Carmen Negrín, resistir i véncer contra la desmemòria

La néta del president del govern republicà lluita perquè la Història faça justícia al polític socialista en el 80 aniversari del seu nomenament
/ València
17 maig 2017 01:00h

Quan el president de la República espanyola, Manuel Azaña, va nomenar Juan Negrín president del govern, feia sis mesos que València era la capital de l'Estat, o almenys de la part que no havia caigut en mans de l'exèrcit de Francisco Franco. Hui fa 80 anys –el 17 de maig de 1937– el doctor Negrín va substituir el seu company del PSOE, Francisco Largo Caballero, en el càrrec que va ocupar fins a la derrota republicana dos anys després.

Fins fa pocs anys, Juan Negrín no va trobar quasi ningú que el defensara davant del judici de la Història. Que els franquistes inventaren la llegenda de l'or de Moscou per a desacreditar-lo sembla comprensible. Que els anarquistes li retraguen que va aturar la revolució és raonable des del moment en què el polític canari va concentrar els esforços per a guanyar la guerra. La poca simpatia que aixecava entre els trotskistes per haver fet, suposadament, els ulls grossos després de l'assassinat d'Andreu Nin pels comunistes és una qüestió oberta al debat. Però, que els seus companys socialistes renegaren d'ell i l'expulsaren del partit per filocomunista és una ferida que mai no va curar del tot i que la seua néta, Carmen Negrín, es va proposar de suturar des que era una adolescent.

"Crec que hi ha un gran progrés. Se'l coneix molt més ara que no fa 15 anys. Però hi ha gent que mai voldrà conéixer-lo. És part de la lluita quotidiana", explica Carmen Negrín asseguda a la cafeteria de l'Hotel Vinci Palace, al carrer de la Pau de València, l'antic Hotel Palace, convertit durant la guerra en Casa de la Cultura, on es van allotjar molts dels artistes i intel·lectuals evacuats del Madrid assetjat.

València, capital de la República

A Carmen Negrín l'emociona "el record de la reunió d'intel·lectuals antifeixistes" aplegats en aquell hotel i en altres indrets del carrer i de la ciutat de la qual tant va escoltar parlar al seu avi. "Hi ha gent que va criticar la reunió per fer una despesa així en plena guerra. Però, era molt important perquè formava part de la filosofia de la República. Fer avançar intel·lectualment la gent. I cal afegir la part de propaganda, una paraula que no m'agrada. Jo en diria suport moral internacional".

La néta de Juan Negrín assisteix, a València, al 80 aniversari del nomenament del seu avi com a president del govern de la República. / DANIEL GARCÍA-SALA

La néta del darrer president del govern republicà que va governar un territori efectiu té ara 70 anys i també s'emociona per "l'acollida" que rep cada vegada que visita València. Nascuda als Estats Units d'Amèrica el 1947, és filla del segon fill de Juan Negrín –Rómulo–, aviador de l'exèrcit republicà destacat a l'aeròdrom d'Alcubles –on es conserva un uniforme seu de pilot– i a qui el final de la guerra va "agafar a la Unió Soviètica, mentre s'entrenava per a realitzar bombardejos nocturns".

Una vida a l'exili

La seua estada a la Rússia comunista li va impedir assolir el passaport dels Estats Units, tot i estar casat amb una nord-americana. Quan Carmen tenia només uns pocs mesos de vida, la família va travessar la frontera amb Mèxic i allà es va establir, com milers d'exiliats republicans. La malaltia de sa mare va ser decisiva perquè els fills del matrimoni viatjaren cap a França, on vivia el doctor Juan Negrín amb la seua segona dona, Feliciana López –Feli–, a qui consideraven la seua "àvia adoptiva".

Era l'any 1950. Carmen va conviure amb el seu avi fins que va morir sis anys després, a l'edat de 64. Els seus records són, doncs, de quan ella tenia entre 3 i 9 anys. "Per això vaig conviure tant amb el meu avi. Va prendre el paper de pare. Tinc d'ell una imatge carinyosa però autoritària, en el bon sentit de la paraula. No per por, sinó per credibilitat. Si no hi estaves d'acord discutia amb tu i s'arribava a una conclusió, que solia ser la mateixa".

Feia una dècada de la derrota bèl·lica i cinc de l'alliberament de França i de la fi de la darrera esperança de retornar la democràcia a Espanya. "No hi havia amargura. Retrospectivament saps que estava molt deprimit i malalt, però no ens va transmetre gens de rancúnia, sino admiració per la seua gent, i per Espanya. No em vaig assabentar fins a molt després que son pare –un home de dretes– havia estat a la presó durant la guerra per ser un possible ostatge. Un arquebisbe el va traslladar a un hospital que també era presó i allà va morir. No ens ho va explicar per a no crear ressentiment".

Mirar cap endavant

A la llar dels Negrín "es parlava de tot i no hi havia converses de xiquets i d'adults, però era més important el que passava al Canal de Suez" que els records de la guerra. "Calia mirar cap endavant", evoca Carmen Negrín, de qui el seu avi esquivava la pregunta de per què no visitaven les Illes Canàries –el lloc d'origen del polític socialista– assegurant-li que allà "ja no quedava res" de la família.

Carmen Negrín lliuta per rehabilitar la figura del seu avi, Juan Negrín. / DANIEL GARCÍA-SALA

La seua néta va visitar Madrid per primera vegada el 1969 amb el seu germà. "Es diu Juan: Juan Negrín". Va ser una estada curta però suficient perquè la jove detectara el fenomen de "la memòria transformada" que feia que diverses persones que havien viscut el mateix esdeveniment el relataren de maneres tan diverses que calia un debat abans de trobar una versió comuna. "Semblava que ho havien viscut d'una manera diferent. Van aconseguir transformar-los la memòria."

Memòria i Història

Carmen Negrín contraposa aquella consciència esbiaixada de l'Espanya franquista amb la voluntat de recordar de l'exili. "La nostra memòria no s'ha interromput. Fins i tot els qui estaven a França als camps de concentració i van patir més la guerra en carn pròpia no van suportar després, com ací, ni la por ni la necessitat de callar: el silenci. A l'exili hi ha hagut transmissió. De vegades van morir sense explicar el que van viure, però el concepte de la democràcia, del que significava la República –com ara que les dones tingueren dret de vot, al divorci i a l'avortament, uns progressos que va perdre la meitat de la població i que quasi ningú té en compte– no ho van oblidar. Ací hi va haver un rentat de cervell, una reinvenció de la història que no hem patit nosaltres. I estem orgullosos d'això".

Per a Carmen Negrín, l'espanyol no és la seua llengua materna. El parla quasi a la perfecció i amb accent mexicà, però amb un evident solatge de l'anglés i del francés. És un parlar mestís, d'una vertadera ciutadana del món que "de vegades" se sent "exiliada". El seu lloc al món, però, no pot ser més ferm. S'ha proposat fer "justícia" a la memòria del seu avi patern.

"Sempre vam saber que havia tingut un significat en la història d'Espanya. Després vaig aprendre l'odi que li havien tingut. Els d'ací i alguns que se n'havien anat. Un odi cec. Sempre vaig tindre intenció de reajustar la imatge És una lluita per la justícia. Quan vaig donar els arxius a la fundació Juan Negrín no vaig fer cap neteja ni selecció. Estava tan segura que era un home recte que vaig lliurar-los tot el que hi havia".

El que per a ella és memòria familiar i fins i tot memòria històrica, professionals com Ángel Viñas i Paul Preston estan convertint-ho en Història en majúscules. Darrere va quedar la infàmia del doctor Negrín titella dels comunistes, de qui va lliurar l'or a canvi de res i que va allargar la guerra per l'interés de la Unió Soviètica en contra de la voluntat negociadora d'una part del PSOE. Ben al contrari, Negrín confiava a allargar els combats per a enllaçar el conflicte espanyol amb la imminent conflagració europea. "Resistir és véncer", va ser la seua consigna durant aquelles darreres jornades a la Posició Yuste, a Petrer, des d'on el darrer representant de la democràcia espanyola va enlairar-se cap a l'exili definitiu.

Socialista fins al final

El seu antic amic Indalecio Prieto va expulsar Negrín del PSOE el 1946. Per a la seua néta és una injustícia. "He trobat no fa molt una targeta que pertanyia a un altre partit socialista espanyol a Mèxic. Era el carnet número 4, crec, o un dels primers deu. Abans, a Anglaterra, va continuar vinculat al Partit Laborista. M'alegra que al final el reintegraren al PSOE. Em fa gràcia que l'expulsaren per ser, segons deien, proper als comunistes i feren servir amb ell una mesura purament comunista com la porga".

La presència de Carmen Negrín forma part de la commemoració del 80 aniversari de la capitalitat valenciana de la II República espanyola. / DANIEL GARCÍA SALA

Van haver de passar 62 anys perquè, al 37é Congrés del PSOE, celebrat el 2008, el seu partit el rehabilitara. Un any després, Carmen Negrín va recollir el carnet pòstum del seu avi.

"Del socialisme em va transmetre que és una filosofia social, humanista i de progrés. Inclou llibertat, igualtat i fraternitat, com ja escrivia ell en cartes als 14 anys. És l'única manera de fer avançar un poble, de transformar un país. Compartir els coneixements, els béns. Donar a cadascú el que necessita i fer-lo avançar segons les seues capacitats. Ajudar qui no pot fer-ho. La crisi actual sempre ha existit perquè, per definició, el socialisme permet una diversitat d'idees. És la seua riquesa, però cal arribar a acords. No s'han d'imposar idees. El meu avi ho tenia molt clar. Si una majoria arribava a un acord, s'havia d'acceptar. La crisi del socialisme no és nova, continuarà, però espere que arribe un moment que s'adonen que cal unir esforços i no barallar-se, com va passar durant la guerra d'Espanya".

Carmen Negrín assistirà hui a l'acte de commemoració del 80 aniversari del nomenament del seu avi com a president del govern republicà que se celebra al Palau de la Generalitat a les 20 hores. Mitja hora abans serà rebuda pel president, Ximo Puig.

Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.
next