Cridava l’atenció entre les notes al programa –no se sap qui les va escriure– que la Banda Municipal de València presentava “un programa de música contemporània amb obres que no són habituals en els seus concerts”. L’afirmació hauria de preocupar molta gent melòmana o que s’hi dedique a la música. El motiu de tan gran “predisposició cap a la novetat” no era cap altre que, després de 39 anys, la formació musical debutava aquest passat diumenge a l’Ensems, el festival de música contemporània que té lloc a la ciutat de València.
La primera participació de la ‘mare de totes les bandes’ al festival l’obligava a renunciar a les músiques que sol portar als Jardins del Palau o als auditoris valencians que reclamen la seua actuació. Lluny de marxes, pasdobles, arranjaments de números de sarsuela, transcripcions de Beethoven, Txaikovski i altres compositors universals, la Municipal i el seu titular, Fernando Bonete, van aparéixer a la sala Iturbi del Palau de la Música amb un programa format per compositors valencians, la majoria dels quals estan vius i en actiu. Paradoxalment, el programa de mà deia que era la primera vegada que la banda del cap i casal interpretava aquestes obres, que en circumstàncies normals haurien de formar part dels concerts de l’agrupació.
Títols com Lament (2015) de Francisco Tamarit, Zoco esclavo (1962) de Francisco Llácer o Belmonte (1988) de Carles Santos eren primícia per a la banda, mentre que Cantos Atávicos de José Miguel Fayos era encàrrec d’Ensems i estrena mundial. Tanmateix, els tres primers casos són exemples de les tantíssimes altres creacions que la Municipal ha obviat mentre s’ha dedicat a fer sonar l’enèsim –per dir un número– arranjament de Lohengrin de Wagner o la Rapsòdia Lírica Espanyola, un popurri de ‘hits sarsuelers’ del mateix Fernando Bonete.
Tret del concert que la Municipal ofereix en Nadal, la formació mai havia combregat tant de púbic per a escoltar obres els llenguatges de les quals presenten una revolució auditiva per als seguidors habituals dels concerts dominicals de la banda. Composicions que trenquen amb els cànons de bellesa bandística establerts. En definitiva, tot un repte per a un públic –el de la Banda Municipal– conservador, així com una mena d’examen final per a una formació professional amb molt de recorregut artístic que pateix d’olor de naftalina.
Tant la banda com el seu titular van lluitar contra els seus propis fantasmes per a fer bones les textures contrapuntístiques de Francisco Tamarit. El compositor de Riola proposa tota una obra de simbologies sense renunciar al seu tret més característic: fugues i cànons que acullen els motius conductors. Tot i el seu llenguatge atonal, Tamarit és capaç de combinar les dissonàncies que produeix l’harmonia amb elements funcionals com una bona dosi de timbres de percussió. Recursos com una melodia gregoriana, la cèl·lula BACH, l’apoteòsic final amb els glissandos de timbals i tubes o les tècniques esteses com el cant a bocca chiusa amb un soliloqui de flautí i saxo baix donaren lloc un bon inici de concert per a una formació que va pecar d’excessiva brillantor en els metalls aguts.
José Miguel Fayos va proposar fer una passa més amb el seu homenatge a Blasco Ibáñez a través dels Cantos Atávicos. Amb un rerefons descriptiu –on cada moviment recrea quatre característiques literàries i biogràfiques de l’escriptor–, el compositor de Xella amplia el concepte sonor de la banda. L’ús magistral de les tècniques esteses fan del primer moviment tota una descripció de la terra plena de subtileses. Tot i això, els timbres, plantejats quasi d’una manera especulativa –amb certa aproximació espectral– aconsegueixen textures descriptives innovadores, on la terra viu i la guerra lluita sense necessitat de caure en motius prefixats, comercials i habituals en les composicions per a banda actuals. En el segon moviment, Fayos deixa caure dins de les tensions harmonicorítmiques pinzellades de memòria sonora valenciana, amb motius del cant d’estil. L’ús posterior de la banda com un instrument homogeni, similar a un bloc sonor, que accelera i ralentitza a mesura que genera tensions va tornar a demostra una altra manera original de generar contrapunt, un tramat harmònic colpidor.
Als dos últims moviments, De la sombra i De la luz, José Miguel Fayos fa aparéixer recursos tímbrics com els multifònics, els quarts de to i la microtonalitat per a generar els contrasts descriptius anunciats als subtítols. Tal vegada la idea conceptual dels elements antagonistes –ombra i llum– presentats com un acord estàtic sobre el qual es desprén una progressió descendent i, per això, la unió dels dos moviments va desconcertar molt més un auditori no massa conscient del que estava succeint.
L’estrena de Cantos Atávicos confirma que una altra banda i una altra música és possible; qui sap si l’homenatge a Blasco Ibáñez no representa ja una obra que marca un punt d’inflexió en la creació bandística, tal com ho va ser La vall de la Murta d’Andrés Valero o La passió de Crist de Ferrer Ferran en el canvi de segle.
La segona part va acollir la primera interpretació per part de la Municipal de Zoco esclavo de Llácer Pla, una marxa oriental de 1963 concebuda com els coneguts ballets amb música incidental de les festes de Moros i Cristians. Es tracta d’una música apareguda a les acaballes de la seua etapa més marcadament folklòrica. Finalment, Belmonte, la selecció del ballet creat per Cesc Gelabert en 1988 i a què el vinarossenc Carles Santos va posar música, va ajudar a reconciliar un poc més les possibles oïdes turmentades. Tot i l’atmòsfera andalusista –coherent tractant-se d’un espectacle sobre la figura del torero–, Santos no renuncia als seu minimalisme d’arrel ianqui esquitxat de fragments contemplatius com el solo de saxòfon soprano o el de tuba que tant Mario Biendicho com Miguel Vallés resolgueren amb solvència. La Banda Municipal va transitar molt més còmoda durant la segona part, encara que la lluita de forces que va representar aquest concert històric va acabar amb els fantasmes que sovintegen la formació derrotats.
Seria bo que se seguira la línia plantejada perquè el públic no és problema si se l’educa, així com tindre present la responsabilitat que la ‘mare de totes les bandes’ no pot amagar dels seus programes les noves generacions de compositors valencians com pràcticament ha oblidat els anteriors.
