Els carrers de la ciutat de València deixaran de ser il·legals quan el consistori ordene despenjar les 51 plaques amb noms franquistes que encara hui configuren el nomenclàtor de la capital valenciana. Se substituiran per noms democràtics, rellevants en el món de la cultura o que facen al·lusió a conceptes universals com ara carrer de la Pintura, de la Cultura o de la Solidaritat. En qualsevol cas, la regidora de Patrimoni Cultural, Glòria Tello, va presentar aquest dilluns la seua proposta i es va manifestar en aquests termes respecte del canvi de noms: “Iniciem els tràmits perquè València isca de la il·legalitat”. València complirà així amb la Llei 52/2007 de 26 de desembre, coneguda com la Llei de Memòria Històrica. A més a més, les vies es feminitzaran, ja que un dels principals criteris per a triar nous noms respon a la idea del consistori de donar visibilitat a les dones.
Qualsevol turista o visitant que faça servir els típics plànols turístics del cap i casal pot adonar-se que predominen els noms masculins a les seues vies. I és que a València només un 5% dels carrers estan dedicats a personatges femenins, una xifra que des de la regidoria que dirigeix Tello es vol capgirar. Per això, si atenem al llistat de noms proposats per als carrers, s’observa que el 50% d’aquests són de dones.
València quedarà neta de rèmora franquista; almenys, en cap espai públic hi haurà evidència d’encluses i fletxes o àguiles de San Juan. Una altra cosa són les plaques situades als interiors o edificis privats, la retirada de les quals és competència dels propietaris d’aquests.”Per fer-los desaparéixer, caldrà la col·laboració ciutadana”, va explicar Tello dilluns. Serà necessària la consciència individual de cada veí que no senta simpatia per temps gens democràtics.
Aquest dijous, la proposta d’acord arribarà a la Comissió de Cultura. Posteriorment, serà la Junta de Govern qui done el vistiplau al canvi de noms de cinquanta-un carrers i quatre resignificacions –un canvi en l’expedient administratiu que justifica a hores d’ara el nom franquista–.
Democràtic versus franquista
Algunes vies, com l’actual avinguda del Baró de Càrcer recuperen el seu nom antic. En aquest cas, la via passarà a anomenar-se avinguda de l’Oest. La regidoria compta amb la investigació que ha realitzat l’Aula d’Història i Memòria Democràtica de la Universitat de València. Així doncs, els carrers amb noms franquistes rebran ara noms democràtics amb aval científic i que compleixen amb la legalitat, com va fer veure Tello.
El conegut com a “alliberador de París”, el militar valencià Amado Granell Mesado, deixarà el seu antic carrer per a ocupar la fins ara avinguda dedicada al General Gustavo Urrutia González (1890-1959), qui va ostentar el càrrec de capità general de la III Regió Militar fins al 1953 i va ser nomenat, un any abans, pel consistori franquista, tinent general regidor Honorari de l’Ajuntament de València.
El carrer que deixa Granell l’ocuparà la ginecòloga Manuela Solís Claràs (1862-1910), la primera dona que va obtindre la llicenciatura de Medicina a la Universitat de València. El llogaret despoblat de l’Horta, que pertanyia a l’antic terme de Russafa, Castelló de l’Albufera, substituirà el carrer del comandant Franco, una via que recorda el germà del dictador, l’aviador Ramón Franco i Bahamonde, qui va servir a la II República i es va aliar amb el bàndol revoltat que encapçalava el seu propi germà.
El cas del carrer de Marco Merenciano és encara més cridaner. El falangista té el seu carrer a tocar de la via que rep el nom del doctor Peset Aleixandre, que fou delatat i entregat a les autoritats franquistes i que al remat va acabar afusellat a Paterna el 24 de maig de 1941. Així, a proposta de l’associacionisme veïnal del cap i casal, el franquista deixarà de tindre carrer, ja que el que duu ara el seu nom passarà a anomenar-se carrer de Félix del Río, un activista veïnal que va participar encaridament per a aconseguir el consens necessari per a dur endavant el Pla General de 1988.
La plaça de Federico Mayo, qui fou el primer director de l’Institut Nacional de Vivenda del govern de Franco, rebrà el nom del professor republicà José Ballester Gozalvo, qui, nascut al Cabanyal en 1893 i mort a París en 1970, va exercir de ministre d’Exterior del govern de la II República.
La primera professora que va tindre la Universitat de València, la tenerifenya Olímpia Arozena Torres (1902-1971), serà el personatge que substituirà el nom del falangista Salvador Ferrandis Luna.
Probablement li hauria fet molta il·lusió assabentar-se en vida, ja que s’hi va mostrar molt emocionada el dia que la Generalitat li va atorgar l’Alta Distinció. Alejandra Soler (1913-2017) va ser la primera dona en rebre el màxim reconeixement de l’administració valenciana i el seu nom retolarà la plaça que fins ara rep el nom del qui fou degà de la Universitat de València i jutge depurador de la institució sota el règim de Franco: el doctor Beltrán Bigorra.
Un dels altres casos paradoxals és el bescanvi que es proposa per al carrer de l’Economista Gay, que passarà a ser de l’arquitecte Just Ramírez. L’almussafeny Vicente Gay Forner es va adherir al règim franquista i no va dubtar en qualificar el camp de concentració de Dachau com un “establiment educatiu” (Núñez Seixas, 2015). Per contra, el valencià Just Ramírez fou un dels activistes que es va oposar a les intencions del govern franquista de convertir l’antic llit del Túria en una autopista, així com també va empentar el projecte “El Saler per al poble” per a contrarestar el projecte urbanístic que atemptava contra el Saler i les seues platges.
Un dels pares del fotoperiodisme modern, Agustí Centelles Ossó (1909-1985), és el personatge que pot canviar el nom del carrer de Gual Villalbí, un ministre franquista sense cartera i president del Consell d’Economia Nacional.
L’escriptor de Sueca Joan Fuster és la proposta que arriba per a substituir el també escriptor i dramaturg d’adhesió franquista Eduardo Marquina, qui compta amb una plaça actualment a la ciutat de València. L’escultor Andreu Alfaro també podria tindre el seu carrer en cas que es canvie la placa del de Francisco Morote Greus, el docent i regidor de l’Ajuntament de València durant la dictadura, així com director de l’Institut Sant Vicent Ferrer i encarregat de la depuració dels mestres del cap i casal durant el Franquisme.
València també té una plaça dedicada al comte i Gran d’Espanya José Maria Zumalacárregui i Prat, qui després de la seua preceptiva depuració va ocupar diferents càrrecs docents (en la UV entre d’altres universitats) i càrrecs de decisió econòmica del govern franquista. La Regidoria porta com a proposta que aquesta plaça passe a anomenar-se de Les tretze roses. La poeta Gloria Fuertes és el nom alternatiu al carrer del cofundador de Falange, Ramon Contreras Mongrell.
El Grup Parpalló, integrat per diferents artistes com Alfaro (qui ja comptaria amb un carrer en cas d’eixir endavant la proposta), Salvador Soria, Manuel Gil i Eusebi Sempere, es planteja com a alternativa a la plaça dedicada al Professor López Ibor, un psiquiatra de Sollana militant de l’Opus Dei amb vincles feixistes.
Un niu de franquistes
El grup d’habitatges Antonio Rueda és un niu de plaques franquistes. Fins a vint-i-huit carrers del bloc de 1.000 vivendes del barri de Tres Forques compten amb un nom franquista pels “caiguts per Déu i per Espanya”, com consta en l’expedient administratiu de 1972. Destaca la proposta de Pilar Soler Miguel, una socialista i feminista de Bunyol que podria llevar-li el carrer a José Muñoz, el pintor del gòtic tardà i renaixentista valencià; la de Joan Reixach, que prendrà el carrer del falangista José María Corbín; la de la socialista i feminista Maria Cambrils Sendra, a proposta del Consell per la Dona i per la Igualtat de l’Ajuntament de València, el nom de la qual podria suplir el de Servando Conejero; la de l’anarquista Elena Just Castillo (Palmira Luz com a pseudònim), que substituiria el carrer de Vicente Agustí, o la de la primera alcaldessa republicana de Vilallonga (la Safor), Rosa Estruch Espinós, que es proposa per al carrer d’Arturo Fosar.
Les quatre asèptiques
Hi ha quatre excepcions dins de les propostes realitzades per la Regidoria de Cultura. La plaça d’Amèrica, el carrer de Belchite, la plaça de Galícia i l’avinguda de Portugal. Aquestes vies de València presenten noms que a priori no contradiuen la Llei de Memòria Històrica; ara bé, les justificacions per a atribuir els noms en els expedients administratius es troben de ple amb la normativa estatal. És per això que cal resignificar-les, és a dir, canviar els motius amb un clar tarannà franquista pels que es nomenen.
D’alguna manera, cal fer, quatre excepcions amb arguments asèptics d’aquestes vies perquè mantinguen el nom. Per exemple, el carrer de Belchite ha de deixar de significar que és el lloc de la coneguda batalla i que l’exèrcit revoltat el bombardejà. La plaça de Galícia no pot representar el cos de l’exèrcit de Galícia liderat pel coronel feixista Antonio Aranda. Tampoc l’avinguda de Portugal pot fer referència en l’expedient administratiu a la dictadura de Salazar i, finalment, la plaça d’Amèrica no deu retre honors als valencians que col·laboraren en la colonització del continent, així com al reconeixement d’aquells països que donaren suport al règim del dictador Franco.
