Echanove esquiva la mort al Palau

L'auditori municipal va acollir la segona edició del Casual Concert & Lounge, un espectacle on es gaudeix de la música clàssica d'una altra manera
/ València
21 maig 2017 01:00h

Exhaust, esgotat i espolsant-se la suor. Amb un punt d'humor i seguint el xou que exigia la càmera –el directe–; suficient per a mantindre el pols en l'espectacle que el públic del Palau de la Música va saber reconéixer. Deien les xarxes socials –la gent– que els guionistes havien mort l'actor Juan Echanove la passada nit de dijous. Un dia després, divendres a boqueta de nit, l'actor arrelat a València fregava el traspàs, la tragèdia, l'angoixa i la bogeria. Va esquivar la mort, però no els tuttis de l'orquestra que l'acompanyava en un drama simfònic ideat per ell i el director valencià Josep Vicent. Echanove va fer de Hamlet amb escreix, amb matisos de timbre i escenogràfics, fins i tot amb mestria per a adaptar la seua interpretació, de vegades encotillada per la música incidental de Xostakòvitx als compassos estàtics.

La segona edició del Casual Concert & Lounge al Palau de la Música va tornar a ser un espectacle d'èxit. Els objectius de la direcció es van aconseguir: nou públic i melòmans habituals, gent gran corpresa per veure l'actor que havia donat vida a Miguel Alcántara, xiquets i adolescents a les butaques que –qui sap– el dia de demà donaran suport a la continuïtat d'una programació estable. El responsable de l'auditori, Vicent Ros, va avançar aquesta darrera setmana que el concepte tindrà seguida durant les pròximes temporades. El Palau és ara per ara suficientment versàtil com per a contemplar concerts de tarannà simfònic, recitals i espectacles amb qualsevol format i ritual, tot i tindre encara assumptes pendents com l'ampliació dels repertoris, programar concerts conceptuals, la inclusió dels compositors valencians amb normalitat o la implementació –i interactuació– de les xarxes socials. Qüestions que s'estan tractant però que arrosseguen el llast d'un conservadorisme sociològic heretat (durant molts anys) i una direcció artística no massa procliu i que, per tant, justifica un –esperançador– recanvi.

L'actor Juan Echanove interpreta Hamlet amb l'Orquestra de València i sota la direcció de Josep Vicent. / EVA RIPOLL

L'espectacle va començar amb una concepció arriscada de l'Obertura festiva de Dmitri Xostakòvitx. Però festívol no vol dir llibertinatge. A determinades seccions de l'Orquestra de València no se'ls pot donar massa llibertat, com ara als metalls, que es desboquen i no s'escolten els uns als altres. L'obertura correcta de caràcter va esdevindre un forte de cap a cua que no va resultar agradable, i menys quan els timbres es pertorvaren i les afinacions quedaven afectades seriosament.

La música incidental del Hamlet op.32 va plantejar uns altres reptes. La música de Xostakòvitx demana un format i concepció més cambrístic que obliga el solista i el conjunt a adaptar-se. En aquest cas, Juan Echanove va solucionar els desajusts amb l'orquestra gràcies al fet que va estar contínuament pendent de Josep Vicent. L'actor va tractar d'aconseguir llibertat entre la música mesurada per a afegir un degoteig d'escenografia a l'espectacle, un vessant actoral per a donar major credibilitat al text. Eixa recerca contínua de la quadratura va fer que el conjunt mostrara poca fluïdesa. Tot i això, l'orquestra es va adaptar en gran mesura als tira i arronsa de l'actor, qui ens els fortes es diluïa entre les sonoritats orquestrals. La lluita entre Hamlet i la massa per a mantenir-se en el mateix camí va restar naturalitat i llibertat a l'adaptació –a càrrec d'Echanove i Vicent– de la música del soviètic.

El director Josep Vicent i l'actor Juan Echanove dialogen després d'interpretar Hamlet de Xostakòvitx. / EVA RIPOLL

Mestre i actor protagonitzaren un dels millors moments de la vetllada durant l'intermedi. Tots dos amics s'agraden davant la càmera. Se sentiren còmodes i feren riure l'auditori des dels bastidors sense perdre el seny, sense caure en les frivolitats, però deslliurant el concert (de música clàssica) de la pedanteria que alguns volen atribuir-li. Vicent va introduir la música orgiàstica de la segona part i Echanove, amb enginy, va donar pas a Anabel García, la concertino.

El còmic de Sagar Forniés per a La consagració de la primavera fa un petit homenatge al Palau de la Música. / EVA RIPOLL

La més que centenària Consagració de la primavera d'Igor Stravinski mai deixa de sorprendre. Josep Vicent, com queda demostrat en les distàncies curtes,  és un apassionat –diguem-ne un boig en el bon sentit– de la música. La defensa amb èmfasi i la viu amb una intensitat manifestament extravertida. Eixa profunda passió que va mostrar durant la primera part es va glaçar durant els primers instants de la Consagració. Amb un fagot gèlid, sense consideració pels sentiments, va encetar una lluita de timbres, polsos i harmonies quasi passant per damunt de les notes. No trobà el mestre un aliat en certs instants. Tot i això, la demolidora cadena de rituals va sorprendre momentàneament. L'orquestra i els bons solistes amb què compta, així com el mestre valencià amb l'impetu innat, es retrobaren per a aconseguir fragments d'absoluta bogeria.

La il·luminació excel·lent (amb uns magnífics trons sincronitzats) i el còmic il·lustratiu de Sagar Forniés (amb un petit homenatge al Palau de la Música i a les Torres dels Serrans) aportaren el seu granet d'arena a un Stravinski satisfactori i per moments gratificant que va enyorar justament allò més genuí de Josep Vicent: l'excitació i l'arravatament. La tensió de conjuminar-se amb el text (en Hamlet) i la temença de no concordar amb la imatge (en Stravinski), van privar la música de certa intensitat i profunditat.

El vestíbul del Palau de la Música durant la sessió "lounge" després del concert. / DIARI LA VEU

Rebuts els aplaudiments, el vestíbul dels Tarongers va cobrar vida amb el Lounge. Música d'ambient, uns tasts mengívols, cares d'artistes coneguts i xiquets desenfadats que havien gaudit d'un bon espectacle pel qual cal seguir apostant.

next