder suprem en moments en què cal canviar el rumb doctrinal en els casos d’una existència clandestina, o quan, al govern, es vol fer un gir polític profund. Perquè això tinga èxit, cal trobar uns individus o uns grups ben identificats que servisquen de bocs emissaris explicatius del tomb. Sí, a més, les víctimes són excol·laboradors del líder amb molt de poder a l’aparell, encara resulta més creïble la típica acusació de traïció i és més potent l’efecte catàrtic del colp sobre l’ànim de les bases del partit.
El més semblant a una porga que el PSOE ha viscut durant les darreres dècades és la laminació del secretari general de la Federació Socialista Madrilenya (FSM), Tomás Gómez, practicada per Pedro Sánchez en vespres de les Eleccions Autonòmiques de maig del 2015. Les enquestes no eren proclius a l’aspirant a presidir la Comunitat de Madrid. Però, la raó esgrimida per l’aleshores líder del PSOE per a fulminar el fins feia poc aliat i amic va ser la sospita de presumptes irregularitats comeses per Tomás Gómez quan ostentava l’alcaldia de Parla. Gómez reunia les característiques objectives per a encarnar el paper de víctima propiciatòria i preventiva del previsible fracàs socialista a Madrid. Així doncs, Pedro Sánchez va poder esquivar l’assumpció de responsabilitats per la patacada.
La visió dels qui ja preparen la liquidació política de José Luis Ábalos té característiques diferents. Més que com una porga, es plantegen l’execució com una mesura disciplinària proporcionada a la gravetat de les transgressions del diputat al Congrés. Volen que pague pel que ha fet, no pel que representa. Se li imputen actituds, paraules i fets que, a ulls dels executants, impliquen una deslleialtat intolerable i una conculcació de les pràctiques que han permés, fins i tot, la supervivència del partit en els pitjors moments. La infracció més greu, tal vegada, haja sigut apostar públicament a tot o a res en un partit on les travesses solen ser de menor quantia i es pressuposa que cap dels contrincants no vol deixar pelat un altre jugador.
És el que es diu “cultura de partit”. Pedro Sánchez no ho va tindre en compte quan va voler convocar un congrés extraordinari sense l’aquiescència dels principals barons i baronesses terrritorials i intel·lectuals. No li ho van consentir i hi van ser implacables. Amb Ábalos encara ho seran més, si és que tenen l’oportunitat. Sánchez sempre va anar una mica per lliure pel que fa al respecte dels equilibris i les tradicions. El cas del polític valencià té l’agreujant que marca qualsevol confrare traïdor. Coneix, practica i viu aquesta “cultura de partit” i, tot i això, no l’ha respectada. A l’infidel se l’expulsa o se’l confina. L’únic destí possible de l’heretge és la foguera.
