Vacances en pau: dels camps de refugiats de Tinduf a Penàguila

Famílies valencianes acullen xiquets sahrauís en estiu des de fa més de 20 anys
/ Alcoi
28 agost 2017 01:00h
Hi ha dos requisits mínims perquè les xiquetes i xiquets puguen participar: que estiguen escolaritzats i que hagen aprovat el curs acadèmic

Vacances en Pau és una iniciativa que duu realitzant-se a l’estat espanyol des de mitjans dels anys 80 i al País Valencià des dels anys 90 i que consisteix en el fet que els xiquets sahrauís dels camps de refugiats situats a la regió algerina de Tinduf vinguen a passar els mesos de juliol i agost amb famílies d’acollida. L’objectiu principal d’aquest programa és en realitat doble, tal com explica Ainhoa Pérez, membre de l’Associació Dajla Solidaris amb el Poble Sahrauí. D’una banda, busquen “que els xiquets gaudisquen d’un estiu diferent i més amable fora de les condicions en què viuen als camps de refugiats i també és bàsic fer-los revisions mèdiques mínimes perquè en alguns casos s’han detectat malalties importants en una simple revisió”.

D’altra banda, destaca el fet de “donar l’oportunitat als xiquets que coneguen una cultura diferent i que prenguen consciència del que els correspon per dret però que no tenen perquè són refugiats i, a més, així es recorda a la societat en general que el poble sahrauí un dia va ser espanyol i després van ser abandonats a la seua sort sense tindre cap dret a decidir el seu present ni futur”. 

Territori descolonitzat

Fa 40 anys que el Sàhara Occidental es troba en la situació que exposa Ainhoa Pérez. Aquest territori va ser ocupat com a colònia espanyola l’any 1934, fins l’any 1975 que és quan Marroc el va envair organitzant la Marxa Verda amb la intenció d’incorporar-lo al seu país. L’estat espanyol, en aquell moment, ja havia iniciat el procés de descolonització per exigències de l'ONU i ací es preveia la celebració d’un referèndum en el qual la població decidiria sobre la independència del Sàhara. No es va realitzar mai. L’estat espanyol va optar per simplement abandonar aquesta zona i donar l’esquena a tot el conflicte.

Una de les famílies acollidores, amb un xiquet sahrauí. / ASSOCIACIÓ DAJLA.

Aleshores el Front Polisario, creat ja el 1973 precisament per a lluitar per l’alliberament de l'ocupació espanyola i establir la República Àrab Sahrauí Independent (RASD), va entrar en guerra amb Marroc i Mauritània, que també va reclamar part del territori. El 1979 aquest últim país va firmar la pau. A banda de l’enfrontament militar, Marroc va crear un mur de més de 2.000 quilòmetres que separa el terreny que encara pertany a la RASD (zona interior) del controlat per ells (zona costanera). Està vigilat per milers de soldats i hi ha mines antipersona. La guerra va acabar el 1991, però no la injustícia amb els sahrauís, ja que les desenes de milers de persones que es van veure obligades a fugir fins a la regió de Tinduf en Algèria, encara a dia de hui sobreviuen en una de les zones més dures del planeta.

La situació encara està lluny de desbloquejar-se. Marroc segueix posant entrebancs administratius a la realització d’aquest referèndum i, a més, ha estat enviant colons al Sàhara Occidental per poder a justificar-los legalment com a votants i manipular els resultats. Mentre, tant l'ONU com Espanya i Europa miren cap a altre costat per interessos econòmics. La zona és rica en mines de fosfats, jaciments petrolífers i bancs de pesca.

Col·lectius valencians solidaris

Així, la feina que duen a terme agrupacions de col·lectius com ara la Federació d’Associacions de Solidaritat amb el Poble Sahrauí del País Valencià (FASPS-PV) i la Coordinadora d’Associacions Solidàries amb el Poble Sahrauí de la demarcació d’Alacant és de gran rellevància, però sempre tenint en compte “que no es tracta simplement d’ajuda humanitària amb una perspectiva més caritativa i ja està. Són iniciatives de cooperació internacional per a aportar-los alguns mitjans i recursos amb la idea que ells després els mantinguen i els organitzen de manera autosuficient”, apunta Ainhoa Pérez.

Ella, en concret, pertany, com es feia referència abans, a l’Associació Dajla, que funciona a nivell intercomarcal a l’Alcoià i l’Alacantí. Des de l’any 1995 han realitzat nombrosos projectes a les diferents ‘wilayas’ (demarcacions) en què s’organitzen dels camps de refugiats de Tinduf. Entre ells destaquen l’escola de deficients visuals de Dajla creada l’any 2003, de la qual van millorant constantment les seues instal·lacions, s’encarreguen del seu manteniment, renoven el material educatiu i paguen al professorat. A més, també van crear l’any 1999 una escola d’infermeria amb la col·laboració de la Universitat d’Alacant en la qual formen persones refugiades com a matrones, auxiliars d’infermeria i infermeres.

La crisi va fer que es reduïra el nombre de famílies acollidores. / ASSOCIACIÓ DAJLA

Tot açò sempre compaginat amb el programa Vacances en Pau que també desenvolupen conjuntament amb altres entitats que formen part de la FASPS-PV i la Coordinadora d’Alacant. Aquest procés d’acollida comença a les escoles dels camps de Tinduf, ja que hi ha dos requisits mínims perquè els xiquets puguen participar: que estiguen escolaritzats i que hagen aprovat el curs acadèmic. A més s’han de trobar entre les edats de 8 i 12 anys. Per a poder acollir, ho pot fer qualsevol família resident a l’estat espanyol “No cal que se siga expressament de nacionalitat espanyola ni tampoc que estiga dins del model tradicional de parella heterosexual casada, pot ser un nucli familiar monoparental o altres opcions també”, aclareix Ainhoa Pérez.

El que sí que és imprescindible és passar una sèrie d’entrevistes individuals i grupals per tal d’avaluar la capacitat o no de poder acollir en bones condicions al xiquet. Ací intervenen tant les diferents associacions com la Conselleria de Benestar Social. Una vegada superat açò s’inicien tots els procediments administratius necessaris per tal de fer efectiva i legal l’arribada i estada dels xiquets. 

280 xiquets acollits per famílies valencianes en estiu

Aquest estiu han vingut 280 xiquets al País Valencià i més de 4.500 a nivell d’Estat. Així i tot, aquestes xifres són llunyanes als entre 10.000 i 11.000 xiquets que podien vindre abans que començara la crisi. Aquesta davallada respon a una conseqüència més d’aquest problema econòmic i social. Les famílies que van poder acollir han anat precaritzant més encara la seua situació i els han anat faltant recursos i temps per a poder-ho fer possible.

De tota manera s’ha estat treballant molt per a poder almenys mantenir unes xifres acceptables. “Hem estat fent xerrades a escoles, a centres socials i a tots els llocs on era possible, hem fet molta cartelleria i també difusió constant a les xarxes socials i a mitjans de comunicació, com ara premsa i ràdios locals i comarcals”, conta Pérez. Açò ha dut com a resultat que, a més de preservar el nombre de xiquets acollits, s’haja anat recuperant a poc a poc perquè, a nivell de la demarcació d’Alacant, s’ha passat d’uns 60 xiquets l’any 2015 a aproximadament uns 70 el 2016, fins a arribar als 83 d’aquest any 2017. 

El procés d’adaptació dels xiquets és un moment clau que sol durar al voltant dels 15 dies. / ASSOCIACIÓ DAJLA

Precisament mitjançant una falca radiofònica va ser com Rosa Sanfélix va conèixer el programa de Vacances en Pau i l’Associació Dajla. “Vaig escoltar a la ràdio que Dajla a Alcoi buscava famílies acollidores i se’m va menejar alguna cosa per dins. El que passa que després de la il·lusió inicial sempre entra en acció el pragmatisme. El meu home i jo som autònoms sense horari fixe i ho vam deixar en standby de moment”. Però al contrari de com solen dir que succeeix, a vegades les oportunitats o les circumstàncies sí que toquen a la porta de casa.

El procés d’adaptació dels xiquets és un moment clau que sol durar al voltant dels 15 dies ,i encara que en la gran majoria de casos no ocorre, es pot donar la circumstància que no hi haja un enteniment o compatibilitat final i mútua entre la família d’acollida i els xiquets. Dels 83 vinguts a la demarcació d’Alacant s’ha generat aquest tipus de problema amb 6 d’ells. En aquest sentit, Ainhoa Pérez puntualitza que “s’ha de tindre clar que van a cedir la casa, el seu temps i el seu cor i van a obrir les portes a una personeta que no coneixen de res, que parla poc de castellà, culturalment prou diferent i que té les seues costums pròpies”.

Oci i coresponsabilitats

Un d’aquests casos anteriors va ser el de Chmad, de 10 anys, que finalment ha acabat a casa de Rosa Sanfélix i Sergi Gisbert a Penàguila (l’Alcoià). En aquesta ocasió l’afinitat ha estat molt bona. “Sempre passa que un es fa una idea de com poden ser les dificultats i després ha estat tot molt més senzill i fluid. Chmad venia amb moltes ganes d’adaptar-se i és un xiquet particularment sensible i amb ganes d’estar bé. Ens ho està posant molt fàcil”, diu Rosa. Per a Sergi el procés d’adaptació està ja superat i es troben en una situació normalitzada perquè “al principi sí que pot haver més esforç per a agradar, però després ja es naturalitza tot i s’enfada a vegades com qualsevol xiquet. També li hem transmès que, a banda de tot el temps d’oci que òbviament li correspon, ací a casa hi ha una sèrie de coresponsabilitats a complir”. 

A banda ser ja un membre més de la família de Rosa i Sergi, Chmad participa de bon gust en totes les activitats que el poble ofereix a l’estiu, té la seua pròpia colla d’amics i li encanta estar a la piscina, jugar al futbol i passar-se hores al carrer. Justament per això, es va considerar que Penàguila podia ser una molt bona opció, per la llibertat de moviment que ofereix, a més d’una certa semblança al mode de vida lúdic que pot dur al campament de refugiats. Cal assenyalar que en cap moment es perd el contacte amb la seua família sahariana, Chmad parla amb ells tres vegades a la setmana. També es manté una comunicació contínua amb la gent de l’Associació Dajla per tal de comprovar que tot està funcionant bé. 

Encara que Sergi i Rosa són conscients que el xiquet se’n tornarà a Tinduf a principis de setembre s’ha creat un vincle molt especial amb ell. “Estem en deute amb Chmad, ell ha fet que siguem millors persones durant tot el temps que duu ací. Volem donar un segon pas i intentar que torne a Espanya a estudiar. Si està en les nostres mans ajudar-lo d’aquesta manera, ho farem”. D’altra banda, Sergi destaca la necessitat de projectes com el de Vacances en Pau “pel bé dels xiquets, perquè tinguen l'oportunitat d’eixir un temps de la seua realitat als camps, però també per les famílies acollidores i el seu voltant, que també ens enriquim amb l’experiència. Aporta consciència i coneixement per a evitar fets que no beneficien ningú, com ara el d’estigmatitzar tot aquell que és musulmà”.

next