No ens hem oblidat de la carretera. No, no hem deixat de fer talls a la N-340. Fixeu-vos: “Esta setmana serà el 155!”.
Els veïns de les comarques del sud de Catalunya i del Nord del País Valencià ens seguim juntant per a seguir en una reclamació que portem des de fa molt de temps i que, des de la tardor del 2015, anem fent pública fent talls de trànsit, concentracions i altres actes. Denunciem la construcció d’11 rotondes connectades per doble ratlla contínua: un veritable mur de contenció. Mur que, d’una manera molt subtil, desviarà tot el trànsit per l’autopista, de manera que deixarà la N-340 com a via de servei de curt recorregut, exclusiu per a veïns. Això implicarà que, en un tres i no res, l’autopista també estarà saturada. I, posteriorment, vindrà allò de la necessitat d’un altre carril i una nova ampliació del període de pagament. I torna a començar.
També seguim parlant del perill de “l’eurovinyeta”. Paraula que, a poc a poc, es va posant més de moda en els mitjans de comunicació. És o serà, millor dit, un altre impost. Allò de pagar tots per poder anar per l’autopista “gratuïtament”, tant si hi vas com si no. I el recaptat (malpensats que som) potser anirà a parar a les mans dels de sempre.
Seguim tallant, seguim i seguirem cada setmana fins que la gent se’n farte i diga prou. Poseu-vos en contacte amb nosaltres si voleu acompanyar-nos. Anem canviant de lloc. L’hora, de moment, les 19.30 h.
Per l’altra part, aquella que ronda per les carreteres cobrant-se innocents, no deixa d’incrementar el nombre que fa trasbalsar l’altre barri. Els accidents, la desgràcia, les famílies trencades, etc. no deixen d’incrementar-se: Ara un d’aquí, dos d’allà…
Trist, és molt trist, que encara hi haja gent que no entén el que fem, no entén per què tallem la carretera. No, no ho faré més llarg, ni vull ni volem justificar-nos davant dels que no volen entendre. Parlar-ho, sí, sense problemes. Ens reunim a Vinaròs tots els dilluns a les 20 h al segon pis de serveis socials, a la plaça de la Mera. Tothom és benvingut. Per concloure i com a reflexió, volem deixar com a final un poema de John Donne: “Ningú és una illa, complet en ell mateix. Cada home és un bocí del continent, una part de la terra; si el mar se n’emporta una porció de terra, tota Europa queda disminuïda, tant li fa si és un promontori o la casa d’un dels teus amics o la teua casa. La mort de qualsevol home m’afebleix perquè estic lligat a la humanitat. Per això, mai preguntes per qui toquen les campanes: toquen per a tu.” Així, nosaltres podem afegir: “Mai preguntes per qui tallem la carretera…”
