La detenció de càrrecs de la Generalitat de Catalunya, els escorcolls de conselleries, impremtes i mitjans de comunicació, amb la identificació de periodistes i la prohibició d’actes en suport del referèndum a diversos indrets de l’estat espanyol ha afegit al conflicte territorial un component al voltant de la legalitat de l’actuació de les policies espanyoles.
Fins ara, el debat, tot i que amb moltes dificultats, es podia limitar al fet de si les autoritats catalanes estaven transgredint les lleis vigents i la discussió es podia circumscriure a les mesures que l’Estat hauria d’emprar per tal d’aturar aquesta hipotètica sedició. Però els fets i les imatges corresponents d’aquest dies situen el debat en una altra dimensió.
Ja no es tracta només d’independència, dret a decidir o conveniència de celebrar el referèndum. La novetat és com es posicionen els partits al voltant de fins on hauria d’arribar l’Estat a l’hora d’impedir la votació. Els interrogants es multipliquen: Fins on pot arribar la repressió? Quan es considera que hi ha un estat d’excepció de facto? Està suspesa l’autonomia de Catalunya? Hi ha perill que el govern de Rajoy aprofite l’avinentesa per a aprofundir en les pulsions autoritàries? És políticament assumible el dany que s’està fent a la imatge d’Espanya a l’estranger?
Això ha obligat els partits a prendre-hi posició. Alguns, com Podem, ho han fet amb determinació. Antonio Estañ va ser el primer líder valencià, dimarts passat, a parlar de “la situació d’excepcionalitat que està generant el Partit Popular, posant en risc la democràcia i les llibertats civils”. El polític oriolà es feia ressò de la proposta del dirigent espanyol del seu partit, Pablo Iglesias, de buscar una eixida “dialogada i democràtica” a partir d’una assemblea de parlamentaris i regidors. I ho va fer abans de la macroperació policial de dimecres.
Estañ, com Iglesias, situa l’eixida en la celebració d’un referèndum, un punt compartit pel Bloc i la seua secretària general, Àgueda Micó, a més de per la majoria de membres de Compromís. Al contrari que Podem, aquesta coalició es troba governant i, més enllà del que pensen quadres i militants, ha acabat imposant una tebior respecte dels fets de Catalunya que ha fregat el silenci quasi total en alguns moments.
La tensió per no poder manifestar-s’hi obertament es va convertir dimecres en una catarsi col·lectiva. La virulència de les imatges de la Guàrdia Civil custodiant algunes institucions catalanes va produir la reacció dels tres càrrecs institucionals més importants de Compromís. El president de les Corts, Enric Morera, va esclatar a Twitter. Després, es va pronunciar el diputat al Congrés Joan Baldoví i, una mica més tard, la vicepresidenta del Consell, Mónica Oltra, qui va denunciar la il·legalitat d’algunes actuacions de l’Estat. L’allau de reaccions de diputats i altres càrrecs va ser immediata.
La concentració de protesta de la vesprada a la porta de la delegació del govern espanyol va aplegar diputats i altres dirigents de tots els partits i sectors de la coalició. Cadascú hi va poder acudir amb el matís corresponent, com la mateixa manifestació, on es podien veure des d’estelades fins a cartells que reclamaven el dret a decidir o només democràcia.
La repressió del referèndum ha deixat en un segon pla la defensa o no del procés català i la discussió sobre legalitats i legitimitats. No vol dir que els debats hagen desaparegut, sinó que la ratlla que delimita el front de batalla principal s’ha mogut cap a la línia que separa els que estan disposats a tolerar l’escalada repressora de l’Estat i els que no.
Això ha fet que els líders de Compromís hagen acabat ‘mullant-se’. El moviment d’aquesta línia divisòria ha acabat trobant la latitud de Podem. La formació morada ha passat de simbolitzar la indefinició per la seua defensa d’un referèndum possible, però no del referèndum real, a erigir-se en el partit espanyol que amb més claredat rebutja els mètodes de l’Estat com a braç executor del govern de Mariano Rajoy.
La frontera dels debats anteriors era estreta però amb un cert marge de maniobra per a la moderació o l’ambigüitat, segons es mire. La defensa de l’actuació de l’Estat des del punt de vista del respecte als drets constitucionals d’expressió, informació i reunió no permet gaire flexibilitat. És una fina ratlla, un fil de navalla on els qui tracten de romandre al mig corren un risc gran de tallar-se.
La demanda de “seny” a totes les parts del president Ximo Puig i el recordatori del secretari d’organització del PSPV, José Muñoz, que l’origen del conflicte està en el recurs del PP contra l’Estatut del 2006 poden ser d’allò més constructius i benintencionats, però no responen al problema del dia i al signe dels temps immediats. Si la resposta de Rajoy i de la maquinària de l’Estat acaba convertint-se en el ‘problema’, el risc de caure al costat equivocat augmenta a cada pas que fa un partit que es proclama d’esquerres i defensor d’una Espanya federal.
La campanya de la dreta valenciana representada pel PPCV i Ciutadans per tal de criminalitzar el govern del Botànic amb l’argument que Ximo Puig és ostatge dels “independentistes de Compromís” està prenent volada. El temor que aquesta nova versió del tradicional anticatalanisme puga malbaratar la reedició d’un govern progressista a partir del 2019 no és infundat. La presa de partit no és senzilla, però l’experiència passada i actual demostra que eixe és un element que la dreta farà servir siga quina siga la postura que prenga l’esquerra.
Quan un programa de plurilingüisme més aviat discret es converteix en immersió lingüística i això deriva en la imitació de Catalunya i, més tard, en el germen de la futura independència del País Valencià i la incorporació al Països Catalans, que Ximo Puig i el PSPV assumisquen una posició crítica respecte de l’actuació de l’Estat a Catalunya pot ser no represente un gran risc o, almenys, no tan gran com el d’arribar tard al lloc on se l’hauria d’esperar.
