Que un històric del PPCV com Jorge Bellver aprofite una portada d’un diari català que titula ‘Tot a punt per decidir’, en referència a la Diada de l’11 de Setembre, per a adjudicar una segona (o primera) intenció al nom dels nous mitjans de comunicació públics podria semblar una broma o el símptoma d’una obsessió individual.
El mateix dia, però, la presidenta del partit, Isabel Bonig, afirma que “el full de ruta del Consell en matèria d’educació” és el mateix ” que van dissenyar els nacionalistes independentistes a Catalunya” i la número 2 del PP provincial de Castelló, Elena Vicente-Ruiz, es pregunta si el conseller d’Educació “està aplicant” al País Valencià “la desobediència a la Justícia com el nacionalisme català està volent fer” i es respon que “mentre a Catalunya volen imposar un referèndum il·legal”, el Consell vol “imposar un xantatge educatiu en contra de les sentències del TSJ”.
La també regidora de la Vall d’Uixó continua preguntat-se si “Marzà ha anat també enguany a Catalunya per a dir que la Comunitat som Països Catalans” i es respon que resulta “insòlit” que el conseller, “en lloc d’estar preocupat per l’educació” dels xiquets, “estiga pensant que sense la Comunitat no hi ha independència de Catalunya, com ell mateix diu”.
Les contínues referències a Catalunya van assolir ahir la condició de consigna generalitzada entre els dirigents populars. L’arsenal ha variat respecte dels anys passats. El tema ja no és tant la unitat de la llengua –un aspecte recurrent però cada vegada més marginal– sinó el presumpte paral·lelisme entre el procés independentista i les polítiques –sobretot l’educativa– que vol dur endavant el govern del Botànic.
L’intent –de moment esquinçat– d’impulsar la presència del valencià a l’ensenyament i altres iniciatives adreçades a normalitzar la llengua en altres àmbits es converteixen, segons aquesta lògica, en l’ou de la serp d’un procés que hauria de concloure indefectiblement amb la independència del País Valencià.
L’argument per a desgastar el govern de coalició de socialistes i Compromís amb el suport parlamentari de Podem és, doncs, el suposat mimetisme amb Catalunya. El discurs de l’anticatalanisme muta a poc a poc, però, persisteix. Continua operant com un element de política interna, tot i que falta per saber quina serà l’acollida que rebrà per part de l’opinió pública i els electors concrets en les properes fites electorals.
L’anticatalanisme clàssic va perdre molt de prestigi als darrers temps dels governs del PP a la Generalitat. Malgrat els intents de fer-lo servir com a darrer recurs per a evitar la desfeta electoral el 2015, la descomposició del règim del PP i la sospita que s’emprava com a cortina de fum per a amagar els escàndols de corrupció i la ruïna econòmica van mitigar els seus efectes.
Ciutadans segueix el PP
Com a pròcer capitalí i estret col·laborador de Rita Barberà, l’exregidor de València i actual diputat a les Corts Jorge Bellver representa el classicisme anticatalanista, una modalitat que perviu encara en un altre prohom de la ciutat, com és el regidor de Ciutadans Fernando Giner, ferm partidari d’aquest recurs argumental com a eina d’oposició al govern de la Nau encapçalat per Joan Ribó.
A les Corts, Alexis Marí va tirar mà de l’anticatalanisme de manera intermitent quan era el portaveu del partit. La seua successora, Mari Carmen Sánchez, sembla disposada a fer-lo servir de forma més sistemàtica, com va demostrar divendres al ple de convalidació del decret llei de plurilingüisme. El fet que la sessió es convocara abans del Debat de Política General i els dubtes sobre la seua procedència la van portar a imitar els seus companys catalans, que dimecres havien abandonat el ple del Parlament.
La diputada Mercedes Ventura va insistir a comparar la política lingüística de Marzà amb el procés català, en la mesura que Ciutadans entén tant la normalització del català com el procés d’independència com “una imposició”. Ventura va aprofitar la intervenció per a repetir el que Sánchez demana des de mitjans d’agost: que Mónica Oltra es definisca respecte del referèndum de Catalunya. “Senyora Oltra, encara no ha dit què en pensa. És molt fàcil. Diga sí o no”, va demanar a la vicepresidenta.
El Botànic esquiva la polèmica
Ni Oltra, ni Marzà, ni Puig volen parlar de Catalunya aquests dies i menys encara del referèndum. La rebel·lió legal catalana respecte de la jurisdicció espanyola l’ha convertit en una qüestió incòmoda. Quan li pregunten, la vicepresidenta apel·la al diàleg sense més concrecions.
Després de les anomenades lleis de desconnexió, Ximo Puig ha demanat el compliment de la legalitat espanyola amb el matís de la moderació en la resposta. El conseller Marzà ni tan sols ha respost les múltiples al·lusions a la seua ideologia nacionalista.
Puig i Oltra s’esforcen, mentrestant, a diferenciar les situacions de Catalunya i el País Valencià. “Catalunya no és l’únic problema territorial que té l’estat espanyol”, va recordar el president de la Generalitat, a Madrid, després de reunir-se amb Mariano Rajoy a la Moncloa. La mateixa idea va llançar Oltra a l’endemà, tot reclamant atenció cap al dèficit de finançament i infraestructures que pateix el País Valencià.
Aquest argument fuig del mimetisme que la dreta imputa als socis del Botànic. Darrere d’això hi ha, però, un advertiment implícit al mateix terme de “problema valencià”, l’expressió amb què Puig va batejar el seu projecte de fer visibles a Madrid les reivindicacions valencianes. Dijous ho va fer explícit a la Moncloa quan va recordar que els esdeveniments catalans es van accelerar arran de la sentència contra l’Estatut aprovat en referèndum pel poble català i la nul·la voluntat de reformar el pacte fiscal amb l’Estat.
La seqüència lògica del raonament de Puig conclou que, si algun dia la situació valenciana arriba a assemblar-se a la catalana, serà responsabilitat del sistema polític espanyol per no escoltar les demandes d’autogovern i per mantindre un sistema de finançament injust que produeix desigualtats intolerables entre els valencians i els altres ciutadans espanyols.
