De qui i de quan són qüestions difícils de respondre si el que es pretén és saber l’autor i l’any de publicació d’un “còmic subversiu”, com van definir el fanzín el director de l’Institut Valencià d’Art Modern (IVAM), José Miguel García Cortés i Álvaro Pons, propietari de la col·lecció que ha donat a l’IVAM. Tot i la complicació, el museu està treballant en la catalogació de 2.109 exemplars per a posar-los a l’abast dels investigadors, curiosos i la ciutadania en general. L’IVAM en té identificats ara per ara més de 60, i s’espera que per a finals d’aquest any cada exemplar tinga nom, data i editorial; a més a més, “Fanzination!” representa una selecció dels més significatius que es troba exposada en la sala adjunta a la biblioteca.
És, però, la segona aposta que fa el museu que dirigeix García Cortés per al món del còmic. Fins ara, l’IVAM comptava amb fons propis que exposa junt amb escultures, pintures i catàlegs, i això no és casual, sinó que respon al fet que la direcció del museu no creu en la separació d’espais entre l'”alta cultura” i la “baixa cultura”. G. Cortés va donar aquest dijous els motius pels quals l’IVAM vol el còmic entre les seus parets i perquè seguirà destinant partides pressupostàries en l’adquisició d’exemplars durant els propers anys: primer, “perquè ens agrada”, va enumerar; i segon, “perquè no es pot entendre la història contemporània sense el Tebeo”, i ací, Cortés va incloure la pròpia història local.
“El còmic ha entrat per a quedar-se”, va afegir el director, tot i la contradicció que això significa ja que “el fanzín, que és outsider o radical, entra en una institució seriosa com l’IVAM”, va concloure durant la inauguració d’aquesta mostra i catalogació dels exemplars que ha donat Álvaro Pons.
Amb més de 2.000 exemplars, la Fanzioteca de l’IVAM serà de les més importants de l’estat. El gènere, considerat el “germen del còmic”, va explicar Pons, està vivint un “ressorgiment” tot just ara que el germà gran, el tebeo, “està establit en el món editorial”. Creat quasi de manera clandestina i distribuït al marge de qualsevol canal oficial o considerat mainstream –de la majoria de fanzins no en consta l’autor, l’any i l’editorial, en molts casos són autoeditats o la manera amb què s’ha reproduït–, el gènere ha subsistit des dels últims anys del segle XIX fins a hui gràcies al batec de la contracultura urbana. Eixos factors l’han caracteritzat i definit com un exponent de la llibertat, la independència recreada a través de dibuixos i textos amb una vida efímera. Eixa rebel·lió, d’alguna manera intrínseca en el gènere, que ara entra i es posa al servei del ciutadà, és com “clavar un tigre en una gàbia xicoteta”, va voler exemplificar Pons.
L’exposició, que es podrà visitar fins al 29 d’octubre, recull fanzins mítics, clàssics i moderns, des de la dècada dels anys 60 del segle passat fins a l’actualitat. A la biblioteca es poden veure exemplars de El gat pelat, La piraña divina, NSLM (Nosotros somos los muertos), entre altres valencians com Arròs negre. A més a més, l’il·lustrador Elías Taño ha creat una història que ocupa bona part de les parets de la sala on recrea l’esperit contestatari, revolucionari i anàrquic que el creador atribueix al gènere.
El fanzín valencià i en valencià
“El fanzín valencià va canviar el tebeo a Espanya”, va sentenciar Álvaro Pons. Per la seua importància, la mostra fa èmfasi en la creació autòctona que va consolidar en els 80 a València com a un punt neuràlgic en la creació d’un gènere que, tot i portar l’oposició al sistema com a insígnia en l’estendard, l’ús de la llengua pròpia en els dibuixos i vinyetes es redueix a l’anècdota. En l’actualitat, un bon exemple de normalitat lingüística és Arròs negre, un dels exemples que destaca Pons, que qualifica de publicació “plurilingüe”, que empra el valencià amb desimboltura entre altres idiomes.
Malgrat la naturalesa revolucionària d’aquest tipus de gènere, d’anar contra les normes i l’autoritat, el fanzín en valencià reflecteix la mateixa realitat que el seu homòleg hegemònic. “El còmic escrit en valencià és molt reduït, tant en tebeo com en fanzín”, explica en declaracions al Diari La Veu, Álvaro Pons. L’investigador ressalta com a casos “heroics”, dues publicacions com Xiulit i Camacuc, però la realitat és que “pràcticament el còmic en valencià no existeix”.
El fanzín justament per eixe aspecte d’anar contracorrent utilitza més el valencià que els còmics, com per exemple Arròs negre, “però és molt reduït també, perquè desgraciadament, l’ús del valencià en la creació encara és molt restrictiu”, explica Pons.
“En l’última fornada de creadors sí que es veu molta gent que està utilitzant el valencià, que hi aposta d’una manera més normal i habitual”. Ara bé, “sí que és cert que si des d’algun lloc ha de vindre la normalitat en l’ús del valencià, és des del fanzín”, conclou.
