La primera gran cultura pròpia del territori valencià, a més de societat ben estructurada amb coneixements tecnològics i d’aprofitament de recursos, però també amb vocació per a l’expressió simbòlica i artística, entre d’altres trets, és la dels ibers. La comarca de l’Alcoià compta amb alguns dels emplaçaments que fan de testimoni directe del pas i les vivències dels primers pobladors d’aquestes zones.
Un dels espais més destacats és el del jaciment de la Serreta, que ocupa part dels termes municipals de Cocentaina, Penàguila i Alcoi. La riquesa d’aquest indret va començar a conéixer-se ara fa just cent anys, vint després del descobriment d’una de les peces clau dels ibers: la Dama d’Elx.
Encara que també va funcionar com a poblat, és principalment la seua faceta com a santuari per la que és majorment conegut. Així, es troben ací figuretes modelades amb argila i després cuites com a elements de culte entregats a la muntanya, considerada sagrada. A altres llocs s’han trobat figuretes amb característiques i funcionalitats semblants, però el fet diferencial el trobem en el material de què estan fetes.
Mentre que a altres llocs estaven elaborades amb bronze, ací són de terracota. Anys després, gràcies als avanços tecnològics i d’investigació, s’ha sabut la composició química dels minerals d’aquesta argila i s’ha vist que hi havia components no típics de la zona. La conclusió és que membres d’altres regions mediterrànies acudien al santuari de la Serreta també a dipositar les seues ofrenes, atés que era un punt de culte de gran rellevància i abastava un àmbit molt ampli.
A més a més, aquestes figures representen persones i projecten la visió pròpia que els autors tenien d’ells mateixos. Dones joves amb arracades, collars i altres elements ornamentals, i també homes joves amb els cabells tallats com a mostra de certs ritus iniciàtics típics de la mediterrània.
Així i tot, allò que fa tan significativa i especial aquesta ubicació és la troballa del plom ‘Serreta I’. Es tracta d’una làmina que conté un text de llargària considerable i compost per una sèrie de grafies iberes que ràpidament es va convertir en un objecte essencial per a l’estudi del llenguatge ibèric i va atraure interessos internacionals, posicionant la Serreta als primers llocs del mapa científic i arqueològic europeu.
Anteriorment al període de la Serreta (segle III a.C.) trobem el poblat del Puig, considerat el primer de tota aquesta zona. Es tracta d’una de les fortificacions més ben conservades de les comarques centrals i un molt bon exemple visible de com s’articulava tota la trama urbana ibèrica i com es concebien i distribuïen les seues llars.
Cal destacar que arriba un punt en què es passa del pràctic aïllament als primers contactes amb altres cultures mediterrànies com la fenícia, que aporten els seus coneixements sobre ceràmica, escriptura i les novetats tecnològiques pròpies de l’època de bronze. Els habitants del Puig mesclen aquestes aportacions amb les seues maneres de fer per a crear la cultura ibèrica local. És per això que ací podem trobar peces vingudes de Grècia o de Cadis.
Pel que fa les manifestacions artístiques del neolític, l’abric de la Sarga és una localització fonamental considerada Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO des de l’any 1998. Situada entre Xixona i Alcoi, en ella conviuen tres estils pictòrics diferents. D’una banda, tenim el macroesquemàtic. Es caracteritza per siluetes esquemàtiques de molta grandària i mancats de narrativa. Pràcticament tots tracten d’orants o ídols.
També hi ha símbols serpentiformes verticals i horitzontals que estan associats a la fertilitat i altres representacions de virilitat mitjançant antropomorfs amb un tocat de banyes al cap. Açò ho pinten els primers agricultors i ramaders arribats fa uns 7.000 anys. Aquesta expressió d’art rupestre és exclusiva de les comarques de la Marina Alta i Baixa, l’Alcoià i el Comtat.
De l’altra banda, hi ha l’art llevantí. Aquest el duen a terme altres grups humans posteriors que obtenen els aliments de manera diferent, amb la caça i la recol·lecció. Aleshores, aquests sí que creen escenes interconnectades de caça d’animals com cabres munteses o cérvols. També hi ha representacions on es veu una persona amb vares colpejant un arbre per a obtenir els seus fruits.
Se sap que aquest estil és posterior al macroesquemàtic perquè els motius estan superposats als del primer. Per últim, l’art esquemàtic són figures petites i aïllades. Són ídols i antropomorfs formats per punts i barres i també hi ha alguns animals representats.
Així i tot, la primera constància de la presència d’humans en aquesta comarca data d’entre el 60.000 i 40.000 a.C. i està al Salt. Un altre abric rocós on els neandertals van trobar un bon refugi i una zona estratègica de visió de tota la vall des de la qual podien controlar el pas dels animals i les fonts d’aigua.
Aquest assentament no va estar contínuament ocupat; durant mil·lennis va romandre buit, però sí que es va convertir en una ubicació recurrent per a aquest grup d’humans i alhora en un indret elemental per a explicar i estudiar eixe procés de desaparició dels neandertals i la substitució gradual pels Homo sapiens.
Un lloc privilegiat per a la vida
Però, per què trien aquesta àrea geogràfica per a viure? Josep Maria Segura, director del Museu Arqueològic Camil Visedo d’Alcoi, explica que “perquè és un lloc privilegiat per a la vida. Ens trobem a un lloc propici per a la ramaderia per les muntanyes mitges que ofereixen extensions de pastura i, a més, és una terra molt fèrtil per a l’agricultura per la gran presència d’aigua i bones pluges”.
El procés d’assentament és progressiu i s’inicia des de la costa. “Creiem que en origen es tracta de camperols que vénen de la mediterrània oriental i arriben a la Marina Alta practicant navegació de cabotatge. Comencen colonitzant les costes i, després, generacions següents decideixen expandir-se cap a l’interior i troben un espai molt adequat per a la seua forma de vida, a la qual se li ha d’afegir també la caça”, matisa Ignasi Grau, professor titular d’Arqueologia de la Universitat d’Alacant i també científic col·laborador del Museu Arqueològic d’Alcoi.
Aquesta entitat duu des de l’any 1945 fent intensos treballs d’investigació, divulgació i valoració de tot aquest patrimoni arqueològic. “Som una zona patrimonialment molt rica, de molta diversitat i que cobreix un ventall cronològic molt ampli, però no és tindre-ho ahí i ja està. Darrere hi ha moltes tasques i esforços.”
“El coneixement i l’estima de la gent pel patrimoni és la millor garantia per a la seua conservació i supervivència”, diu Josep Maria Segura. En aquesta direcció, un dels projectes que s’està desenvolupant és el de recrear virtualment el poblat del Puig i poder accedir d’aquesta manera a, per exemple, una casa ibera per a conéixer de manera més propera com vivien i oferir una experiència atractiva i molt completa.
A més, hi ha altres iniciatives com la Ruta Arqueològica de la Canal, distintes visites periòdiques als diferents jaciments i localitzacions abans esmentades o nombroses xerrades i publicacions entre les quals destaca la revista anual ‘Recerques’, que recull treballs que giren al voltant de la prehistòria i l’arqueologia d’aquestes comarques i fa més de 25 anys que s’edita. Convé ressaltar també la feina duta a terme a les escoles, des d’on s’impulsa la visita dels escolars al Museu Arqueològic mitjançant l’elaboració de guies didàctiques o el condicionament dels espais per als més petits.
Tot açò explicat anteriorment es realitza amb l’objectiu de “socialitzar el coneixement i apropar les cultures autòctones, moltes vegades subestimades. És una corretja de transmissió des dels científics que treballem pel patrimoni cap a la gent interessada, però que requereix també la implicació seriosa i compromesa de les institucions, ja siguen ajuntaments, conselleries o mancomunitats”, exposa Ignasi Grau.
És en aquesta última qüestió en què Grau considera que és necessari fer una sèrie de reivindicacions que giren al voltant de desvertebració de les comarques centrals pel que fa a la resta del conjunt del País Valencià i que afecta també a l’àmbit de l’arqueologia. “Els grans recursos d’inversió institucional estan en mans de les diputacions i actualment actuen focalitzats en les capitals i en la zona costanera”, es queixa el professor.
“Ací és impensable fer una exposició amb un pressupost com les que es fan a Alacant. Aquestes comarques han quedat com a pol subsidiari de València i Alacant per una decisió purament política i ens costa treballar amb els recursos magres de la investigació pública o els exclusivament locals”, continua Grau. “Som moltíssim més productius que altres zones perquè fem més amb molt menys. Davant d’aquesta realitat no ens queda una altra que posar-nos creatius i esforçar-nos”, conclou.
