L’algemesinenca Lidia Vargas, el 2006, va pagar 30.000 euros per una vivenda sobre plànol d’una promoció immobiliària a Beniarbeig. Li va aconsellar la compra una amiga que treballava com a intermediària de la companyia promotora, Valle Litoral. Mesos després, les obres es van aturar i semblava que la terra s’haguera engolit la promotora. “Vaig anar a veure les obres i els obrers s’estaven emportant el material”, relata l’afectada a Diari La Veu.
El cas de la veïna de la Ribera Alta és representatiu de vora 70.000 compradors valencians que van quedar atrapats pel crac del sector immobiliari el 2007. Havien avançat una part del preu de la vivenda a promotores immobiliàries que després van fer fallida, sense construir els edificis. Ara els afectats estan aprofitant una escletxa judicial que permet reclamar les factures als bancs amb què treballaven les promotores.
L’ofensiva legal s’ha intensificat des que el Tribunal Suprem dictaminara, en desembre del 2015, que la banca era la responsable de protegir els diners i, per tant, ara és qui ha de rescabalar els afectats. Segons la llei 57/1968, les entitats financeres havien d’exigir a la promotora que constituïren una assegurança o un aval sobre les quantitats aportades pels compradors sense plànol. També havien d’obrir un compte especial només per als dipòsits.
Cent afectats recuperen els diners
Arran d’aquesta sentència, que estableix jurisprudència per als casos similars, s’ha desencadenat una pluja de demandes i vora un centenar d’afectats ja han solucionat el seu cas per via judicial, segons el despatx d’advocats Spanish Legal Reclaims. El conseller delegat, Luis Cuervo, explica que el procediment dura prop de dos anys però “en més del 90% dels casos els afectats han recuperat els seus diners”.
Dins d’aquest percentatge es troba la veïna d’Algemesí, que onze anys després ha pogut recuperar el que va pagar, després d’una odissea judicial contra Cajamar, el banc on va ingressar el dipòsit. En juny d’enguany, l’entitat financera va arribar a un acord amb ella i li va retornar la quantitat que havia lliurat pel pis que mai va rebre.
Per a poder litigar contra el banc, cal acreditar la compra –mitjançant una fotocòpia del contracte– i els pagaments a compte. També cal demostrar que la vivenda no es va lliurar, per a la qual cosa, explica Cuervo, els advocats demanen a l’ajuntament del municipi de l’obra la llicència de primera ocupació de la promoció immobiliària, que en els casos denunciats mai es va expedir.
30.000 euros al llimb per l’entrada d’una vivenda
Qui també ha hagut de remenar paperassa per a recuperar els seus diners és la barcelonina Ana Trius, que el 2003 va pagar 30.000 euros per un pis sobre plànol a Benissa (Marina Alta) de la promotora Coprovi, de Grupo Santa Ana. Dos anys després, la construcció de la promoció va parar i els diners es van “esfumar”, tal com recorda l’afectada a preguntes de Diari La Veu.
Liquidat Coprovi, un gegant de la rajola a la demarcació d’Alacant que va entrar en concurs el 2011, el recurs judicial de Trius per a recuperar el seu dipòsit va anar contra l’avalista, Caja Murcia, que ara forma part del Banc Mare Nostrum. “Estic tranquil·la perquè tard o d’hora els diners arribaran”, assegura Trius.
Banc Sabadell i Bankia minimitzen la problemàtica
Els bancs més afectats pels recursos al País Valencià, segons l’advocat, són Banc Sabadell i Bankia. Precisament la sentència del Suprem que va establir jurisprudència va condemnar Banc Sabadell, com a entitat que va absorbir la CAM, a retornar un dipòsit de 38.400 euros a una particular que va comprar sobre plànol un adossat a Dénia. L’alt tribunal també va obligar el banc que presideix Josep Oliu a indemnitzar l’afectada amb els interessos generats des que va fer el primer pagament el 2004.
Fonts del Sabadell consultades neguen que l’entitat siga la que té més casos i, en qualsevol cas, valoren l’impacte d’aquests recursos en els comptes com a “mínim”. A més, assenyalen que la política del banc català és arribar a acords amb els clients per a evitar arribar a judici. Pel que fa a Bankia, l’entitat rescatada apunta que el volum de recursos és “mínim” i s’analitzen “cas per cas”.
Per contra, el responsable d’Spanish Legal Reclaims, que gestiona a hores d’ara un miler de demandes, apunta que, en els casos tramitats pel seu bufet, “els bancs recorren a l’Audiència Provincial totes les decisions judicials que donen la raó als afectats, sense èxit”. En la majoria dels recursos, comenta Cuervo, el procediment acaba en segona instància.
