Qui és el trànsfuga?

La crisi del grup de Ciutadans a les Corts reobri el debat sobre la propietat dels escons i el compliment dels compromisos electorals
/ València
26 juny 2017 01:00h

Quan un diputat pren possessió del seu escó, es converteix en representant del poble –de tot el poble– que l'ha escollit. Abans, un partit l'ha hagut d'escollir per a formar part d'una llista, però, una vegada ungit pel sufragi popular, el càrrec li pertany sense cap més condició que un tribunal no l'inhabilite per algun delicte relativament greu.

Si decideix abandonar la disciplina de la formació que el va seleccionar com a representant, el partit no hi té res a fer llevat de reclamar-li l'escó i, si no el lliura, acusar-lo de tràsfuga. Això és el que ha succeït amb Alexis Marí, David de Miguel, Alberto García i Domingo Rojo després que, divendres, anunciaren que abandonaven la disciplina del grup de Ciutadans a les Corts, però que no renunciaven a continuar de diputats.

Tots quatre es van avançar a una acusació més que cantada i van establir la defensa sobre el mateix argument que, previsiblement, emprarien contra ells. L'argumentació dels díscols es basa en la traïció del partit als principis que el van conformar i als compromisos que van adquirir amb els ciutadans quan els van demanar el vot. El contraatac denuncia el gir ideològic dretà ordenat per la direcció encapçalada per Albert Rivera, concretat en el suport sense matisos a Mariano Rajoy; les pràctiques autoritàries que inclouen seguiments, gravació de converses i persecució a les xarxes socials –Rojo va citar la "Gestapo"–, i les ordres de faltar a la paraula donada de defensar els interessos dels ciutadans valencians, en referència al suport als Pressupostos Generals de l'Estat (PGE) del Partit Popular.

Pacte Antitransfuguisme

Mentre que l'estatus del parlamentari està definit per la llei, els intents d'evitar que els càrrecs electes abandonen la disciplina del partit es basen en codis de bones pràctiques fonamentats en un quid pro quo inaplicable als casos on els qui marxen no s'incorporen a una altra formació. El Pacte Antitransfuguisme preveu que cap partit no accepte el suport de representants públics d'un altre amb l'objectiu primordial de no alterar les majories amb mocions de censura o bloquejos que impedisquen l'acció de govern.

Alexis Marí parla amb Alberto García just abans de començar la roda de premsa, divendres passat. / DANIEL GARCÍA-SALA

En el cas dels exdiputats de Ciutadans, no hi ha perill immediat que això succeïsca, atés que el partit no forma part de la majoria que dóna suport al govern. No obstant això, si aquests quatre vots se sumen als 55 que formen la majoria d'esquerres a les Corts, els 59 resultants suposen les tres cinquenes parts del parlament, la majoria reforçada requerida per a algunes decisions. En el cas que el vot de Ciutadans no concordara amb el de la majoria i els quatre diputats decidiren sumar-se a la iniciativa, tècnicament es podria produir un supòsit de transfuguisme.

Leninisme

El leninisme, o més concretament la concepció leninista del partit, ha aparegut dos vegades en la política valenciana en només una setmana. Primer, s'hi va referir el nou líder de Podem, Antonio Estany, durant un debat amb altres forces d'esquerra en una consideració al voltant que la seua formació "corria el risc de caure en la visió leninista d'un partit únic dissenyat per a conquerir el poder". La reflexió d'Estany volia alertar de la necessitat de "federalitzar" Podem i abandonar la idea del centralisme democràtic, segons la qual, quan el partit pren una decisió, no hi cap ni la més mínima discrepància.

El que en Estany va ser una reflexió adreçada a un públic d'esquerres familiaritzat amb el concepte, en boca d'Alexis Marí es va convertir en una denúncia dels mètodes "autocràtics" practicats per Albert Rivera. Tots dos es van referir a la tensió que el poder centralitzat genera en les estructures territorials, però, per al públic de Ciutadans, el concepte de "leninisme" té una càrrega negativa que el converteix en invectiva.

A més, el que per a Estany és un risc subsanable amb el debat intern, per a Marí és una pràctica establida que impedeix la llibertat d'acció i, fins i tot, de consciència dels militants d'un partit de tarannà suposadament liberal que, a més, es va constituir com a reacció a l'anomenada "vella política", on un grup reduït de quadres prenen totes les decisions al marge de les bases.

La nova política

"No volem un partit on les decisions es prenguen entre quatre". Aquesta sentència pronunciada pel candidat a la Secretaria General del PSPV, Rafa García, demostra com el mecanisme de presa de decisions troncals en una organització és un problema, no només no resolt, sinó que es constitueix com a un eix dinàmic del debat polític actual.

El descavalcament de Pedro Sánchez i la decisió del PSOE de permetre la investidura de Mariano Rajoy van ser entesos com a una "traïció" que va convertir els seus protagonistes en autèntics trànsfugues del programa i l'essència del partit a ulls de la majoria dels seus militants, com es va comprovar amb el massiu suport al polític madrileny a les primàries.

L'opció socialista de triar els secretaris generals i els candidats per sufragi universal en la línia de les demandes de més democràcia interna arribats des dels marges el partit, per la influència del 15-M i la irrupció de Podem i altres forces d'esquerres, va fer impossible que les bases assumiren sense explicació i sense conseqüències la decisió de donar el govern a l'adversari. Es va tractar d'una decisió oligàrquica –"entre quatre"– però no centralitzada –va ser fruit de l'acord de molts dels líders territorials– i menys encara "leninista", ateses les immediates conseqüències negatives per als seus impulsors.

Paradoxalment, el vot directe dels militants suposa un major risc de "leninisme", atesa l'enorme legitimitat que aquest mètode d'elecció atorga al guanyador, amb una força molt major que si deguera el càrrec al tradicional joc negociador entre sectors territorials i ideològics diversos. L'afebliment d'aquestes estructures formals –Comité Federal en el cas del PSOE i Comité Nacional en el cas del PSPV– i informals, sense la creació de mecanismes de control efectius, és un perill tant a escala estatal com territorial.

Són aquestes instàncies les que –o estan en formació, com en el cas de Podem, o no existeixen ni es consideren desitjables, en el cas de Ciutadans– donen flexibilitat als partits polítics i eviten que una discrepància qualsevol es convertisca en motiu d'exclusió forçosa o autoexclusió de càrrecs i militants, amb el perill de ser acusats de trànsfugues si decideixen conservar el càrrec per al qual van ser elegits.

Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.
next