Dijous onze del matí. La plaça de la Mare de Déu és un formiguer de turistes que suporten amb estoïcisme la xafogor de l’últim dijous del mes de juliol. Un grup nombrós es refresca en la font que presideix l’espai i que Silvestre Edeta va dissenyar en homenatge al riu Túria i les séquies que, des de fa segles, reguen l’horta de València. Just enfront hi ha la Porta dels Apòstols de la catedral, on en una hora es reunirà el Tribunal de les Aigües, la institució mil·lenària que, des de fa a penes unes setmanes, presideix José Font Sanchis, “Pataques”, com és conegut per la vinculació de la seua família amb la professió de forner. “L’avi del meu avi era forner i venia ‘pataquetes’; d’ací el meu malnom. El meu rebesavi sempre va voler ser llaurador i ho va aconseguir i amb mi som ja quatre les generacions que ens dediquem a aquest ofici apassionant i que m’ha permés tindre aquest càrrec en la meua séquia”, explica a la Casa Vestidor, mentre es prepara per a la sessió.
Als seus 51 anys, Font, que ha exercit com a síndic de la Séquia de Mestalla els últims dos exercicis, és el membre més jove del Tribunal i coneix a la perfecció el seu funcionament. Un requisit indispensable per a poder accedir-hi. “Les condicions són molt senzilles: ha de ser un llaurador que tinga terres en propietat, que conega les ordenances, que sàpiga aplicar el sentit comú i, sobretot, que siga una persona justa. Abans es deia home bo, però ara l’habitual és qualificar-lo de persona justa”, expressa. La pregunta, aleshores, és obligada. Amb aquests requisits, per què no hem vist cap dona formar part del tribunal? “No hi ha cap ordenança que ho prohibisca. No s’estableixen diferències entre homes i dones. Si una llauradora reuneix les condicions, pot accedir perfectament a la sindicatura de la séquia. A mi m’agradaria, però és una decisió que s’ha de prendre de forma democràtica en cada séquia”, explica José Font, qui té dos filles i observa amb preocupació el futur de l’agricultura regada per les aigües del Túria.
José Font: “No hi ha res a les ordenances que prohibisca que les dones pugen ser síndiques i formar part del Tribunal”
“A curt i mitjà termini, crec que no es pot parlar de perill de desaparició, perquè encara tenim unes generacions preparades i que s’estimen el camp. Però és cert que cada vegada hi ha menys joves que vulguen continuar una tradició, que tot i els avanços en maquinària, continua suposant un gran sacrifici. Crec que hi ha més perill a les zones menys càlides del territori”, adverteix Font. El president del Tribunal de les Aigües també apunta al canvi que s’està produin en els últims anys: hi ha menys llauradors, però els que continuen tenen més fanecades a conrear.
“Hi ha molts agricultors majors que no poden fer-se càrrec de les seues propietats, però que no les volen perdre i el que fan és deixar-les als joves perquè les conreen”, diu Font, qui lamenta la poca rendibilitat de l’activitat agrícola en l’actualitat. Un factor que, en la seua opinió, desmotiva els successors naturals de les propietats. “L’agricultura és una activitat que no està ben remunerada, atés que el benefici econòmic no compensa l’esforç, la inversió i temps que s’hi dedica”, rebla amb seriositat.
I és que les xifres que dóna són per a estar preocupats. “La realitat dels pobles de l’Horta és que entre el 70 i el 80% dels llauradors que han cultivat la terra de forma tradicional estan jubilats. Sols entre un 20% i un 30% és gent jove que ha heretat els camps o que els ha llogat i continua fent això però, així i tot, els costa molt viure del camp. I després hi ha un altre sector de gent jove que treballa per als majors que volen mantindre els camps cuidats encara que no els conreen”, explica Font.
Preu assequible per a l’aigua
En aquest sentit, Font fa una crida perquè l’element bàsic que permet la pervivència de l’agricultura i de la institució que presideix siga al més econòmic possible. “El dret de l’aigua va lligat a la propietat i per això és important que el llaurador tinga aquest bé a un preu assumible, que no coste pràcticament res. Quan ens veiem obligats a usar motors o pous, hem de pagar la llum i això encareix molt. Crec que no som conscients de l’important que és mantindre el regadiu i el sistema de reg dins del Tribunal de les Aigües”, emfasitza.
A més a més, aquesta és una de les majors reivindicacions de la institució: defendre la seua necessitat d’existència per molt que hagen canviat les coses o que els conflictes entre regants s’hagen reduït a la mínima expressió. “La principal feina que fa el Tribunal és distribuir de la millor manera possible l’aigua de les 9 séquies per a tots els regants de la Vega. Hem de vetllar per conservar i defendre els drets de l’aigua i impartir justícia dins dels xicotets conflictes que poden haver entre llauradors, seguint unes normes que són molt clares i que ens han permés funcionar durant segles”, explica Font, qui reconeix que són poques les ocasions en què els litigis arriben a la porta de la catedral. “Els conflictes no arriben a la sessió del dijous perquè els síndics fem tot el possible per a arreglar-ho tot abans. Pensem que es tracta de famílies o veïns que es coneixen des de sempre. La mediació funciona i és preferible un mal acord que un bon plet”, expressa Font.
Atracció turística
El president del Tribunal, però, no es mostra preocupat perquè la institució acabe convertint-se en una “atracció turística” més de la ciutat de València. “És cert que cada dijous hi ha molts turistes que assisteixen a la sessió, però això no vol dir que siguem un simple element turístic”, indica Font, tot apel·lant entre d’altres qüestions a la declaració, el 2009, del Tribunal com a Patrimoni Històric Immaterial de la Humanitat. “Som patrimoni de la Unesco, som una institució mil·lenària que fon els seus arrels en la cultura àrab i que, malgrat les circumstàncies adverses, no sols hem aconseguit sobreviure, sinó ser un referent mundial”, argumenta.
En aquest sentit, Font explica que el Museu Nacional Xinés de l’Aigua prepara una publicació sobre aquest líquid i vol dedicar un capítol a la institució valenciana. I són nombrosos els mitjans de comunicació de tot el món que, any rere any, s’acosten a València per a difondre després el treball del Tribunal. La més recent, la de la televisió japonesa, que s’ha interessat per la seua activitat i història. “De fet, l’interés és tan gran que els últims fullets s’han editat gràcies a la col·laboració de la Diputació de València en idiomes asiàtics, com ara el xinés, japonés o coreà, juntament amb els que ja féiem en valencià, castellà, anglés i italià”, explica Font.
José Font: “No som un element turístic més. Nosaltres formem part de la identitat, la història i la cultura del poble valencià”
A més, subratlla la importància de la institució en l’ús del valencià. “Això passa un poc desapercebut, però és la nostra llengua de comunicació i la que fem arribar a tots els que assisteixen el dijous a la sessió. Nosaltres formem part de la identitat, de la història i de la cultura del poble valencià. Som, com va dir el conseller de Transparència en la seua visita, un dels pilars bàsics en què se sustenta la justícia tradicional valenciana, una entitat que disposa d’una sòlida base jurídica per a fonamentar la seua condició de tribunal consuetudinari i tradicional”, conclou Font.
