“Un clar exemple del caos que ens havien deixat en l’àmbit de la cultura”. Amb aquests termes es refereixen, des de la Conselleria d’Educació, Investigació, Cultura i Esport, a l’IVCR+i, és a dir, l’Institut Valencià de Conservació, Restauració i Investigació. Expliquen que “l’antic govern va crear una entelèquia, CulturArts, i la va utilitzar com a calaix de sastre, amb àrees que requereixen programació, com les arts escèniques i audiovisuals, per exemple, barrejades amb tasques de conservació i restauració”.
Per tal de posar-hi remei, l’equip actual l’ha reconvertit en l’IVC, l’Institut Valencià de Cultura, del qual, “per qüestions administratives, penja encara l’IVCR+i”. Però expliquen que “ara per ara l’IVCR+i treballa en estreta col·laboració amb la Direcció General de Cultura i Patrimoni”, encapçalada per Carmen Amoraga. Així, des de la Conselleria denuncien que és un error que l’IVCR+i estiga dins de l’IVC, i avancen que estan en “aquesta transició de passar-lo a Patrimoni”. També remarquen que aquest institut era “una cosa penjada, deixada en l’oblit” i que, a més, “perfectament el 90% dels béns que restauraven eren sants”. Per contra, “ara fem restauració i conservació de més coses, no només de patrimoni de l’Església”, expliquen.
Des de la Conselleria denuncien que és un error que l’IVCR+i estiga dins de l’IVC
Un exemple de la seua feina, el més recent, és el conjunt de lligalls manuscrits procedents de l’Arxiu Municipal de Vistabella del Maestrat, que tenen la peculiaritat d’estar escrits en valencià a pesar del Decret de Nova Planta emés pel rei Felip V. Gemma Contreras, subdirectora de l’IVCR+i des de novembre del 2015, explica que amb el canvi de govern s’ha aconseguit “la igualtat de tractament per a totes les institucions que conserven patrimoni moble, de manera que la Generalitat, mitjançant l’IVCR+i, contribueix amb el 50% en totes les intervencions”. D’aquesta forma, no es fan diferències entre universitats, ajuntaments, arxius, museus, confraries o l’Església.
També hi ha previstos canvis en la ubicació de la seu. Si bé oficialment es troba al carrer del Pintor Genaro Lahuerta de València, hi ha 5.000 metres quadrats de laboratoris a Penyeta Roja, a Castelló, “a l’espera de ser traslladats per a unificar l’institut”, segons conta la subdirectora de l’IVCR+i. Altres canvis ja s’han dut a terme, com la nova imatge corporativa de l’institut o l’ampliació de l’organigrama amb un restaurador de paleontologia. Contreras també avança que volen obrir l’institut “a les empreses de restauració perquè en les obres més importants puguen tindre suport en qüestions puntuals, com l’analítica o la maquinària menys accessible”.
Conservar, restaurar, divulgar i més
L’Institut Valencià de Conservació i Restauració de Béns Culturals es va posar en marxa l’any 2005. Però, si bé l’activitat fonamental de l’actual IVCR+i segueix sent la protecció, difusió, investigació, conservació i restauració dels béns culturals mobles valencians, Contreras explica que ara s’encarrega de moltes més coses; per exemple, de la realització i promoció de totes aquelles teories i tècniques aplicades a la conservació i la restauració moderna. Des de l’institut també s’emeten diagnòstics sobre l’estat de conservació d’obres d’art, així com informes sobre el seu interés cultural, i s’arxiva i sistematitza tota la documentació sobre la protecció, conservació i restauració que genera l’activitat del centre.
L’IVCR+i també assessora les administracions públiques en matèria de conservació del patrimoni i qualsevol altra activitat que tinga com a finalitat la protecció, difusió, conservació i restauració de béns culturals mobles del nostre territori. També es fan estudis d’obres d’art per a la Policia autonòmica i per a propietaris privats que ho vulguen pagar. A més, des de l’institut es col·labora oferint tècnics que es desplacen de manera puntual al Museu de Belles Arts de València, la Biblioteca Valenciana, la Universitat de València, el Consorci de Museus o l’IVAM per a atendre les seues necessitats en matèria de conservació, restauració i control d’exposicions. I, a banda de treballar en el patrimoni valencià, l’institut també revisa i dóna suport a projectes internacionals quan se li requereix.
L’IVCR+i també col·labora amb el Museu de Belles Arts de València, la Biblioteca Valenciana, la Universitat de València, el Consorci de Museus o l’IVAM
Contreras conta que la restauració dels objectes es fa “en la mesura de les seues necessitats per a la importància artística i l’estat de conservació”. Quan es tracta de béns de la Generalitat, com les cadires de frare o la porta de la Sala Nova del Palau, o els quadres del Museu de Belles Arts, l’IVCR+i assumeix el cost de la restauració. Quan es tracta d’altres institucions, es finança la meitat. També es fan restauracions d’obres privades, però només quan són BIC o “d’una importància patrimonial molt significativa”. En aquest cas, a més, el propietari paga el 100% de la tasca.
La subdirectora de l’institut assegura que “es respon a totes les sol·licituds en matèria de conservació i restauració de patrimoni moble” i que es fa una valoració de l’estat de conservació de la peça i de la idoneïtat de la seua intervenció conjuntament entre els tècnics i la subdirecció de l’IVCR+i, els inspectors territorials de patrimoni de la Direcció General de Cultura i Patrimoni i les institucions sol·licitants. Els diners que es recapten en les comandes privades es destinen a contractar restauradors per a fer front a les despeses que sorgeixen al llarg de l’any. Unes altres ajudes que rep aquest institut, “una entitat pública al 100%”, vénen per projectes de recerca del Ministeri d’Economia, Indústria i Competitivitat i de la Unió Europea.
Un equip multidisciplinari
L’aleshores Institut Valencià de Conservació i Restauració va ser reconegut l’octubre del 2009 com a organisme públic de recerca i va passar a ser un dels dotze organismes públics d’investigació valencians i un dels agents d’execució destacats del Sistema Valencià de Ciència i Tecnologia. D’aquesta manera va poder començar a accedir a les convocatòries d’R+D+I del Ministeri i la Conselleria corresponents. Contreras explica que “la investigació en conservació és una àrea poc desenvolupada a l’Estat, en comparació amb altres països com França i Itàlia”, però que des de la subdirecció que ella encapçala s’està realitzant “un important treball en la innovació, és a dir, en l’aplicació de desenvolupaments tecnològics i altres àrees de coneixement com química, física i indústria al camp de la conservació, després d’un procés d’adequació de les tècniques i metodologies”.
Dins d’aquest marc de foment a la recerca, s’han llegit sis tesis doctorals entre 2015 i 2017, que “tenen un impacte científic i tecnològic considerable”, segons Contreras. La presència de doctors en la plantilla ajuda la institució “a l’hora d’obtenir finançament”, al mateix temps que “suposa un important impuls a la investigació com correspon a un centre R+D”, afirma la subdirectora, que explica que, actualment, compten amb nou doctors, el 30% del personal.
Entre l’any 2015 i el 2017 s’han llegit sis tesis doctorals a l’IVCR+i
A l’IVCR+i hi ha 31 persones encapçalades per Contreras, llicenciada en Geografia i Història amb especialitat en Història de l’Art. Amb ella, hi treballen uns altres especialistes en història de l’art, economia, arqueologia, restauració, ciències físiques i dret. El personal de la plantilla de l’IVCR+i treballa en pintura mural, pintura de cavallet, escultura policromada, obra gràfica i material d’arxiu, daurats, pintura contemporània, teixits, art rupestre i arqueologia. Si entra un altre tipus de treball, com metall o orfebreria, es contracten restauradors d’aquestes especialitats.
A l’ombra dels manuscrits de Vistabella
La restauració dels manuscrits de l’Arxiu Municipal de Vistabella ha tingut molt de ressò. No obstant això, Contreras assegura que a l’IVCR+i s’han fet molts altres treballs importants. Parla de manuscrits dels arxius de Xàtiva, Cocentaina, Ontinyent, Culla, Vila-real, Alzira, Alacant, Ibi, Vinaròs o el Palau de la Música de València. També menciona els cartells de festes de Sueca del 1890 al 1910 o les pintures murals de José Vergara al Monestir de Santa Maria del Puig, així com el Sant Pau de la Catedral de València, la porta de la Sala Nova del Palau de la Generalitat, els estudis previs de la porta dels Apòstols de l’església arciprestal de Santa Maria la Major de Morella i les bigues de l’església parroquial d’Onda d’inicis del segle XIII.
Preguntada per quins treballs tenen entre mans a l’IVCR+i, la seua subdirectora avança que estan treballant en un retaule del segle XVI de la Casa Museu Benlliure, en unes pintures rupestres de Morella la Vella, en unes peces de seda per a la mostra de teixit al Museu Nacional de Ceràmica, en l’estudi arqueològic del jaciment de las Picarazas, en una verge policromada d’Oliva i en el plànol de l’Alcúdia on es va trobar la Dama d’Elx. I així fins a setze projectes del futur immediat d’un institut que tracta d’exir de l’amagatall i donar-se a conéixer.
