Jordi Peris torna al seu lloc de professor de la Universitat Politècnica especialitzat en participació ciutadana i cooperació per al desenvolupament. Després de dos anys encapçalant el grup municipal de València en Comú (ValC), Peris deixa tots els càrrecs institucionals, inclosa l’acta de regidor, un fet molt més insòlit del que podria semblar.
No és habitual que els càrrecs electes renuncien al lloc obtingut a les urnes. Als partits tradicionals és habitual que els díscols o expedientats per alguna falta més o menys greu s’atrinxeren als escons tot apurant el mandat corresponent. Però ni tan sols en l’anomenada “nova política” sorgida arran del 15M la conducta és molt diferent. Només cal recordar la diputada de Podem a les Corts, Covadonga Peremarch –expulsada del grup parlamentari–, la senadora per Àlaba, Elvira García, i l’expresidenta del parlament balear, Xelo Huertas, apartada de Podem junt amb la diputada Montserrat Seijas.
Si incloem en aquesta “nova política” un partit relativament nou –almenys a escala estatal– com Ciutadans (Cs), el fenomen es repeteix. L’amalgama de nouvinguts a la política acaba comportant-se –pel que fa a la disposició del càrrec– com s’han comportat tradicionalment els electes dels vells partits. Com Jordi Peris, els 4 diputats de Cs de les Corts que van deixar el grup ho van fer per pròpia voluntat, amb la diferència que no van ser expulsats abans per una pura qüestió d’oportunitat política. Com el regidor de València, van expressar decepció davant de la deriva organitzativa del partit a què pertanyien. Els separa de Peris el fet que ells van denunciar, a més, un tomb ideològic del seu partit, un aspecte que el representant municipal no ha al·legat per a plegar.
La diferència principal és que, quan Jordi Peris va afirmar durant la roda de premsa de comiat que no tenia la intenció d’aferrar-se al càrrec, ja havia deixat clar que lliuraria l’acta de regidor. De fet, va refermar la identificació, no ja amb el programa de ValC, sinó amb el projecte global del govern de La Nau, encapçalat per l’alcalde Joan Ribó, de Compromís. De fet, mentre que va lloar la tasca de Joan Ribó, Pere Fuset i de la socialista Sandra Gómez, ni tan sols va nomenar els altres dos regidors de ValC. I, com a colofó, va deixar caure una frase demolidora contra el seu partit: “València en Comú ha fracassat”.
Independents a les llistes
El cas de Peris demostra, a més, els límits de la integració dels independents. Tot i encapçalar la tríada de regidors de ValC, no pertany a cap de les famílies fundacionals. Per tant, no havia de respondre a una disciplina de partit, però tampoc no disposava dels suports automàtics que una formació compacta aporta als seus membres.
Aquesta independència va fer, a més, que Peris no dubtara a mostrar la seua sintonia amb l’alcalde Ribó. En la lògica de la gestió i el servei públic sense mediacions partidàries, això pot semblar normal, però en una coalició els seus membres han de conrear una identitat pròpia, imprescindible per a la mateixa supervivència electoral futura.
Ell mateix va fer palés ahir que l’entrada formal de Podem a l’organigrama de ValC i el fet que el partit morat no l’incloguera “al seu full de ruta” va precipitar la decisió d’abandonar, almenys temporalment, la política. Des de l’afer de la destitució del gerent de Las Naves, Rafael Monterde, Peris es va sentir aïllat, desautoritzat i mancat de suports.
Atacs, intrigues, deslleialtats i lluites internes
On més es diferencia la visió d’un independent, amb una visió ni que siga moderadament idealista de la política, de la d’un militant d’un partit tradicional o de qualsevol quadre d’una organització política i sindical tan minoritària com es vulga és en la tolerància davant de les lluites pel poder.
Jordi Peris plega també tot denunciant “atacs, intrigues, deslleialtats i lluites internes” que li impedeixen portar a terme amb normalitat i tranquil·litat la gestió diària de la seua regidoria, la manera de fer realitat els canvis que “milloren la vida de la gent”. Eixa és la raó, segons va explicar ahir, per la qual va decidir fer el salt a la política i les interferències han fet impossible el seu treball.
Tot plegat és quasi incomprensible per a un militant pertinaç d’un partit consolidat, que veuria aquestes interferències suposadament insuportables com a elements consubstancials a la mateixa política. Ni tan sols un gir ideològic com el denunciat per Alexis Marí i els seus tres companys portaria un quadre d’un partit de la “vella política” a produir una escissió o a baixar-se del tren.
En definitiva, si les intrigues, les deslleialtats i les lluites internes feren insuportable la gestió política, costaria molt d’explicar com Ximo Puig pot compaginar el càrrec de president de la Generalitat amb el de secretari general del PSPV fins al punt d’haver d’enfrontar-se a unes primàries pel lideratge del partit en l’equador de la primera legislatura on els socialistes governen després de 20 anys a l’oposició.
