És 25 de març de 1938. La Guerra Civil espanyola encara està molt viva, però un rumor ha recorregut la ciutat d’Alacant: hui, al mercat, hi haurà sardina. Dones, xiquets i ancians hi van a comprar: la fam i la necessitat superen la por.
Les sirenes no avisen. L’aviació feixista no ha entrat per on normalment ho fa; té una labor molt determinada: crear el terror. A les 11:10 hores, una legió d’entre set i nou avions Savoia Marchetti comença a llençar les 90 bombes previstes. El bombardeig dura huit hores.
Els morts superen per molt els de Guernica: 393 només en el moment de l’atac. Dies després encara en morien més. Ens explica la poeta alacantina Julia Diaz que el seu avi li contava que les espardenyes dels que corrien espaordits estaven calades de sang. Els morts van ser enterrats a una fossa comuna al cementiri d’Alacant.
El 25 de maig de 2017, 79 anys després del cruent acte, les sirenes sí que van sonar durant 4 llargs minuts. Ahir, l’Ajuntament d’Alacant va prendre el relleu de la Comissió Cívica d’Alacant per a la Recuperació de la Memòria Històrica i va voler, més enllà de recordar el moment, implicar la societat civil i la joventut en el memorial d’aquell moment.
María José Espuch, regidora de Memòria Històrica i d’Educació del consistori alacantí, va organitzar un acte en què els principals convidats eren alumnes d’ESO dels IES Miguel Hernández i Jorge Juan. A ells es va dirigir ella mateixa, el regidor Víctor Domínguez, el representant de la Comissió Cívica d’Alacant per a la Recuperació de la Memòria Històrica, Francisco Moreno, i l’alcalde de la ciutat, Gabriel Echávarri. En l’acte hi eren presents també tots els representants de la corporació alacantina i els portaveus del Partit Popular i de Ciutadans, així com l’alcalde de Campello, el de Sant Joan d’Alacant i el cònsol italià a Alacant.
Espuch, amb paraules summament pedagògiques, va voler que els estudiants, la generació que en el futur prendrà la responsabilitat de continuar la nostra memòria col·lectiva, conegueren, en el mateix lloc dels fets, el que va succeir i que durant tants d’anys s’ha mantingut més o menys amagat. “El que causa tristesa –ha lamentat la regidora– és que Alacant no guarda pràcticament memòria d’allò. Pocs alacantins i alacantines coneixen aquell episodi, malgrat la tenacitat i perseverancia d’associacions com la Comissió Cívica d’Alacant per a la Recuperació de la Memòria Històrica, que ha organitzat any rere any actes d’homenatge sense aquest suport institucional. Volem reconéixer el seu compromís per a mantenir aquest i altres importants fets oblidats”. Tant Víctor Domínguez com Francisco Moreno van aprofundir en la historia en parlar dels fets que durant tants anys van passar pràcticament desapercebuts.
Gabriel Echávarri va començar la seua participació demanat expressament perdó a les víctimes per l’oblit institucional amb què s’han trobat fins ara. L’alcalde va pronunciar el discurs més polític i va lamentar que les plaques franquistes d’Alacant encara no puguen ser eliminades per ordre judicial, ja que el Partit Popular ha recorregut el seu canvi. “Qui pot prohibir a una persona que recorde el seu passat? Qui? Qui pot prohibir a una persona que pregunte on està enterrat el seu avi, que el desenterre i el porte a un lloc per a honorar-lo tots els dies? Doncs ho fan. Ho van fer amb repressió i ho fan amb recursos judicials”.
Antoñita Carratalá, una dona de 91 anys i que aquell dia fatídic va presenciar aquella barbàrie, en acabar l’acte es va mostrar profundament emocionada, tant per les paraules dels participants com per l’actuació de les alumnes de l’IES Miguel Hernández, que amb una coreografia basada en el poema El antiavionista, del poeta oriolà Miguel Hernández, li van recordar aquell moment que, per a ella, “és com si hagués passat ahir”.
L’ofrena de flors al memorial situat a la mateixa plaça del 25 de Maig va posar fi a l’acte
Ramón Amorós i Teresa Sanz, professors d’Història i Literatura Espanyola, respectivament, a l’Institut Miguel Hernández, van reconéixer que és necessari que aquests actes siguen oberts als estudiants com a garantia de futur i per a assegurar la memòria col·lectiva. A més a més, es van mostrar agraïts per la col·laboració i receptivitat que han mostrat l’Ajuntament i la direcció del centre, però també amb els alumnes, “que no ho van dubtar ni un moment” quan se’ls va plantejar la idea de participar-hi.
Ja de vesprada, el ple de l’Ajuntament va mostrar la seua voluntat d’agermanar la ciutat d’Alacant amb la de Cardiff (el Regne Unit), d’on era originari el capità Dickson, qui, en el vaixell Stanbrook, va salvar, arriscant la seua pròpia vida, quasi tres mil republicans el dia que les tropes del bàndol nacional entraren a Alacant, últim punt de la resistència, el 30 de març de 1939.
