“Estarem d’acord que el més important és aconseguir que el PP no torne a governar”, va concloure Marian Campello el col·loqui que estava moderant amb Joan Baldoví (Compromís), Carmen Martínez (Chunta Aragonesista), Francisco Jorquera (BNG), Bernat Picornell (ERC) i Quim Arrufat (CUP). Doncs, no. Quim Arrufat va fer tot seguit un gest de negació per a contradir l’afirmació quasi retòrica de la diputada de Compromís.
La jornada de debat organitzada ahir per la Fundació Nexe va deixar palés que l’esquerra continua sent plural, diversa i heterogènia, fins al punt que una declaració com la de Campello podria haver obert una discussió ben farcida si no fóra perquè la xarrada estava closa i tot seguit hi havien de comparéixer cinc nous intervinents: Àgueda Micó (Bloc-Compromís), Antonio Estañ (Podem), Esther López Barceló (EUPV), Lluís Apesteguia (Més per Mallorca) i Antón Sánchez (Anova).
El debat no va aprofundir en els objectius últims de l’acció política de cada formació ni en els programés concrets i les aspiracions de canvi social o nacional. Més aviat es va parlar del passat recent que ha permés l’accés d’aquests partits i coalicions a espais institucional i de gestió, i d’un present ple d’incògnites amb la vista posada en el futur immediat.
Gestió o subversió
Àgueda Mico va obrir el foc amb la constatació de l’èxit de Compromís com a fórmula de canvi per al País Valencià amb el “canvi de paradigma” que ha suposat passar d’un panorama electoral bipartidista “molt semblant al de l’estat espanyol” a un escenari “amb una força política d’estricta obediència” nacional que, a més, forma part del govern del país i de municipis on viuen “4,2 milions dels 5 milions de valencians”.
La Coordinadora General del Bloc no va negar la importància de “canviar el sistema des de fora”, però va defensar el canvi “des de dins”. La reivindicació de la “gestió” com a eina de canvi va ser inequívoca, amb una clara defensa de l’Acord del Botànic. “És el que sempre havíem somiat. Tindre capacitat per a canviar les coses. Això és bonic, preciós. Si no tenim capacitat de govern, no servim per a res. La societat vol solucions. El sistema pot estar podrit, però hem de demostrar que es pot canviar la situació amb els instruments que ens dóna el sistema. La implosió ha de vindre des de dins”.
El nou líder valencià de Podem, Antonio Estañ, va advertir del “perill del triomfalisme” del discurs de Micó i va matisar que la seua “lectura del Botànic no és tan positiva perquè, en alguns casos, no hi ha la sensació que s’estiga produint un canvi estructural”.
Aquesta remoció d’estructures ha de partir, segons Estany, de la formació d’un nou subjecte polític que, al seu parer, no està consolidat i que s’hauria de substanciar en un nou “valencianisme progressista i integrador” en contraposició amb el “valencianisme conservador del PP”. El líder de Podem va admetre que el seu partit intenta construir aquest discurs que defuja “el centralisme de València (ciutat)” i integre les comarques del sud, d’Alacant a Oriola, “el segon pol” pel que fa a població del país. Segons Estañ, el seu partit “corria el risc de caure en la visió leninista d’un partit únic dissenyat per a conquerir el poder. La federalització de Podem ha d’ajudar a la construcció d’aquesta nova identitat valenciana”
La relació de Podem amb Esquerra Unida i el paper de cadascun dels partits en la formació dels governs del canvi, sobretot municipals, va centrar la intervenció de l’exdiputada d’EUPV Esther López Barceló. Després de recordar que EUPV “va impulsar el primer Compromís” de 2007, va reivindicar el paper agredolç de la seua formació com a palanca “fonamental perquè es produïra el canvi” polític al País Valencià “amb la presència en totes les plataformes ciutadanes” i amb el protagonisme directe des de les institucions en “la caiguda d’Alfonso Rus” amb les investigacions de la representant a la Diputació de València Rosa Pérez i amb la denúncia a les Corts dels casos de la Fórmula 1, el Palau de les Arts i les residències del clan Cotino.
EUPV, però, es va quedar fora del parlament valencià. Tot i això, López Barceló va recordar que està present a les confluències, com a Alacant, i va explicar la seua pròpia experiència com a cap de gabinet del regidor d’Hisenda de Madrid, Carlos Sánchez Mato, “un marxista al front de l’economia de la capital de l’Estat”.
Política espanyola
El resultat de les coalicions a les Eleccions Generals espanyoles va demostrar la distància entre la visió d’Antonio Estañ i Àgueda Micó. Segons el secretari general de Podem, l’experiència positiva de la primera confluència, És el moment, no es va poder repetir amb la segona, A la valenciana, perquè “els ciutadans “van percebre tres discursos diferents i això va fer que, volent fugir de la sopa de sigles, s’acabara amb una paella de sigles”. Tot i la incorporació d’EUPV en la segona candidatura, la confluència no va sumar més vots i va repetir resultat en nombre d’escons.
Estañ i Micó van coincidir que l’experiència va resultar “traumàtica” per a les estructures dels seus partits, però la líder nacionalista va destacar la conseqüència positiva de “consolidar Compromís com a actor de la política estatal”.
Cooperació o competició
Micó va ser l’única que va entrar al fons del debat al voltant de si és preferible que els partits d’esquerres competisquen entre ells o hi col·laboren. “Estem en una situació extraordinària i immillorable. Cal col·laborar o competir quan calga, però en Compromís lluitarem per a ser la força hegemònica de l’esquerra i, si pot ser, del país. És més útil que l’esquerra competisca perquè podem arribar a més sectors de la societat. Representem electorats diferents”, va apuntar la dirigent del Bloc en una clara al·lusió a la inconveniència de traslladar les aliances de les eleccions espanyoles als comicis a les Corts Valencianes de 2019.
El soci socialista
L’ambigüitat de les relacions dels nous partits amb els socialistes també va ocupar una part del debat. Els participants van convindre que el PSOE és, ara per ara, necessari per a consolidar posicions a territoris com el País Valencià i les Illes Balears, així com per a desplaçar el PP de Rajoy del govern de l’Estat.
Tot i això, el diagnòstic sobre la formació encapçalada de nou per Pedro Sánchez va concloure que es tracta d’un partit del “vell règim” amb “tics” bipartidistes que no el fan el soci més desitjable. Àgueda Micó ho va expressar així: “Ja m’agaradria que el Botànic fórem Compromís, Podem i Esquerra Unida, i que el PSPV i el PP estigueren a l’oposició”.
