Era l’any 2012 quan en els descansos dels partits del Camp Nou sonava Pa amb Oli i Sal de Blaumut, una cançó a què bona part del panorama radiofònic català i estatal va dedicar un espai en la graella. De fet, va rebre tanta empenta que va arribar a esdevenir una sintonia ineludible a l’estadi del FC Barcelona. Amb 230 concerts a l’esquena, el quintet català va guanyar, en 2016, el Premi Enderrock a l’artista de l’any.
“Aquelles cançons ens van obrir les portes i sempre els estarem agraïts”, reconeix Vassil Lambrinov, el violinista que junt amb el violoncel·lista Oriol Aymat posa el punt clàssic a la banda que lidera el guitarrista Xavi de la Iglesia i de la qual també formen part el percussionista Manel Pedrós i el contrabaixista Manuel Kaprovickas. Aquell èxit radiofònic i a les xarxes socials va significar una professionalització del grup de pop-folk català, segons reconeix el membre del grup que aquest dissabte actuarà per primera a València, dins del cicle Rock, Pop… al Palau de la Música de València
L’any 2009 van fer un concert al bar que hi ha al costat de la casa de Vassil. Eren ell i Xavi de la Iglesia. De fet, assegura que mai havien tingut la idea, “ni tan sols el desig”, de convertir-se en un grup de pop-folk. S’han convertit en un grup d’amics per adhesió al llarg del temps, fins a establir-se en un quintet que en un primer moment girava al voltant de les idees musicals del compositor i vocalista Xavi de la Iglesia. “Ens adaptem i vestim les cançons de Xavi”, apunta Vassil Lambrinov. Blaumat compta amb passats musicals equidistants; els seus membres vénen de mons diferents com el de la música clàssica, el jazz, l’electrònica i la formació autodidacta.
Mentre feien el primer disc, El Turista (Picap, 2012), “no vam coincidir els cinc mai”, reconeix, però de cop i volta ja sonava a les ràdios de Catalunya i les emissores comercials de l’Estat Pa amb Oli i Sal i Les bicicletes. Dues cançons que en Youtube acumulen quasi tres milions i més d’un milió i mig de reproduccions, respectivament. Però Lambrinov insisteix: “No teníem cap intenció de fer una banda, sinó de fer un disc per a regalar als amics”. La maqueta, que havia nascut el 2011, va caure en mans de PICAP perquè Xavi de la Iglesia es va encarregar de moure-la, recorda el músic. “L’endemà ens telefonaren i ens digueren que estaven molt interessats i que volien gravar amb nosaltres”.
L’estil del grup es defineix com una barreja d’idees. Parteix de la cançó d’autor i es mescla amb arranjaments provinents de la música clàssica, amb una capa d’electrònica. “No ens fa por experimentar amb cap so i estil”, sentencia Blaumut. Amb l’embranzida de la professionalització del grup liderat per De la Iglesia, vingué el segon treball: El primer arbre del bosc (Autoeditat, 2015) i, posteriorment, Equilibri, produït per Marc Parrot i editat per Música Global aquest 2017.
Amb el tercer disc al mercat “la cosa va a més”, raonen, encara que en les gires el públic segueix demanat els clàssics, sobretot aquella cançó que es va convertir en la sintonia del Barça. Tot i això, no se senten encasellats, tot el contrari, la gent pot sentir curiositat a partir d’escoltar Pa amb Oli i Sal i tindre interés en escoltar les noves cançons.
Debut a València
Blaumut compta amb un grup de seguidors valencians que fins ara havien viatjat a Catalunya per veure’ls en directe. “Ens hem trobat amb valencians als concerts que ens deien que a veure quan tindrien l’ocasió d’escoltar-nos a València”, diu Vassil Lambrinov. Aquest dissabte el grup de pop-folk català debuta a la ciutat i portaran al Palau de la Música una selecció de cançons dels tres discs amb un pes considerable en l’últim treball. “Diguem-ne que serà com un mena de the best of perquè el públic valencià vegi les diferents cares que té el grup”, expliquen durant l’entrevista.
En un moment en què l’escena musical debat sobre la qualitat dels directes i l’ús i finalitats dels treballs discogràfics, Blaumut considera que són dos mons diferents. “Són coses complementàries –argumenta el violinista de Blaumut–, però una cosa és crear i gravar i altra interpretar en directe”. El directe és a cos descobert, “on u comença i buida tota la seua part emocional”, un procés musical que “produeix la màgia del directe”, conclou.
