Pedro Sánchez va guanyar les primàries del PSOE amb poc més del 50% dels vots dels militants. La victòria va ser clara, però encara ho va ser més la sensació de derrota de la seua rival, Susana Díaz. El polític madrileny va recuperar el comandament del partit contra pronòstic, no tant per la percepció de l’última hora, quan es percebia que això podria passar, sinó perquè, després de la seua defenestració, molt pocs haurien confiat que uns mesos després tornaria al despatx del carrer de Ferraz de Madrid.
La de les primàries del PSOE va ser, segons expliquen veterans socialistes, la batalla més dura i enverinada que molts han viscut mai. Per a molts militants, votar per Susana Díaz hauria suposat refrendar la decisió del Comité Federal de permetre la investidura de Mariano Rajoy. Darrere de la papereta de l’andalusa molts veien un partit escorat cap a la dreta, després de tombar el líder que va garantir que això no succeiria i, a més, sense explicar per què es feia. Alhora que el laminaven, els botxins de Pedro Sánchez li estaven deixant el camp obert per a erigir-se en l’heroi de la resistència esquerrana; en el garant de les essències d’esquerra.
Sánchez va optar per integrar a la seua nova executiva el tercer en discòrdia –Patxi López–, però no els partidaris de la seua rival. No només va rebutjar incorpora-los a la direcció, sinó que, encara al Congrés Federal, va començar l’operació de descavalcament de l’oposició interna, representada principalment pels anomenats barons territorials.
El primer a la llista era Ximo Puig, principal aliat de Díaz tant en l’entronització de Sánchez a les primàries de 2012 com en la defenestració de 4 anys després. Puig es va afanyar a convocar el Congrés Nacional del PSPV per tal d’escurçar els terminis i passar pàgina del sotrac de les primàries del PSOE. Amb poc de temps per a la negociació, Sánchez va decidir anar a per totes i desplaçar el president de la Generalitat de la direcció del partit. L’argument de la conveniència d’una bicefàlia argüida per l’aspirant, Rafa García, no va servir per a ocultar que es tractava d’una batalla pel poder a l’ús, una més de les patides i superades en l’accidentada història del partit.
La postulació de l’alcalde de Burjassot va fer saltar moltes alarmes, tant al partit com a amplis sectors del govern del Botànic i dels sectors socials que li donen suport, com ara sindicats i altres col·lectius ciutadans. Dos anys després del canvi polític que va posar fi a dues dècades de governs del PP, molta gent va percebre que l’afebliment del president dins de la seua pròpia formació política podria alterar els equilibris d’un govern dissenyat al detall i amb una estabilitat molt dependent de detalls com ara la sintonia personal dels seus protagonistes principals.
De seguida es van produir moviments de replegament entorn de la figura presidencial. Calia protegir Puig contra qualsevol contratemps i la pèrdua del poder intern al PSPV no és el menor dels problemes possibles.
La recollida d’avals i el recompte de diumenge passat han refredat molt les expectatives de victòria de Rafa García i, per extensió, de Pedro Sánchez. Fins i tot José Luis Ábalos, número 3 del PSOE des de la Secretaria d’Organització de Ferraz, ha començat a desmarcar-se de l’aspirant García i de l’operació de descavalcament de Puig. Si els resultats de les primàries acaben sent semblants als del recompte d’avals, Ximo Puig resultaria elegit amb un percentatge significativament superior al que Pedro Sánchez va obtindre al PSOE.
Amb una victòria que supere el 60%, la legitimitat de Puig quedarà incòlume. Haurà de negociar i integrar alguns dels qui ara s’han mullat per ell i complir amb els compromisos adquirits amb la militància per tal de reviscolar el funcionament del partit. Però, més enllà d’això, Puig pot recuperar amb el vot directe dels afiliats una legitimitat molt tocada des que va lligar el seu futur polític al de Susana Díaz. La de Puig pot ser la primera errada greu de Sánchez en la seua segona etapa al capdavant del PSOE. Si Puig aguanta, a més, la seua victòria pot servir d’exemple als qui després de l’estiu s’enfrontaran a congressos territorials amb l’artilleria de Ferraz preparada per a tombar qualsevol intent de resistència.
