El 'Tancredi' de Les Arts s'imposa als accidents i l'escena

El titular del coliseu, Roberto Abbado, va haver de dirigir l'òpera de Rossini amb una sola mà a conseqüència d'un accident en el braç esquerre
/ València
25 juny 2017 01:00h

En certa manera el Palau de les Arts se la va jugar a cavall guanyador amb Tancredi. Per a l'ultim títol d'aquesta temporada, el coliseu valencià va triar la primera òpera seriosa de Rossini i per a executar-la va apostar per veus solvents i consolidades en el repertori del compositor de Pesaro com Daniela Barcellona i Jessica Pratt. L'elenc, sens dubte, va ser el ciment armat que va sostindre una construcció que s'enlairava a mesura que transcorrien els actes. A les veus femenines es va afegir un sorprenent Yijie Shi en el paper d'Argirio i un inestable Pietro Spagnoli com a Orbazzano.

Allò que no s'esperava era que Roberto Abbado –qui com a titular fins aleshores només havia dirigit una òpera en tota la temporada– haguera de dirigir les tres hores d'òpera amb una sola mà. El director titular del coliseu va aparéixer amb la mà dreta en cabestrell, un impediment que l'oligava a deixar tota la responsabilitat sobre la mà que, segons els cànons tècnics, s'encarrega de dur la pulsació. Abbado podria haver decidit no dirigir i deixar la responsabilitat a Andrea Severi, l'assistent de la direcció, però el mestre milanés sabia que els ingredients donaven per a fer coses grans en la breu història del teatre d'òpera valencià.

Tancredi va acabar imposant-se als accidents, on a més a més de la mà feta malbé d'Abbado, durant la representació va caure un aplic sense causar cap dany, i a l'escena. El degoteig continu d'àries, recitatius, duets i cors que configuren l'òpera de Rossini van superar l'avorrit muntatge d'Emilio Sagi, coproduit per l'Òpera de Lausanne i el Teatre Municipal de Santiago de Xile. El director d'escena va traslladar l'acció del segle XI a un hipotètic segle XX que volia ser "atemporal" i que pretenia "donar una imatge menys encartonada del llibret".

Al remat, si el Tancredi ideat per Sagi no va quedar com una cosa encorsetada davant l'escassesa d'elements, l'ús repetitiu d'aquests i la manca d'acció escènica –les batalles i els duels amb espasa es van deixar a la imaginació de cada espectador– va ser gràcies, en grandíssima mesura, a la brillant qualitat musical de les veus, l'orquestra i el cor de la Generalitat i, en parts iguals, a la bona acció actoral dels protagonistes en els matisos del drama rossinià. Tal vegada pretenia no traure llibertat a les veus i que aquestes fluïren amb desimboltura. S'hauria agraït alguna cosa més que tres panells mòbils i el color roig i blau de les casaques per a diferenciar els bàndols.

El tenor Yijie Shi en el paper d'Argirio va ser una de les grates sorpreses de Tancredi. / TATO BAEZA

Abbado va encetar l'obertura posant les cartes sobre la taula: els sentiments de les melodies i harmonies, els contrastos expressius, els accents i les appoggiatures, serien les pinzellades d'emoció que recobririen aquesta gènesi del conegut bel canto. Tot i això, el Pace, onore, fede, amore que prosegueix en la introducció va entrebancar-se amb uns desajustos que van aparéixer an alguna que altra ària, ben bé comprensibles en les estrenes. L'Orquestra de Les Arts va tornar a mostrar-se com un dels elements de més alt valor del teatre valencià, impecable en els tutis, elegant en els solos i excel·lent en els recitatius plens de color. L'extinció del so mentre Tancredi exhauria l'últim alè de vida van valdre una merescuda i forta ovació.

La soprano Jessica Pratt ja havia deixat xicotets detalls del que és capaç de fer fa dos anys, quan va passar per Les Arts per a fer Davidde Penitente de Mozart. Divendres va assumir el paper d'Amenaide i ho va fer amb una equanimitat de timbre en tots els registres i col·locació de la veu insultants. L'anglesa va rebre una de les més sonores ovacions davant l'entrega i la qualitat que va mantindre al llarg de l'òpera, rematant les àries d'extrema dificultat dels acte amb rotunditat i elegància. Si convé fer un rànquing ara que la temporada toca a la fi, la Pratt és sens dubte la gran triomfadora.

El tenor Yijie Shi amb el baríton Pietro Spagnoli. / TATO BAEZA

Al seu nivell es va mostrar l'italiana Daniela Barcellona, que exercia de Tancredi. La mezzosoprano va acusar en el registre greu l'opacitat que d'alguna manera defineix el seu timbre, tanmateix, la qualitat tècnica dels ornaments van ajudar a apuntalar un personatge que domina de cap a peus. Una de les grans sorpreses va ser el tenor Yijie Shi en el paper d'Argirio. El xinés va anar de menys a més, signant àries d'excel·lent bellesa com Ah segnar invan io tento, que obri el segon acte. Yijie Shi va gaudir d'una veu sòlida en els ornaments i plena de matisos, entre l'alegria i l'angoixa, adaptant-se a les circumstàncies.

Entre el quartet principal estava el baríton Pietro Spagnoli, que va patir dificultats per a executar els ornaments. Amb dificultat va superar els entrebancs melòdics que obligaven Abbado a mantindre el pols de l'orquestra. Tot i això, l'italià va practicar una bona col·locació i un timbre homogeni que van ajudar a diluir les dificultats tècniques de la seua veu.

L'elenc de veus amb el mestre Roberto Abbado després de la funció de Tancredi. / DIARI LA VEU

En els papers secundaris va destacar, afegint bones dosis de qualitat, la contralt Martina Belli com a Isaura la resolució tècnica de la qual, tot i el seu timbre fosc, li va valdre per a erigir-se una bona dama de companyia d'Amenaide. Rita Marqués també va resoldre amb correcció vocal el seu paper de Roggiero. El jove soldat només compta amb l'ària Torni alfin ridente per a lluir les credencials, un moment que Marqués va executar amb bona veu però sense atendre l'orquestra. Abbado amb el cap, els ditets i la mà esquerra va reconduir la situació que mai no va arribar a majors. Potser li venia de gust a la mezzosprano del Centre de Perfeccionament Plácido Domingo qui va afegir una salutació a la finalització del número que no va acabar d'entendre's.

Aquest Tancredi, que encarà es podrà veure el 25, 27 i 29 de juny així com l'1 de juliol, posa punt final a la temporada 2016-2017 amb un elenc de veus sense fissures, de qualitat homogènia com només es pot veure en teatres de primeríssim nivell. Això, ni que siga com a traca final, és d'agrair.

El Palau de les Arts amb la bandera LGTBI el passat divendres. / DIARI LA VEU

PS: El coliseu valencià, que sempre està atent a les reivindicacions socials justes, va engalanar, divendres passat, l'edifici amb una il·luminació amb els colors de l'arc de Sant Martí per a sumar-se a les accions que tenen lloc a la ciutat de València en motiu de l'Orgull LGTB 2017. 

Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.
next