La repressió franquista va allargar els seus tentacles tant com li va ser possible i va convertir la història dels perdedors de la Guerra Civil en un autèntic drama humà tant dins com fora de les fronteres de l’Estat. Els darrers estudis sobre la deportació nazi revelen que 678 valencians –tres d’elles eren dones– d’un total de 8.964 deportats acabaren en mans del Tercer Reich després d’haver-se exiliat a França poc abans de l’inici de la Segona Guerra Mundial.
No obstant això, les xifres “sempre deuen considerar-se provisionals”, afirma l’investigador i delegat a València de l’Amical de Mauthausen, Adrián Blas Mínguez. “De fet, en estos moments s’estan estudiant dos nous casos: el d’una persona de Castelló de Rugat i el cas d’un altre republicà que, si bé va nàixer a Conca, la seua família viu fa anys a Burjassot”, afegeix.
A l’Amical –que és l’associació que agrupa els deportats republicans dels camps de concentració del nazis– li falten dades sobre aquests dos nous casos, però han comprovat que el govern alemany els reconeix com a víctimes del genocidi nazi i els seus familiars van ser indemnitzats seguint el mandat de la comunitat internacional una vegada acabat el conflicte. “Ens falten dades i ja hem sol·licitat informació al Comité Internacional de la Creu Roja. Sabem, per ara, que el republicà de Castelló de Rugat va estar, amb tota probabilitat, al camp de Neuengamme, primer, i a Bergen Belsen, després” assegura Blas Mínguez
Amb tot, l’autèntic cementeri dels espanyols va ser Mauthausen i més concretament el subcamp de Gusen. Pel que fa als valencians morts o desapareguts, la xifra oscil·la actualment entre 406 i 408. Entre les víctimes predominen sobretot veïns del Baix Maestrat, el Baix Segura, l’Alcoià i el Vinalopó Mitjà, però hi ha víctimes de totes les comarques.
Igual que la resta dels condemnats, els valencians moriren “en les condicions en què es moria a Mauthausen. Comencen a desaparéixer, sobretot, víctimes del que significa el treball extenuant, de l’explotació i de la destrucció de la personalitat”, explica el director de l’Aula de Memòria i Història de la Universitat de València, Marc Baldó. Segons Adrián Blas, “la major part d’ells moriren d’esgotament físic i maltractes, no en les cambres de gas, ja que eren utilitzats com a mà d’obra esclava en la pedrera del camp”. Una vegada els consideraven amortitzats “els enviaven a Gusen, un camp de no retorn”, assenyala Blas Mínguez.
Actualment, només queda amb vida Paco Aura, l’alcoià que va aconseguir sobreviure a Mauthausen després de passar allí 4 anys i 9 dies. Paco Aura –que a Mauthausen només era un número, el 4.208– complirà el pròxim mes de desembre 99 anys i la seua vida ha inspirat darrerament la novel·la gràfica de Jordi Peidró, Esperaré siempre tu regreso, publicada per Desfiladero Edicions.
Reivindicar la memòria del republicans víctimes dels nazis
Les indagacions de familiars i investigadors sobre la sort que van córrer el represaliats no cessen. En el llibre La ignomínia de l’oblit. Els valencians de la Ribera als camps d’extermini nazis, el periodista i historiador Carles Senso i el professor Ximo Vidal repassen les biografies de 40 valencians de la comarca del Xúquer que passaren por camps de concentració com ara Mauthausen, Gusen, Ravensbrück, Dachau o Treblinka. Vidal assegura que “és necessari reivindicar també la memòria de les víctimes del nazisme com a víctimes de la repressió franquista i no oblidar-les en cap moment”.
En el mateix sentit s’expressa Matías Alonso, portaveu del Grup per la Recuperació de la Memòria, que en el 15é aniversari de l’entitat treballa en la incorporació d’una nova secció dins de l’organització dedicada expressament a aquestes víctimes. “El grup ha de ser un punt de trobada i no tot es limita a les exhumacions, ja que hi ha altres facetes per cobrir, i dins dels avatars de la Guerra [Civil] estan també aquells que acabaren en els camps de concentració nazi”, assenyala.
L’assignatura pendent d’entendre la guerra
En el context històric, les complicitats del franquisme amb els crims nazis les relata Marc Baldó: “Himmer li pregunta reiteradament [a Serrano Suñer] què fa amb els exsoldats republicans que té en els Stalag (camps de concentració de tropes a França) i Serrano Suñer se’n desentén, diu que no són espanyols, que són apàtrides, i que faça el que vulga, però que no els vol de retorn a Espanya”. A partir d’eixe moment, la seua sort va quedar en mans del règim nazi. “La tragèdia dels espanyols és terrible, és la tragèdia del segle XX i al mateix temps expressa perfectament el que és la tragèdia europea”, afirma Baldó.
En el mateix sentit, Pedro Ruiz, catedràtic d’Història Contemporània de la Universitat de València, afirma que Espanya forma part d’eixa tragèdia del segle XX perquè “entre la I Guerra Mundial i la II Guerra Mundial hi ha la Guerra Civil. Un conflicte que esdevé el preludi de la II Guerra Mundial. Per això s’ha de fer que s’entenga, que no va ser producte exclusivament de les tensions internes, sinó que va ser, fonamentalment, producte de l’ajuda que les potències feixistes prestaren als militars colpistes que tenien una trama civil que també simpatitzava en bona mesura amb la ideologia feixista”.
L’assignatura pendent, per a Pedro Ruiz, és que “els espanyols entenguen i assumisquen que, independentment de la responsabilitat col·lectiva i de les brutalitats que es van cometre en un i altre bàndol, hi ha una explicació que deixa ben clar qui va provocar la Guerra Civil i qui defensava un règim com el de la II República, que era un règim democràtic, amb totes les seues imperfeccions, però que estava defensant uns valors i uns principis que nosaltres ara defensem”.
I després va vindre el silenci
Entre els supervivents republicans del genocidi nazi, el silenci després de la tragèdia de la Guerra Civil i la posterior deportació va ser una constant. “Tenien com una tanca al davant, no transmetien res, Jo crec que tenien por. Mon pare no va contar res fins a ben entrats els anys 80, diu Segismundo Estañ, fill de Luís Estañ, veí de Callosa de Segura. De fet, “una vegada, quan un altre supervivent recordava amb tristor la mort de tants companys, mon pare li va respondre: no sé què és pitjor, si morir-se o haver eixit”. Luís Estany va morir el 2010, després d’haver sobreviscut a Mauthausen, primer, i a Gusen, després.
Afirma Segismundo Estañ que son pare sempre deia que “a Mauthausen va entrar un Luís Estañ i en va eixir un altre”. El seu número de “matrícula” va ser el 4.375 durant un període de captiveri de més de 4 anys (del 25 de gener de 1941 al 5 de maig de 1945) i que coincideix exactament amb el període de reclusió i càstig d’un altre valencià, Paco Batista, veí de Vinaròs. Cap dels dos coneixeria la curiosa coincidència fins a molts anys després i per raons de l’atzar. En un testimoni de 2005, recollit pel Grup per la Recerca de la Memòria Històrica de Castelló, Paco Batista contava: “A Mauthausen no teníem personalitat, només érem un número i un triangle de diferent color segons la nacionalitat. a França [després de l’alliberament], no teníem pàtria”.
En un altre moment, Batista explica: “El dia de l’alliberament va ser un dia d’alegria de veritat. Era tanta la nostra il·lusió per tornar amb la família… Jo havia deixat els meus pares, altres tenien dona i xiquets i no els coneixien després de tres anys de tortura i treball. Allí hi havia 24 nacionalitats diferents. Dels 7.000 (sic) espanyols, només en vam sortir 2.180. Érem lliures. Cada delegació dels diferents països venia a arreplegar-los; als francesos, als polonesos, als txecs… A per nosaltres no va vindre ningú”. Després d’un atzarós camí de tornada cap a Vinaròs, Paco Batista va morir el 2007 deixant un valuós llegat en forma de llibre amb el títol El sol se extinguió en Mauthausen, publicat per Antinea.
