“Tanquen durant mitja hora la platja de les Arenes per la presència d’un tauró”. “Alerta a la platja de Tavernes per un tauró”. “Albiren una tintorera a Sagunt i Canet”. Cada any, quan arriben aquestes dates, apareixen també titulars com aquests que fan saltar les alarmes entre els banyistes i el veïnat de la zona. En l’imaginari col·lectiu, els esquals produeixen fascinació i pànic a parts iguals. El desconeixement i pel·lícules com Jaws, d’Steven Spielberg, poden ser alguns dels motius d’eixes reaccions, però les dades registrades posen de manifest que aquests animals no són, ni de lluny, els més perillosos per als humans.
“És més probable que muigues a causa d’un llamp o per la caiguda d’un coco al cap, que ho faces com a conseqüència del mos d’un tauró. Les incidències amb taurons al Mediterrani són quasi nul·les, i és molt més perillós l’ésser humà per al tauró, que a l’inrevés”, assegura Claudio Barría, científic de l’Institut de Ciències del Mar del CSIC (Consell Superior d’Investigacions Científiques). “Ací, a la Mediterrània, si et claves a la mar, sobretot, preocupa’t de no ofegar-te, no dels taurons”, afirma Javier Guallart, doctor en Biologia i membre del Grup d’Especialistes de Taurons per a la Mediterrània de la Unió Internacional per a la Conservació de la Natura (SSG-IUCN, per les seues sigles en anglés).
Claudio Barría: “Les incidències amb taurons al Mediterrani són quasi nul·les; és molt més perillós l’ésser humà per al tauró, que a l’inrevés”
Tot i que es parla dels taurons com quelcom únic, hi ha més de 500 espècies habitant mars a tot el món, i malgrat el sensacionalisme amb què se sol tractar la seua presència a les costes mediterrànies, s’han citat exemplars de vora 50 espècies diferents en aquestes aigües. Trenta-sis d’elles viuen de manera regular a la Mediterrània i són de característiques molt diverses: n’hi ha per la superfície en aigües obertes, n’hi ha que viuen prop del fons, a 10 metres de profunditat, d’altres a més de 1.000 metres… Per això, albirar taurons no ha de ser motiu de preocupació, sinó tot el contrari: la seua presència indica el bon estat de l’ecosistema marí. Com diu Guallart, “estem a la mar, i a la mar afortunadament hi ha animals; si no, sí que seria preocupant”.
Alguns dels taurons més comuns a casa nostra són el gat, la mussola, la moixina o la famosa tintorera; també habiten per ací el peix guilla, el pelegrí –el segon peix més gran del món– i, fins i tot, el tauró blanc o el tauró gris. “Malauradament, en el nostre entorn els taurons són molt desconeguts”, es lamenta Guallart. “Pràcticament no es fa investigació al voltant d’aquests animals ni al País Valencià ni a Espanya. Bé siga perquè no són espècies amb molt d’interés comercial a la Mediterrània, bé perquè altres espècies no són molt abundants o no se’ls ha donat un valor especial, el cas és que cap grup de recerca s’hi dedica d’una manera molt rellevant”, continua, “i aquesta manca d’informació i de coneixement comporta que de sobte arribe un tauró a la platja i s’arme un canyaret”.
Per què arriben a les platges?
Anthias és un centre de busseig i educació ambiental de Santa Pola on treballa l’oceanògrafa Aida Marín Pérez. Marín explica que històricament hi ha hagut molts albiraments de taurons a les costes valencianes, especialment de tintoreres (Prionace glauca, que pot arribar als 2,5 metres) i gats (Scyliorhinus canicula, d’uns 50 a 60 cm de mitjana). Les tintoreres, per la seua mida i com a resposta a una possible amenaça, podrien tindre un comportament més agressiu, però són molt estranys els casos d’atacs. En el cas del gat, Marín conta que és més probable tindre un accident, perquè se’l pot xafar o tocar accidentalment i provocar en ell una resposta, però que la seua mida, així com la de les dents, fa que no es tracte de ferides greus. “El gat és més habitual a les platges durant l’hivern, quan les femelles s’acosten a desovar. La resta de l’any sol estar fins a 100 metres de profunditat i, si s’acosten a la platja, pot ser per una malaltia o per una ferida”, descriu. Pel que fa a les tintoreres, “són espècies oceàniques, més habituals mar endins i, quan s’apropen tant a la costa, pot ser per malaltia o ferida, però també per a parir i després tornar cap a dins. Les cries sí que són més habituals en les platges a l’estiu, de finals de juny a mitjans de juliol”. Sobre les tintoreres, Guallart també respon que són animals d’aigües obertes, però que de tant en tant algun exemplar arriba a la costa o es clava en un port; “després, en alguns casos, peguen unes voltes, se’n van i desapareixen. En altres casos, però, al cap d’uns dies, apareixen mortes a les platges”.
Javier Guallart: “Estem a la mar, i a la mar afortunadament hi ha animals; si no, sí que seria preocupant”
Barría diferencia entre els taurons pelàgics –aquells que viuen a la columna d’aigua–, els demersals –que viuen al fons–, els que viuen en aigües obertes i els més costaners i explica que, “si bé les tintoreres són més pelàgiques, algunes poden acostar-se a les platges perquè es desorienten o perquè segueixen embarcacions o algun banc de peixos”. En altres ocasions, però, no és el tauró qui ve a la costa, sinó que el corrent porta el seu cos. Guallart posa l’exemple del peix xovato (Hexanchus griseus), un animal que viu prop del fons entre els 200 i els 1.100 metres de profunditat i que té un fetge molt gran, ple d’oli, que li confereix una flotabilitat neutra. Són taurons grans, de fins a 5 metres i més de 1.000 quilos i, de vegades, apareixen morts a les platges a causa d’una captura accidental. Els vaixells que es dediquen a la pesca d’arrossegament de profunditat els agafen sense voler i, de vegades, els deixen morir a la coberta de l’embarcació. Després llancen el cos a l’aigua, aquest sura i el corrent marí fa la resta.
Acabar amb la improvisació
“Considerant el grau d’amenaça d’extinció de molts taurons a les nostres costes, si en veiem algun [de viu] el primer que hauríem de fer és alegrar-nos –afirma Barría–. Cada vegada és més difícil albirar-ne i moltes espècies estan desapareixent. No obstant això, com que el seu hàbitat és el mar, si en veiem algun el més lògic és allunyar-se tranquil·lament i sobretot no molestar-lo”. Marín explica que “eixir a patolls de la platja no és el comportament més adequat. Si et trobes una tintorera a la platja, el més segur és quedar-te quieta, sense fer moviments bruscs, i eixir amb compte de l’aigua quan l’animal s’allunye un poc. Una vegada fora cal avisar els serveis de vigilància perquè posen en marxa el procediment corresponent”.
Ara bé, quin és el procediment corresponent? Guallart destaca que no hi ha cap protocol formal i pensat: “El protocol que li arriba a la Policia Local o a la Guàrdia Civil és telefonar al 112. Però el 112 té uns procediments a seguir sobre cetacis i tortugues marines, però no sobre taurons. Llavors, s’estan fent coses molt diverses, sense un protocol establert, sense una base científica, sense un plantejament seriós de decisions i de gestió. Cal saber quina espècie és i tindre un pla de gestió sobre com actuar, i això ara mateix no es fa”. Per tant, el biòleg recomana, abans que res, que les diferents administracions treballen per a elaborar aquest protocol. I, mentrestant, que s’actue seguint un principi de precaució, però també de proporcionalitat, basat en el coneixement. “Muntar tota una alerta per una tintorera de 40 centímetres no té cap sentit”, afirma Guallart. I afegeix: “Quan arriba un animal a la platja ens trobem amb el problema de qui identifica l’animal. Hi ha hagut casos prou curiosos, com el mes passat a la Malva-rosa. Qui va anar a respondre l’alarma generada per l’animal no tenia els coneixements necessaris. Segurament es tractava d’una mussola, un animal d’1 metre i mig i uns 10 o 12 quilograms que té unes dents com puntets, gens esmolades, pensades per a triturar crancs. Això no és un perill, senzillament és un peix que està a la platja”.
Un futur incert
Pel que fa al canvi climàtic, “sabem més sobre què pot passar amb el gel dels pols que sobre la redistribució de les espècies; tenim una capacitat mínima per a predir”, assegura Guallart. Marín comenta que “l’augment de temperatures pel canvi climàtic pot introduir espècies tropicals en les aigües de la Mediterrània i provocar la presència de taurons que en principi no pertanyen a l’hàbitat mediterrani típic”. Per la seua banda, Barría explica que “el més probable és que el canvi climàtic afecte la distribució i l’abundància d’alguns predadors com els taurons, i també la distribució de les seues preses”, però matisa que “és molt difícil saber com afectarà el canvi climàtic a cadascuna de les espècies de taurons”. “Si al canvi climàtic li sumem l’impacte de la pesca i la degradació que sofreixen molts dels hàbitats d’aquestes espècies, el seu futur no s’albira molt positiu. Ara mateix quasi la meitat de taurons i rajades del Mediterrani estan amenaçats d’extinció”, alerta Barría.
Marín concreta que, segons les dades de l’any 2016, “el 56% de les espècies de tauró estan en perill d’extinció a la Mediterrània”. A més, explica que la principal causa de la disminució de les poblacions de taurons és la pesca accidental, així com la contaminació, la destrucció de l’hàbitat o la sobrepesca de les espècies que formen part de la dieta dels esquals, i ens conta l’exemple de l’illa de Tabarca: “L’extinció de la foca monjo –o vell marí– va suposar la desaparició de tauró blanc en aquella regió, ja que la foca era el seu aliment principal. En aquell cas, van ser els mateixos pescadors qui, el 1938, acabaren amb la foca monjo deliberadament, ja que competia amb ells per la pesca”. Com que estan al nivell superior de la cadena tròfica, els taurons tenen un paper fonamental en el manteniment de l’equilibri poblacional i ecològic dels ecosistemes marins. Per això la disminució del nombre d’exemplars a la mar té greus implicacions sobre la biodiversitat.
Aida Marín: “El 56% de les espècies de tauró estan en perill d’extinció a la Mediterrània”
Els taurons, doncs, són botxins o víctimes? “Aquesta és una bona pregunta que podria funcionar com a titular, i potser és la societat qui ha de donar el seu veredicte. Els éssers humans maten a l’any més de cent milions de taurons, mentre que les víctimes humanes no arriben a la desena a tot el món. No som part de la seua dieta, però sí que som responsables de la dràstica disminució de les seues poblacions”, respon Barría. Més preocupant que la presència de taurons és la capacitat de l’ésser humà per a fer desaparéixer una espècie. “Tenim una responsabilitat de conservació que ara mateix no es duu a terme; no es fa investigació i la poca que es fa és local, voluntària, sense pràcticament inversió i amb molt poca preocupació de les administracions per a prendre decisions, tret d’un dia puntual”, adverteix Guallart, i conclou: “Fa 40 anys que els italians marquen les tintoreres, les segueixen i estudien la seua distribució. Ací continuem improvisant i, sense coneixement científic, és impossible prendre les decisions adequades”.
