Hi ha un punt d’inflexió en la carrera de qualsevol fotògraf en actiu: l’era analògica i l’era digital. José Garcia Poveda, conegut en el gremi com ‘El Flaco’, no ha estat aliè al canvi tecnològic en les eines i els ritus de l’art de retratar. La València d’El Flaco és el títol de l’exposició que acull el Centre Cultural La Nau (de l’11 de maig al 27 d’agost), on García Poveda mostra la ciutat i la seua gent vista a través de la seua màquina des de la dècada dels 80 fins a més enllà del 2004.
“M’ha interessat la ciutat i la seua gent”, afirmava ahir el fotoperiodista des de la Sala Acadèmia de la Universitat de València (UV) poques hores abans de la inauguració de la mostra. ‘El Flaco’ va posar per primera vegada el peu al paranimf per a estudiar Econòmiques el 1969, encara que va acabar fent de la fotografia el seu ‘modus vivendi’. Aquell murcià que València va acollir “rebé” ha tornat a la UV per a penjar a les parets diverses persones per les quals té “estima”, junt a altres, que no pot “ni veure”.
Són tres dècades recollides en dos-centes fotografies en blanc i negre, més cent imatges projectades i alguns audiovisuals que emeten altres instantànies. García Poveda es defineix com a autodidacta, motivat per “l’afició” a la fotografia. Un premi organitzat per la capçalera Levante adreçat al públic va permetre que ‘El Flaco’ es comprara una càmera Zenit soviètica. Dos mil pessetes van tindre la culpa que els nebots, les dones dels cosins o les xiques es convertiren en retrats d’una mirada inquieta que es professionalitzava progressivament. Només reconeix el mestratge d’un únic home: Paco Jarque. Ho reitera en preguntar-li aquest diari per un nom que siga important en la seua carrera.
‘El Flaco’ “ha alçat acta de la quotidianitat de la ciutat”, afirmava Antoni Ariño, vicerector de Cultura de la Universitat de València, quan va introduir la mostra. Un fotògraf amb bicicleta o amb moto es va convertir en un notari gràfic que dóna fe amb l’objectiu d’una Zenit soviètica de la cultura, la política, la nit i la ciutat de València.
Els 80 no eren per a “avorrits”
El fotògraf es declara un enamorat de la dècada dels 80, reconeix al Diari La Veu. Pot semblar incongruent, però ‘El Flaco’ és capaç de traure una riallada del fet més ignominiós. Recorda amb un somriure l’any 1981, “per la por que vam passar quan el cabró de Tejero va donar el fallit colp d’Estat”, apunta. “Aquell dia –afegeix– vaig tindre por que em mataren”. Malgrat això, no té cap fotografia que rememore gràficament aquell 23 de febrer. Va marxar de casa fugint, explica. Feia poc que havia passat alguna cosa que no vol portar als llavis, només apunta que l’havia fitxa’t la policia. Per això, amb els cuirassats de Milans del Bosch pels carrers de València, ‘El Flaco’ va arribar fins a una casa del seu exsogre, sense càmera. “El tanc estava baix de casa però jo no podia fer-li fotos”, recorda.
Tanmateix, la mostra posa sobre els murs la dècada dels 80 i dels 90 amb especial significació. Són anys on “la cultura estava al carrer”, raona, i “si us fixeu, veureu que les cares apareixen somrients”, apunta. Aquesta València d’El Flaco, “no és una exposició per a avorrits”, afegeix entre riures.
Va publicar la primera fotografia en el diari La hoja del lunes i va esdevenir un col·laborador “ocasional” d’altres capçaleres valencianes com Las Provincias i Levante. Des del 1985, l’objectiu de García Poveda i la revista Túria, de Vicente Vergara, es van unir. Des d’una “capella íntima” a la pràctica: un laboratori fotogràfic ha cobert en analògic i en digital per a la Cartelera Túria concerts, teatres, la vida social de la nit valenciana i, en menor mesura, polítics que han passat pel cap i casal.
“Obriu els ulls!”
Un lloc de València? “La plaça del Negrito”, diu sense pensar. El dia que va fer la foto de Desdijunis i begudes, el van enxampar, “m’acaçaven amb botelles de cervesa” rememora amb temença, i encara com es va poder escapolir amb la bicicleta, relata a Diari La Veu. Una nit es va proposar retratar uns indigents que dormien a les Torres dels Serrans, de sobte un d’ells es va despertar del somni sota la lluna de València i va iniciar una persecució on es va veure amenaçat per aquell home que estava sent immortalitzat. Són, a totes passades, anècdotes desagradables, però que mantenen l’equilibri de la balança.
En l’altre extrem estan aquelles persones que admira i que s’han col·locat a la part oposada de la càmera. “M’ha agradat molt fer fotos als músics i als escriptors perquè he tingut molta relació amb ells en la Fira del Llibre que he cobert des de fa més de vint anys”. Eixes imatges són les que més recorda, perquè són retrats on els ha fet posar. “Les que més m’agraden –afegeix– són les de grups, quan són huitanta o noranta persones a qui comences a fer fotos i els dius: Que ningú tanque els ulls, i tots fan així”, explica obrint els ulls com a plats mentre riu.
“L’ordinador ens ha privat de palpar els negatius, de tocar la foto”. Sota la llum zenital no hi ha secrets, encara que reconeix que al llarg dels més de trenta anys de carrera hi ha una foto que ha perdut. Tan li fa, “ja la trobaran algun dia els investigadors, però no tinc res a amagar, ni ací ni a l’estranger i no em penedisc de res”, sentencia.
No estan tots els que són…
Confessava que en l’exposició no estan totes les fotografies d’aquesta època analògica. Amb els arxius digitals, hi hauria per a fer una segona part (La València d’El Flaco 2, feia broma el fotògraf). De la mateixa manera, hi ha tres-centes imatges, en gran format, agrupades per temàtiques (Cultura, Política, La Nit i la Ciutat). No estan tots els que són perquè “no cabrien”, però sí són tots els que estan, com la instantània de les obres de l’Institut Valencià d’Art Modern (l’IVAM) del 1989.
Cada foto “té una història darrere”, explicava el reporter gràfic, “la putada de les fotos és que la gent se’n va amb el temps” i a mesura que la vida avança roman el record però deixen d’estar tots els que són, com la foto de Berlanga i Bardem després de signar la pau, “un posat que ells van decidir” i que ha quedat immortalitzat. Un cas similar és el de la socialista Lourdes Alonso, la directora del primer Institut de la Dona, finada per un càncer el 2003.
El llistat d’intel·lectuals i escriptors traspassats és llarg. Retratats a La Nau, a la Fira del Llibre de València, als teatres de la capital, però no només són neurones que ordien un país que eixia de la grisor franquista, també són artistes, músics, actors, etc. Sorprén un Ovidi Montllor de gran format. “Li vaig dir que la foto era per a la necrològica” i la resposta del músic i actor d’Alcoi va ser fer les banyes amb la mà esquerra en primer pla.
Un equip de la redacció d’esports de l’antiga RTVV pixa en uns urinaris i mira l’objectiu d”El Flaco’. Recull el moment d’uns periodistes que havien d’explicar l’actualitat política d’un país que rebia la visita de Fraga, d’una Rita jove acompanyada per un Francisco Camps amb cabell de mirada esbiaixada. Els deu d’Alaquàs, els protagonistes del ‘Pacte del Pollo’ i un eixerit Rafael Blasco que ix del primer judici. “Trenta anys després –raona sorneguer el fotògraf– té el mateix advocat. Això és ser fidel”, afegeix.
Tot i això, ‘El Flaco’ no és un fotògraf polític. Així ho reconeix ell mateix, mentre menciona una imatge que es pot qualificar d’històrica, on “l’únic que no té coses és el policia”. En primer pla, desfilen Federico Quevedo, Pedro García, Jesús Sánchez Carrascosa, Eduardo Zaplana i José Luís Olivas. No cal dir més, és la València vista per ‘El Flaco’.
