El Museu Valencià de la Il·lustració i la Modernitat (MuVIM) tanca, amb una nova exposició al voltant de les estratagemes comunicatives, el cicle Poder i Propaganda que va iniciar el passat 14 de juny amb la mostra de Cartell cubà (1959-1989). La imatge del poder és una exposició “arriscada”, com va matisar el director del MuVIM, Rafa Company, aquest dijous durant la presentació de la mostra. Incòmoda perquè revela les astúcies de polítics i reis per a enviar el seu missatge a través de fotografies i quadres.
Amb les complicitats de fotògrafs i periodistes així com de diverses administracions, com ara la Diputació de València, l’Ajuntament, la Generalitat, el Museu de Belles Arts i el Museu Afrobrasil, el MuVIM vol obrir el debat i la reflexió sobre com s’ho ha fet el poder per a mostrar la seua preeminència a la resta del món. El visitant pot veure com la imatge revela la perícia del comunicador però palesa les directrius del poderós que vol enviar uns missatges, de vegades, en primer pla i, d’altres, de manera vetllada.
“Hem sigut un museu que va patir una censura”, va explicar Company, tot recordant la mostra que la Unió de Periodistes va portar al MuVIM en 2010 (Fragments d’un any-2009); “però ara ni censurem ni ens autocensurem”. “El poble valencià –va afegir– ha de saber mirar el seu passat amb maduresa”.
Amb eixa majoria d’edat que sobreentén el director del MuVIM, amb Les imatges del poder, una exposició que estarà penjada al MuVIM fins el 15 d’octubre, el ciutadà s’hi trobarà tres àmbits: reis africans “dissonants”, presidents i dictadors “altius” i el polítics de hui “esmorteïts”.
L’exposició parteix de la selecció de fotografies d’Alfred Weidinger –actual director del Museu de Belles Arts de Leipzig– on recull el faust de diversos reis africans, monarques en molts casos sense autoritat que tracten d’emular el poder dels seus homòlegs europeus. Weidinger fa però, una tasca entre l’antropologia i la sociologia, en tant que dóna fe a través de les imatges d’homes que en el 80% dels casos mai no havien sigut fotografiats i un 10% d’ells ja han mort. Les imatges són d’alguna manera l’única prova que queda d’ells, va explicar el fotògraf.
Seguint eixa manera de posar davant la càmera o el pinzell per enviar un missatge de poder a la tribu, la mostra contraposa presidents de la Diputació de València, com és el cas de José Antonio Perelló Morales i el seu predecessor Ignacio Carrau Leonarte, tot un clar exemple d’imatges divergents, on Perelló es fa retratar com un ciutadà “civil” que és president i Carrau com un personatge poderós amb tots els símbols que fan referència a l’obstenció del càrrec.
Un altre exemple similar al dels presidents de la Corporació són el sengles retrats del dictador Franco. Un pintat per José Segrelles, l’altre, obra de Luís Dubón. Totes dos pintures representen dos cabdills “aparentment iguals”, però que revelen diferències que el visitant perspicaç podrà captar.
La mostra també acull un seguit de monedes –el poder a la butxaca– on s’hi pot veure un segell del Rei “Memo” d’Espanya, del Cabdill per la Gràcia de Déu i del Ciutadà Felip.
L’última part de l’exposició està dedicada als polítics actuals. El MuVIM va deixar a criteri de periodistes responsables de la secció de política en els seus mitjans –tots ells amb redacció a València– perquè triaren unes imatges que al seu parer, representen el poder valencià des dels últims anys fins a l’actualitat. Així, es pot veure instantànies publicades en els diaris on apareix una venedora amb una fotografia de Rita Barberá o a l’alcadessa de València rebent un efusiu bes de l’expresident de la Diputació de València, Alfonso Rus, observats per un Alberto Fabra que sembla repudiar eixe nivell d’afecte en públic.
Un vídeo de Rafael Blasco entrant en la presó de Picassent o Camps amb Barberá mostrant la copa de La Amèrica esdevenen símbols d’un poder valencià de grans esdeveniments caiguts. En l’àmbit internacional, La imatge del poder també permet analitzar el missatge gràfic de l’actual president dels EUA i la reunió entre Merkel i Putin sota l’atenta mirada d’un gos que de segur va portar a la memòria de la cancellera aquell ca que un dia la va mossegar.
