Des de 1987, la Universitat de València ha impulsat diverses reformes arquitectòniques sobre el Centre Cultural La Nau que paral·lelament s’han acompanyat de projectes arqueològics que han permés descobrir restes materials en el subsòl de la seu històrica del centre acadèmic. Una d’aquestes intervencions va tindre lloc el 1998 i, llavors, es va descobrir un esquelet complet i un altre de parcial del qual s’han quantificat al voltant de “deu restes òssies”, apunta a Diari La Veu Diana Pérez, una de les arqueòlogues que actualment està duent a terme la tasca de neteja i inventariat dels milers de fragments arqueològics que daten des de l’època romana, així com de les restes humanes.
El cas d’aquest cadàver soterrat a l’antiga universitat és, si més no, “anormal”, ressalta la investigadora, perquè “no hi ha cap cementeri prop” de La Nau. Això no obstant, descarten que fóra un assassinat o un episodi de violència, ja que tot i la prudència amb què la investigadora maneja les hipòtesis, les proves indiquen que es va realitzar un enterrament “planificat” perquè el cos s’hi va trobar “en posició de decúbit supí i amb els braços creuats sobre l’abdomen”. Al voltant de les restes humanes “no hi ha restes de teixits”, però sí que hi havia claus de ferro oxidats pel pas del temps que apunten al possible ús d’un taüt per a dur a terme el tràmit, raona l’arqueòloga. Vint anys després de la troballa, les restes òssies estan sent investigades per tal de determinar l’edat i el sexe dels individus. “Res apunta que es puguen trobar més restes”, afegeix Pérez, amb la qual cosa la possibilitat que es tracte d’una petita necròpoli en el si de l’antic Estudi General sembla no prendre consistència.
Els arqueòlegs Diana Pérez i Lucas Sàez, amb la col·laboració del Servei d’Investigació Arqueològic Municipal (SIAM) i l’Àrea de Conservació de Patrimoni Cultural de la Universitat de València, són els encarregats de fer el procés de neteja i inventariat de les més de 150 caixes dipositades actualment en la SIAM de l’Ajuntament de València i on estan emmagatzemades les restes animals –molt més nombroses– i humanes, així com arqueològiques, que es remunten a l’època romana de la ciutat. Tanmateix, els arqueòlegs desconeixen el motiu pel qual no es van investigar els esquelets quan van ser descoberts durant la intervenció arqueològica aparellada a la reforma arquitectònica del Centre Cultural. Aquest diari ha tractat de contactar sense èxit amb els departaments de la Universitat de València que tenen competència en aquest àmbit per a conéixer de primera mà el fet pel qual s’ha ajornat dues dècades la recerca sobre els ossos de La Nau.
Un subsòl ple d’història
La seu històrica de la universitat va ser declarada Bé d’Interés Cultural el 1991 i va ser reoberta com a centre cultural el 1999. Als peus dels visitants, sota el subsòl, s’oculten milers de restes arqueològiques que es remunten a l’època romana. Durant les recerques arqueològiques s’havien fet informes dels quals la UV en tenia constància, però aquests “no s’havien fet públics”, apunta Diana Pérez. Ara, però, quan concloga el procés de neteja i catalogació que es perllongarà fins a finals d’aquest any, segons va indicar la Universitat de València aquest dilluns, es tindrà informació de la història que amaga el subsòl acadèmic.
Les restes materials obtingudes són importants no sols pel seu valor històric, sinó perquè, segons assenyalen els dos investigadors, totes ofereixen una informació valuosa sobre la ciutat de València i els seus habitants (patrons alimentaris, hàbits de salut i higiene, pràctiques culturals…) així com dels usos i evolució del mateix immoble, caracteritzat pel seu emplaçament dins de les diverses muralles que han circumdat la ciutat. Un exemple d’això són les nombroses restes de catúfols de sínia, atuells que podrien haver format part dels coneguts com a banys de Na Palaua, l’emplaçament dels quals se situa en els terrenys ocupats hui per l’edifici de la Nau.
El major nombre de restes trobades es correspon al període baixmedieval, que inclou la conquesta de València en 1238 i que ofereix l’aspecte més destacable de convivència entre cultures (musulmans, jueus i cristians) que va tenir lloc a la ciutat. D’aquesta època abunda la ceràmica comuna amb decoració pintada de manganés o obrada amb pinta i l’esmaltada, procedent majoritàriament dels centres productors de Manises i Paterna. A més, també sobreïxen restes de ceràmica andalusina, principalment objectes de cuina i emmagatzematge i distintes formes de la vaixella de taula. Entre aquests, olletes, gerres, cassoletes, plats i bols, així com fragments de llums d’oli amb signes evidents d’ús.
De la mateixa manera, els treballs d’excavació han permés recuperar restes d’època moderna, entre les quals es troben peces esmaltades de vaixella i nombrosos fragments de taulells, mostra de la tradició i importància de la indústria del taulell valenciana.
Tot i això, el procés acaba d’iniciar-se, recorda Pérez, qui no descarta la possibilitat de mamprendre posteriorment un projecte museístic per a exposar les restes, encara que primer “cal veure la rellevància dels fragments”, és a dir, si les peces encaixen i moltes de les mostres poden reconstruir-se per a dotar de contingut una futura exposició de la història soterrada pel pas del temps.
