De la Ruta del Bakalao a la Revolució Russa: el MIM ix als carrers de Sueca

Abel Guarinos i Joan Santacreu repassen els vint-i-huit anys d'història del festival

L'any 2015, l'actual director general de l'Institut Valencià de Cultura (IVC), Abel Guarinos, concloïa un text publicat en el programa de mà de la 26a Mostra Internacional de Mim de Sueca indicant que aquesta "és molt més que un festival de teatre gestual". Qui havia estat vint-i-cinc anys director artístic del MIM gaudia d'un nou rol en el festival: el d'espectador. Era justament a aquesta figura a qui dedicava la reflexió que va titular Gest i públic. L'escrit, tota una declaració d'intencions del que seria el posterior projecte que el duria a la direcció de l'IVC uns mesos més tard, posava sobre la taula els elements que fan del MIM un esdeveniment cultural de referència. Guarinos destacava el teatre i el públic com a gasolina d'aquesta maquinària cultural, però, això no obstant, entre les línies del text apareixien pinzellades de tot el que representa el festival de Sueca, concebut com un "servei públic" amb un "còctel d'espectacles" a preus "assequibles", d'impuls "civil" i "col·laboració privada", que fan gaudir el MIM d'una ocupació del 99% de les localitats, de manera que penja reiteradament el cartell d'entrades exhaurides.

Aquella 26a edició del 2015, Joan Santacreu va assaborir el primer premi MAX de la companyia que dirigeix, Maduixa Teatre, per DOT, l'espectacle per a xiquets que un any abans havia rebut el premi FETEN. Santacreu exerceix des del 2015 com a nou director artístic del MIM després d'haver passat per totes les branques d'organització del festival. "El calendari del MIM el marca la Mare de Déu de Sales", apunta rialler Guarinos, és a dir, una vegada passada la festivitat local, Sueca es prepara per a acollir la festa del MIM. El poble, la comarca i el país –perquè el MIM representa una "oferta a tota la ciutadania valenciana", escrivia Guarinos–  acolliran del 13 al 17 de setembre la 28a edició de la Mostra Internacional de Mim, però d'ençà que es va produir el canvi en la direcció artística han passat moltes coses, Guarinos compleix més d'un any al capdavant de l'IVC i Santacreu degusta el sabor de dues pomes més que va rebre Maduixa per Mulïer en la passada edició dels premis MAX a València.

Tots dos han parlat en altres ocasions, però aquesta és la primera vegada que s'asseuen junts per a despullar públicament el festival de Sueca. La Mostra Internacional de Mim té moltes cares, anònimes i públiques, que han ordit la història d'un festival específic i de referència en el panorama internacional.

De la Ruta del Bakalao als carrers de Sueca

A les darreries del 1989, Abel Guarinos formava part d'un "grup cívic" de teatre amateur: Lluna Plena, que "no tenia intenció de professionalitzar-se. Simplement, volíem fer teatre amateur amb textos contemporanis d'autors valencians", recorda. Això no obstant, del col·lectiu han eixit professionals com Joan Santacreu, Eugeni Alemany o el mateix Guarinos, de qui la companyia suecana va portar a escena La invasió de les marietes.

En la geografia valenciana ja existien exemples en què emmirallar-se d'alguna manera per a concebre un festival específic a Sueca, com ara el Festival de Teatre de Carrer de Vila-real (FITcarrer), el Festival de Titelles de la Vall d'Albaida o Dansa València a la ciutat del Túria, de manera que, fa 28 anys, a la Conselleria –llavors encapçalada pel socialista Antoni Escarré–, "ja hi havia un sentit d'especialització de festival i de vertebració (cultural) del territori", explica Abel Guarinos.

Aquell grup de ciutadans, un grup "que uneix moltes generacions", remarca Joan Santacreu, "volia fer alguna cosa per al poble", apunta el director de l'IVC, i la visita a Vila-real va servir, en part, per a refermar-se en la idea de fer un festival a Sueca. Després d'estrenar, a Vila-real, Ni fu ni fa, "vam veure que els pobles tenien activitats culturals singulars i que a Sueca no hi havia res", recorda el responsable cultural. Lluna Plena, aleshores, feia molt de teatre de carrer i animacions i fins i tot el grup de teatre va actuar en diverses ocasions en discoteques de la Ruta del Bakalao, com ara Barraca i Puzzle. "Eren actuacions que no tenien pràcticament text i, partint de la idea del gest, decidírem fer un festival de mim que no fóra el mim de cara blanca, sinó que fóra el festival del gest", rememora Guarinos.

El MIM pren com a referència Jacques Lecoq quan diu que "el mim és tot allò que té a veure amb el gest escènic". /DANIEL GARCÍA-SALA

Lluna Plena va fer seues les paraules de Jacques Lecoq –gran exponent del teatre físic que va estar en el MIM de 1994–: "El mim és tot allò que té a veure amb el gest escènic" i, per tant, afegeix Guarinos, "no és només la pantomima que havien popularitzat Marcel Marceau i els seus seguidors". Van portar la idea a l'Ajuntament i a la Generalitat i, fins i tot, com recorda Guarinos en Gest i Públic, la idea va passar per casa Fuster durant la primavera de 1990.

Durant els dos primers anys (1990 i 1991) s'anomenaria 'Festival de Teatre, especial mim', encara que ja apareixia el logo actual. "Les dues primeres edicions hi havia programat un poc de tot, però, sobretot, teatre de gest". En els inicis van passar per Sueca Jácara Teatro amb Elvis, una obra escrita per Francesc Sanguino i Rafael González i interpretada encara com a grup amateur, i la pantomima més clàssica, "però des del primer moment hi van haver propostes tan trencadores com D'astres i monstres, una cosa mes 'furera', davant la impossiblitat de portar La Fura dels Baus, que vindrien en la desena edició".

Des dels primers espectacles fins a hui hi ha hagut una constant evolució. S'ha passat del gest més clàssic a allò més contemporani o innovador. "S'ha presentat allò més essencial del mim, com és el mim de cara blanca, i ací han vingut els millors a nivell mundial. S'ha evolucionat cap a propostes més trencadores", remarca Joan Santacreu.

Primeres dificultats i professionalització

Fa vint-i-huit anys, programar i organitzar un festival d'aquesta envergadura des d'un poble no era gens fàcil. Aquell 1990 "no érem massa conscients de la responsabilitat que allò tenia i féiem les coses perquè pensàvem que s'havien de fer així", recorda Abel Guarinos sobre les peripècies que ordien des de l'equip de gestió del MIM. 

La il·lusió de dur endavant la mostra els obligava a buscar solucions a les primeres dificultats que plantejava l'organització. Guarinos recorda que si l'Ajuntament no podia contractar a temps una companyia perquè aquesta venia d'Austràlia, els organitzadors signaven el contracte com a associació cultural, "ens arriscàvem i després ja ens ho pagaria l'Ajuntament", apunta. Altres solucions, "casolanes", com les defineix Guarinos, passaven per ubicar en certes ocasions els camerinos a casa de la seua mare quan, per alguna raó, les instal·lacions on tenia lloc el MIM no comptaven amb aquesta mena de serveis. Les dificultats, lluny d'apaivagar-se, han anat creixent a mesura que ho ha fet el festival.

Durant les primeres edicions del MIM, la població encara no comptava amb el Centre Cultural Bernat i Baldoví. / DANIEL GARCÍA-SALA

La primera edició va acabar amb una assistència d'entre 2.500 i 3.000 espectadors. Es van fer dos espectacles de sala, però en places del poble acotades perquè, llavors, "no teníem el Centre Bernat i Baldoví". "A mesura que açò creix hi ha més exigències, necessitats tècniques, administratives i de gestió" que s'han anat solucionant amb un suport econòmic que va anar en augment fins al 2009 –quan Teatres de la Generalitat va assumir directament 41.500 euros– per a reduir-se a 15.000 euros el 2012. Davant la manca de suport de la conselleria que dirigia aleshores Lola Johnson –consellera de Cultura, Turisme i Esports entre 2011 i 2012– "vam pujar les entrades un euro i mig per a poder mantindre la qualitat de la programació", recorda Guarinos.

A mesura que el MIM creix necessita eixe "pressupost extra", apunta l'actual director artístic, Joan Santacreu, "perquè la programació tracta de ser més ambiciosa d'alguna manera". Eixe augment, paral·lelament, "requereix més personal tècnic i humà per a coordinar tot el festival", explica. Aquesta és una de les dificultats que detecta Santacreu: "Necessitem un gran equip humà" que treballe tot l'any i que a hores d'ara "encara no podem tindre perquè no ens el podem permetre". En aquest sentit, apunta que "molta gent que està fent el MIM durant tot l'any ho fa per eixe amor al festival i al poble". Com a solució per a la programació, Santacreu apel·la al famós "tetris". És a dir, coordinar amb altres festivals les dates de celebració per a poder dur una determinada companyia o un espectacle gran, "perquè saps que no t'ho pots permetre, però que contactant amb altres països es pot fer". 

Tot i que l'equip humà va a poc a poc professionalitzant-se, "durant els primers anys la càrrega i descàrrega de les companyies la féiem nosaltres. La publicitat, les pancartes i cartells també els féiem nosaltres", afegeix Abel Guarinos. Buscant amb anhel la professionalització en el vessant organitzatiu, la primera persona contractada pel MIM va ser Mariví Martín per a comunicació, "però, què ha passat sempre? Hem volgut posar tota la carn a la graella en la programació. Llavors, la part de personal, si no podíem contractar-ne, la féiem nosaltres".

Mestre i deixeble: canvi en la direcció

Abel Guarinos va intentar deixar la direcció artística del MIM en la 15a edició, era l'any 2005. "El festival estava plantejat, tenia una línia clara i estava consolidat", recorda. Entre el 1998 i el 2000, havien actuat en el MIM de Sueca artistes com Yves Lebetron, Jacques Lecoq o La Fura dels Baus.

Salvador Gil, aleshores alcalde de Sueca; Juan Vicente Martínez Luciano, que aleshores estava al capdavant de Teatres de la Generalitat, i Pepe Catalunya, de la Fundació Bancaixa, no van acceptar la proposta de l'aleshores responsable del MIM tot i que "els vaig proposar dues persones impressionats per al festival; però em deien que jo era de casa", explica.

Guarinos va acceptar seguir cinc anys més i es va marcar com a moment del canvi en la direcció la 20a edició. "Pensava que vint anys seria també una bona xifra, però després ens vam trobar que amb aquells anys va coincidir l'època econòmicament més fotuda del festival. De la Generalitat rebíem a penes 15.000 euros i fer el canvi amb tan pocs recursos era difícil", recorda.

Joan Santacreu, un xiquet de Sueca que el 1992 veia com els australians de l'Stalker Stilt Theatre li trencaven els esquemes amb aquell Toy Cart, havia començat a treballar amb l'equip del MIM als 14 anys. "Era un xiquet que començà com a col·laborador i l'any següent ja li vam donar la responsabilitat de coordinar els espectacles de la plaça de l'Ajuntament. A poc a poc, va anar tenint noves responsabilitats: en la 24a edició va fer el cartell; en la 25a, el text; però, a partir de la 20a edició, sabia que si Joan volia, era la persona ideal per a renovar el MIM i fer-lo créixer", assegura Abel Guarinos. 

Joan Santacreu: "Abel sempre ens deia: 'Tot allò que funcione, no ho toques'. Això ho tinc molt en el cap". / DANIEL GARCÍA-SALA

Un any abans, al voltant del 2014, del relleu en la direcció artística només en sabien alguna cosa Guarinos i Santacreu i el seu cercle familiar. "El meu últim any vam treballar els dos junts i durant el seu primer any jo també vaig estar al seu costat", afegeix el director de l'IVC.

Maduixa Teatre estava llançada en l'àmbit internacional quan Santacreu es va assabentar per Guarinos de la seua decisió: "Abel em va deixar blanc", apunta l'actor, qui estava capficat en el gran volum de feina de la companyia. El MIM "m'havia clavat en les venes tot açò des de molt menut, era un repte, però em tranquil·litzava saber que coneixia el festival i tot el seu mecanisme des de ben menut i que l'equip del MIM era el mateix amb el qual havia treballat. M'espantava el fet que el MIM és un festival consolidat i reconegut internacionalment i que calia mantindre eixe nivell".

Davant el canvi en la direcció artística del festival, Santacreu va tirar mà del que havia fet fins aleshores Guarinos al llarg de 25 anys. "Abel sempre ens deia: 'Tot allò que funcione no ho toques'. Això ho tinc molt en el cap", reconeix el responsable de Maduixa Teatre. El MIM "és un festival amb uns trets artístics molt definits i ha de seguir la seua línia, perquè el públic espera una cosa molt concreta del festival: que seguisca sorprenent-lo i que li presenten coses noves".

Sota la direcció de Santacreu, el MIM s'ha modernitzat amb les noves tecnologies. Explica que fins aleshores la taquilla funcionava tota en paper i ara es pot comprar tot per Internet i des de casa, de manera que amb un clic se selecciona la butaca. A més, s'ha anticipat la programació al públic i s'ha canviat la dinàmica de la comunicació, on les xarxes són una part fonamental del festival.

Els èxits del MIM resideixen en la contemporaneïtat i la sorpresa i les obres representades proposen un ambient festiu i reflexiu alhora, destaquen tots dos. "El MIM diu moltes coses però està plantejat com una festa al carrer o a les sales i espais no convencionals; és com tornar a ser xiquet, una època en què tot et sorprén", afegeix Guarinos tot recordant l'article publicat en el programa de mà de la 24a edició, on Joan Santacreu rememora com la mostra el va atrapar sent un "xicotet espectador". En Els xicotets, grans espectadors teatrals, Santacreu recorda la seua passió per les xancles que va emprar la companyia Stalker Stilt Theatre el 1992 i que, deu anys més tard, ell, amb Maduixa Teatre, va adaptar per al Tam Tam de Maduixa Teatre, quan el va dur al MIM.

Maduixa "està en el top three"

Si bé el MIM sempre ha tingut el suport d'una companyia de teatre, com és el cas de Lluna Plena, l'aparició i consolidació de Maduixa com a companyia professional li dóna al festival un impuls més ampli en l'àmbit estatal i internacional. Creacions com Dots o Mulïer han suposat diversos premis importants –MAX i FETEN entre d'altres– del panorama escènic que fan de la companyia de Sueca una de les més sol·licitades tant dins com fora del País Valencià.

"Els Max han sigut un reconeixement a la feina feta, però les gires internacionals ja les teníem tancades abans, encara que òbviament aquests premis ajuden a la venda, perquè molts ajuntaments que no programarien res de carrer o de dansa diuen: 'Eh, que és la companyia que ha guanyat el MAX'", reconeix Santacreu. Maduixa Teatre es troba en un "moment punter" després dels èxits de Mulïer, que la companyia vol perllongar en el temps de moment mentre rondinegen altres idees escèniques pel cap del seu director.

Abel Guarinos: "Maduixa Teatre està en el top three". / DANIEL GARCÍA-SALA

Guarinos es remet a les crítiques especialitzades i les xifres objectives d'actuacions de la companyia. "Si mirem això, Maduixa Teatre està en el top three, en el pòdium d'allò més excel·lent que hi ha en les arts escèniques en el seu àmbit". Un lloc preeminent que comparteix amb altres companyies com Xarxa Teatre, Bambalina o El Teatre de l'Home Dibuixat. "Està molt bé que hi haja tres o quatre companyies en el top three que tinguen un llenguatge contemporani, que connecta molt bé amb els nous públics, i que hagen sabut adaptar el que volen dir a les necessitats tècniques per a poder eixir", explica Guarinos.

La companyia de Sueca, l'any 2016, no va optar a les subvencions d'ajudes a gires per l'estranger, ja que va tindre beneficis. La clau d'eixe èxit rau a trobar la viabilitat del projecte, el format o la idea, una feina que "en ella mateixa costa molt més que crear l'espectacle", apunta Joan Santacreu. "Per a nosaltres, de vegades, és més complicat decidir què es farà que el resultat, tot i ser complex, però una bona idea amb una bona logística per a nosaltres és més important que el resultat", raona.

La Revolució Russa ocuparà Sueca

"Les arts han d'eixir al carrer per a connectar amb els qui no entren i amb els qui entren a la sala perquè el carrer sol tindre un ambient més festiu però també diu coses", raona Abel Guarinos. "Al carrer no ha d'haver només teatre d'animació", sentencia i, per exemple, quan en aquesta recuperada edició de Dansa València o en aquesta segona edició del Tercera Setmana han provat aquesta conquesta del carrer, "han aconseguit visibilitzar el que s'està fent a les sales, perquè al carrer ho veu qualsevol", afegeix Guarinos.

Al MIM hi ha espectacles en una plaça concreta i en d'altres, de manera que l'espectador es pot trobar una representació al carrer encara que no pensara anar al teatre: "Potser véns de treballar amb la furgoneta i en un semàfor et paren uns actors que et fan baixar del cotxe, com van fer els de Murmuyo y Metrayeta" –amb Su-seso Taladro, en el 24é MIM–, recorda Guarinos, qui afegeix que, en tot cas, "està bé que les arts s'adrecen al ciutadà de qualsevol manera i en qualsevol espai".

"Una de les accions més importants del teatre de carrer és la captació de públic", assegura Santacreu per la seua part, perquè té aquell efecte persuasiu que desperta la curiositat. Per exemple, "en el cas de Mulïer. Molta gent diu: 'Ostres i açò és dansa? Jo pensava que no' o 'Jo no sabia que açò exisitia i és molt bonic'. Es tracta de gent que mai no ha vist una representació escènica i se la troba pel carrer", explica l'actor.

Per a complir les receptes fil per randa, aquesta 28a edició del MIM tindrà com a plat fort l'espectacle itinerant que farà la companyia Teatro del Silencio de Mauricio Celedón sobre la Revolució Russa. "Serà un espectacle que sorprendrà molt els espectadors per la brutalitat del seu passacarrer", anticipa Joan Santacreu.

Enguany el MIM torna a tindre aquell "còctel d'espectacles". / DANIEL GARCÍA-SALA

Per a ocupar els carrers de Sueca, la companyia que dirigeix l'actor xilé comptarà amb els 15 membres de la companyia i amb vora 70 actors valencians que participaran la nit de dissabte 16 de setembre en Doctor Dapertutto a partir de les 00.30 hores. La representació significa una nova estrena absoluta dins del festival, ja que "existia l'espectacle, però per al MIM van fer una versió especial, perquè l'espectacle tenia dos muntatges: d'una banda, l'itinerant i, de l'altra, un espectacle fix en una plaça. Per al MIM, aprofitant la commemoració del centenari de la Revolució Russa, faran un muntatge a mida, amb el passacarrer i representacions en diferents places", explica el director artístic del MIM.

Aquests reptes "són les coses que en el MIM ens agrada assumir", com també ho serà el circ que es muntarà dins del poliesportiu cobert, "un format que mai s'havia vist en el festival. Tampoc la companyia francesa ho havia provat abans", afegeix Santacreu.

Pel que fa a les companyies valencianes, "les de Castelló triomfen perquè allà hi ha la indústria de carrer, com solem denominar-ho, i portaran estrenes absolutes joves companyies com La Negra, creada per Carlos Amador, i Quitter, amb Ramón Rodenas i Laura Valero. D'aquesta manera combinem companyies molt consolidades com Visitants, Escuraplats o Xa Teatre amb les noves que naixen i a les quals el MIM obri una finestra perquè puguen mostrar els seus espectacles", apunta.

"L'objectiu per a aquesta edició és que la programació sorprenga el públic i que les companyies estiguen ben tractades i noten el públic al seu costat", revela tot incidint que "el MIM és el públic", una frase que Abel Guarinos també repeteix al llarg de l'entrevista reiteradament. "Passar de 20.000 a 25.000 és complicat, perquè la ciutat i els espais són els que són. Abans, quan quedava gent fora, tornàvem a oferir l'espectacle en un altre moment, però ara hi ha tres espectacles simultanis i durant els dies de cap de setmana es penja el cartell d'entrades exhaurides", incideix el director general de l'Institut Valencià de Cultura.

Enguany, el MIM torna a tindre aquell "còctel d'espectacles" que explicava Guarinos, encara que Santacreu tinga predilecció pel teatre de carrer i una tempesta puga amenaçar un plat fort del programa com el que representarà Teatro del Silencio. "M'ho jugue tot a la carta del carrer, però sempre hi ha la por de l'oratge, la pluja o el vent", conclou Santacreu. Això no obstant, només s'han suspés dos espectacles en la història del MIM, Gaz de Deambulants el 2009 i un espectacle d'Oníria Teatre en la quarta edició i que es va recuperar en la cinquena.

Amb un aforisme de Fuster iniciava Abel Guarinos el seu article de comiat del MIM: "El teatre no solament és literatura", una sentència que els valencians poden comprovar cada setembre en el MIM de Sueca.

Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.

Publicitat
Publicitat