El transport fluvial de troncs pels rius per al proveïment de fusta ha sigut una pràctica habitual en els rius de tot el planeta fins a l’arribada de la societat industrial. Al País Valencià, aquesta activitat compta amb una llarguíssima tradició històrica i unes característiques pròpies. Si bé el territori valencià no compta amb enormes rius navegables –com els que existeixen a Alemanya, França, Àustria o Itàlia–, la falta d’alternatives en el transport terrestre va aguditzar l’enginy i va fer possible conduir milers de troncs des de les zones muntanyenques de Conca fins als seus centres de consum.
Les primeres referències al transport fluvial de fusta a les comarques valencianes són d’època musulmana. En aquell temps, hi havia una ruta que, des dels boscos de Conca, arribava al litoral emprant els rius Xúquer, Cabriol i Guadalaviar, segons recull l’estudi El transporte fluvial de madera en España: geografía histórica, de Carme Sanchis i Juan Piqueras. L’activitat va continuar sota protecció oficial des de l’Edat Mitjana fins al segle XX, moment a partir del qual va ser substituïda pel ferrocarril i, després, pel camió. D’aquesta forma, i durant més de 8 segles, la ciutat de València i altres de l’Antic Regne (Dénia, Alzira i Xàtiva, principalment) van ser abastides de fusta per a la construcció i la fusteria des dels boscos de les serres ibèriques emprant com a via de transport els rius Xúquer, Guadalaviar i, ocasionalment, el Millars.
L’organització de les tasques de conducció dels troncs pels rius va donar lloc a diferents i peculiars formes de treball. Així, els dos mètodes de transport de fusta (estrictament caldria anomenar-los de navegació o flotació) van ser l’armadia i per peces soltes.
La primera, habitual en els grans rius europeus com el Rhin i el Danubi, només es va poder posar en pràctica al riu Ebre i en als seus afluents pirinencs, on va prevaldre el sistema de basses flotants construïdes amb els mateixos troncs transportats (també anomenades armadies, nabates i rais, segons es tracte dels rius navarresos, aragonesos o catalans), per a la conducció dels quals només es requerien uns pocs homes. El seu transport era més ràpid i necessitava poca mà d’obra respecte del sistema de peces soltes, si bé la seua preparació era molt més costosa i, per descomptat, només es podia practicar en rius d’elevat cabal, llits amplis i lliures d’obstacles.
El sistema de peces soltes, segurament heretat dels musulmans, era més econòmic i senzill, si bé exigia molta mà d’obra. Va ser el sistema emprat de manera exclusiva durant segles en els rius Xúquer, Túria i Segura i els encarregats de transportar la fusta van aconseguir un alt grau de destresa en aquest gènere de treball. Així, els troncs eren conduïts per milers en llarguíssimes fusterades –de fins a 100.000 peces– en les quals s’empraven centenars d’operaris anomenats ganxers per la vara d’avellaner amb punta i ganxo de ferro de què se servien per a dirigir la flotació dels troncs en viatges de fins a 9 mesos de duració. Es tracta d’una eina que, amb lleugeres variacions, s’ha utilitzat en els rius de tot el planeta. Governar aquells exèrcits de ganxers només va ser possible mitjançant una organització laboral jerarquitzada i una fèrria disciplina.
Navarro Reverter: “Aquests homes, sense més llaç que l’obediència, dins del deure, realitzen l’ideal d’una societat lliure ben organitzada”
Juan Navarro Reverter (1844-1924) definia així l’ofici de ganxer: “El ganxer és un home fort, robust, bronzejat, eixut i tan insensible com la matèria que el seu ganxo guia, parc fins a l’excés en el vestir, sembla que porta els seus amples calçons per a burlar-se de les inclemències de l’hivern. I la ganxera és un perfecte mecanisme de rellotgeria de resultats admirables. Aquests homes, sense més llaç que l’obediència, dins del deure, realitzen l’ideal d’una societat lliure ben organitzada”. Per la seua banda, el novelista José Luís Sampedro va descriure així el caràcter i idiosincràsia dels gancheros: “Van ser els homes més sencers, íntegres i més humanament homes que he conegut. Eren naturalesa en estat pur”.
Els ganxers i mestres de riu de més renom en el segle XIX procedien de Cofrents i Xelva. Els primers dominaven el sistema Cabriol-Xúquer. Encara hui és possible trobar en el cementeri de Cofrents epitafis com aquest: “Diego Muñoz Valero, Mestre de Navegació de fustes pels rius”. Els de Xelva eren famosos a tot el territori estatal. La seua zona de treball no es limitava només a la conca del Túria, sinó que eren requerits en els rius Guadalquivir, Segura, Tajo, Xúquer, Cabriol i, fins i tot, en l’Ebre. Era tal el seu grau d’especialització que, segons el padró d’habitants del 1877, quasi un terç de la seua població activa estava registrada com a ganxer de professió.
La unitat bàsica, la “quadrilla”, era capaç de governar 50 càrregues de fusta, i estava composta per entre sis i dotze ganxers i un mestre de riu. Davant de cadascuna hi havia un quadriller que feia de cap. Completava la quadrilla un encarregat de comprar i fer el menjar i un xiquet de 6 a 8 anys que servia de marmitó i ordinari.
Els principals responsables de la demanda de fusta van ser la construcció d’edificis (especialment a les ciutats de València, Xàtiva i Alzira), un mercat regularment estable al llarg dels segles; les drassanes, amb dos períodes d’auge en el segle XVI i XVIII gràcies a les polítiques de rearmament naval; la indústria del moble, particularment important a la ciutat de València; la fusteria d’envasos de fusta, que va cobrar gran força a València i la comarca de la Ribera a partir del 1850 coincidint amb l’augment de les exportacions de taronges, panses i vi, i, finalment, el consum de travesses de ferrocarril, pals de telègraf i telèfon i bigues de mines, que, cronològicament, també van registrar una forta expansió a partir del segle XIX. La guerra civil i la construcció de preses van marcar, ja en el segle XX, la pràctica desaparició de l’activitat tant al País Valencià com a la resta de l’Estat.
No va ser fins a l’any 2012 quan el menut municipi d’Antella (la Ribera Alta, 1.500 habitants) va recuperar aquesta tradició que se celebrava prèviament a la localitat de Cofrents, auspiciada pel consistori i consistent en la baixada de basses de fusta per un xicotet tram del Cabriol. Va ser amb motiu de la 27a Trobada de Centres d’Ensenyament en Valencià quan l’Ajuntament antellà va apostar per recuperar i recrear aquesta activitat mil·lenària que durant segles ha format part de les senyes d’identitat del municipi. En aquella primera ocasió, els experts ganxers de Priego (Conca), convidats pel consistori, foren els encarregats de conduir per les aigües del Xúquer els troncs. L’any següent es va constituir l’Associació Cultural de Maeros del Xúquer, la qual, des d’aleshores i durant les següents cinc edicions posteriors, s’ha encarregat de l’organització de l’activitat a Antella.
Era tal el grau d’especialització del ganxers de Xelva que, segons el padró d’habitants del 1877, quasi un terç de la seua població activa estava registrada com a ganxer de professió
En juliol del 2012, a la Pobla de Segur (Pallars Jussà), la International Timber Rafstmen Assotiation, de la qual forman part els ganxers d’Antella des del 2016 juntament amb entitats de 13 països, va presentar la seua candidatura perquè la UNESCO declarara el transport fluvial de fusta Patrimoni Immaterial de la Humanitat. Cinc anys després, l’objectiu encara no s’ha aconseguit, entre d’altres raons perquè es tracta d’un procés molt lent atés que són més d’una desena els estats implicats i es requereix l’aprovació prèvia de cadascun dels seus governs. De fet, actualment, Àustria, Alemanya i la República Txeca tenen previst iniciar el procediment un cop la República Txeca tinga l’autorització, segons es va fer constar en l’última assemblea internacional celebrada el passat mes de juny a la ciutat eslovena de Maribor.
De qualsevol forma, i a l’espera de l’anhelada declaració, el ganxers d’Antella continuen amb la recuperada i ja consolidada tradició de conduir troncs pel Xúquer. El passat 22 de juliol van celebrar la sisena edició de la baixada de fusta pel Xúquer o ‘Maerà’, en què un total de 9 persones –entre ells un xiquet de 9 anys– van transportar 7 tones de fusta per un recorregut fluvial d’uns 2 quilòmetres fins a l’Assut d’Antella, on els troncs van ser arrossegats fora de l’aigua amb l’ajuda de la força animal. En anteriors edicions, els ‘maeros’ d’Antella es van fer valer de l’ajuda i l’experiència de raiers i ganxers catalans, navarresos i aragonesos per a la conducció, amb els ganxos, dels troncs pel Xúquer. Però, enguany, per primera vegada, ho han fet tot sols. I és que, al llarg dels anys, han anat perfeccionant les seues habilitats de navegació damunt dels troncs i incrementant tant el nombre de participants com de públic. Malgrat els obstacles econòmics –només compten amb una ajuda municipal de poc més de 300 euros– i tècnics, s’han obstinat a seguir endavant en la seua particular lluita per a recuperar l’ofici d’un temps passat i una activitat que és tot un símbol de la identitat i cultura del poble valencià.
