El Museu Arqueològic de Borriana (Plana Baixa) ha portat a estudi la peça coneguda com a Ídol d’Artana per a conéixer la seua vertadera procedència i si es pot datar de l’època musulmana i descartar, o no, la seua datació eneolítica. Per a aixó, el centre s’ha posat en contacte amb l’Escola d’Estudis Àrabs; amb l’institut de recerca del Consell Superior d’Investigacions Científiques (CSIC), amb seu a la Casa del Chapiz; i amb el Carmen de los Mínimos, a Granada, per al seu estudi detallat.
La bibliografia fa referència al fet que aquesta peça es va trobar el 1920 a Artana. Això no obstant, des del moment de la troballa van sorgir dubtes sobre el lloc concret on es va produir aquesta i els investigadors mantenen reservada la informació sobre la seua funció i adscripció cronològica. La documentació descoberta el 2012 i la troballa d’un nou jaciment musulmà en 2016 van obrir les portes a un conscienciós treball científic per a posar llum a la situació i el resultat permetrà elaborar una nova interpretació de l’escultura amb una major aportació de dades científiques.
Ara, l’Ajuntament de Borriana ha sol·licitat la col·laboració de l’Escola d’Estudis Àrabs, que compta amb algunes de les millors biblioteques i arxius de l’Estat per a l’estudi de la cultura musulmana a la península i té en plantilla una gran quantitat d’experts i investigadors en la matèria.
El regidor de Cultura, Vicent Granel, i l’arqueòleg municipal, José Manuel Melchor, han vist convenient l’estudi d’una peça que compta amb un projecte de recerca desenvolupat des del Departament d’Història, Geografia i Art de la Universitat Jaume I, conjuntament amb el Museu Arqueològic, segons ha informat l’Ajuntament.
“S’ha de considerar que el descobriment de la peça es va realitzar fa més de 100 anys a un jaciment musulmà inèdit d’Artana, descobert recentment per membres del Departament d’Història, Geografia i Art de la Universitat Jaume I”, ha indicat Melchor, qui ha afegit que no s’han documentat “paral·lels exactes a la peça datats d’època prehistòrica”.
Des del moment de la troballa van sorgir dubtes sobre el lloc concret on es va produir
Vista la complexitat de l’estudi de la peça, “la recerca es durà a terme durant diversos mesos i els resultats es donaran a conéixer al públic des del Museu Arqueològic”, ha explicat Granel.
A més d’aquesta escultura, Melchor ha destacat que “es troben dipositats als magatzems del museu de Borriana altres cinc fragments de tova calcària, que és el material en què està tallat l’Ídol, íntegrament procedents de jaciments musulmans”.
El primer d’ells va aparéixer entre les restes d’un habitatge, al jaciment del palau, i els altres quatre tenen un context funerari, ja que formaven part de la coberta d’unes fosses d’enterrament al jaciment de la necròpoli de Calatrava. “Tots ells són elements arquitectònics arrancats d’algun edifici musulmà singular”, ha afegit.
L’Ídol és una de les peces més singulars dels fons prehistòrics del Museu Arqueològic de Borriana i, per les seues característiques, és un element històric patrimonial de gran rellevància al territori valencià. Es tracta d’una escultura que representa molt esquemàticament una figura humana elaborada en pedra calcària. Va ser identificada tradicionalment com a ídol calcolític, amb una cronologia provisional de la primera meitat del tercer mil·lenni abans de Crist.
Es tracta d’una escultura que representa molt esquemàticament una figura humana elaborada en pedra calcària
La senzilla figura està tallada en un bloc de tova calcària prou dura, però relativament fàcil de treballar. Té 52 centímetres d’alçada, un gruix de 14 centímetres i mostra les cares llises, sols alterades per les rugositats naturals de la pedra, sense senyals d’incisions ni rastre de pintura. En canvi, el contorn està curosament detallat i en ressalten el cap, els braços i les cames. No està clar si els braços es doblen i en són quatre, a l’estil d’algunes figures rupestres, o es representen dos braços i les cames. En aquest cas es tractaria d’una figura humana asseguda, segons un estudi del prestigiós prehistoriador i arqueòleg Francesc Esteve.
