A les acaballes de la temporada, el Palau de les Arts s’ha guardat un as en la màniga amb l’estrena de l’última producció pròpia abans de baixar el teló amb Tancredi (de Giaochino Rossini). El coliseu va posar aquest divendres la molta o poca carn que li puga quedar en la graella per a representar una òpera el plantejament de la qual et fa arremolinar-te a la butaca per la tensió del seu argument.
The Turn of the Screw, al remat, és un conte del 1898 que, amb el temps, es va convertir en una història popular de caire anglòfil. Com a relat, forma part de les col·leccions literàries i, com a argument, ha passat per la gran i petita pantalla com a adaptació; la primera, el 1957, a la televisió britànica i, l’última, el 2009, de la mà de Tim Fywell. En altres ocasions, el conte de Henry James ha exercit una influència innegable. Qui no recorda la celebèrrima The Others, d’Alejandro Amenabar (2001), que bé li va valer un Goya al cineasta.
L’intendent de les Arts i director artístic es reconeix com un apassionat del cinema. La declaració i els precedents cinematogràfics al voltant d’Un altre pas de rosca (The Turn of the Screw) són evidents al llarg de l’escenografia que signa l’intendent. Livermore recorre a la simbologia per a introduir el pròleg, on un missatge per televisió ens recorda a La guera dels móns d’Orson Welles o a altres pel·lícules de gènere. L’angoixa intrínseca del text Livermore la desperta amb un simple encenedor, un joc de cartes, una espelma, un làmpada que pampallugueja i un espill que enlluerna el públic (un poc fastigós però). L’intendent aconsegueix cobrir la trama d’una capa de cinematografia funcional, amb pocs recursos però aprofitant la memòria fílmica i deixant que els personatges tinguen llibertat per a desenvolupar el seu punt d’ambivalència psicològica.
L’adaptació de Myfanwy Piper sobre The Turn of the Screw, un text que se sosté per ell mateix, es catapulta com a thriller psicològic amb la música de Benjamin Britten. La saviesa del compositor anglés –convertit en salvador musical de l’imperi britànic en el segle XX– va més enllà dels fragments quasi incidentals. Britten, qui a més a més se sent reflectit en aquest text, és capaç de combinar els múltiples efectes de so per a apuntalar les tensions psicològiques del text amb un desenvolupament harmònic i melòdic destacat. Sense fissures, de manera natural, el britànic fa conviure el tema amb variacions basat en una sèrie dodecafònica amb els motius incidentals. La música òbviament acompanya les veus i embolcalla la trama, sobretot en els interludis de cada escena, però compleix quasi la funció d’una banda sonora perfecta.
Divendres tornava el nord-americà Christopher Franklin per a fer-se càrrec de la direcció de l’òpera. En el record quedava la bona feina feta la passada temporada amb l’estrena a València de Café Kafka de Francisco Coll. Més enllà de l’acústica seca de la sala Martín i Soler i dels petits desajustos provocats per la tensió de l’estrena, el nord-americà va explotar al màxim els timbres d’un ensemble (conjunt) exquisit. Van destacar el conjunt i els solistes, que es van desenvolupar amb mestria, encara que van sobreeixir la pianista i el percussionista, tots dos encarregats de crear bona part dels excel·lents efectes narratius de la música, l’una amb el piano i la celesta i l’altre amb un set de percussió amb intervencions complexes ben resoltes.
En la part vocal es va tornar a recórrer als cantants del Centre de Perfeccionament Plácido Domingo. En aquest sentit, es va optar encertadament per les millors veus encara en formació i no com en altres ocasions on els papers que interpreten els cants del Centre, encara que secundaris, acaben desvirtuant propostes que coixegen –començant pel propi elenc principal– qualitativament. Karen Gardeazabal i Nozomi Kato van assumir el paper de la Institutriu i Mrs. Grose respectivament. Totes dues sopranos van gaudir de bona projecció i timbre, però, sobretot, es van bolcar en el vessant escènic per a suplir l’escassetat d’elements en escena.
Els dos fantasmes, és a dir, Andrés Sulbaran com a Peter Quint i Marianna Mappa com a Miss Jessel, van afegir de manera general qualitat a les dues sopranos principals i, com la resta de l’elenc, van acomplir amb escreix les exigències actorals. També els dos xiquets (un pèl entrats en edat): Flora, interpretada per Giorgia Rotolo, i Miles, assumit per William Hardy, l’únic que no pertany a la casa, ja que el britànic està formant-se a la Trinity School a Croydon, van convèncer l’auditori.
Les Arts tornà a conrrear un èxit merescut amb una proposta colpidora a partir de detalls cinamatogràfics però que palesa la manca de pressupost. La falta de recursos escènics se supleixen amb efectes especials que arranquen ovacions, un vestuari d’època i un excel·lent treball d’il·luminació (i ombres) que fan d’aquesta producció un pas més de rosca a un text mestre del thriller. Si al fet li afegim una música excel·lent, estem davant un nou concepte, un thriller musical dels que pot enganxar a la pantalla molt de públic.
