El banderer de l’equip espanyol i campió d’Europa de patinatge, Javier Fernández, preguntat en una entrevista sobre les lleis “antigais” del Kremlin, afirmava textualment que “els Jocs són esport i no política. Jo tinc la meua opinió i no em fique en allò que pensa cadascun, encara que crec que, vulgues o no, cal respectar les lleis del país que visites. Tampoc em sembla un gran dilema. Millor que els homosexuals es tallen una mica aquests dies dels Jocs i tan bon punt acaben seguisquen amb la seua vida”.
Més tard, a través del seu compte de Twitter i davant l’allau de queixes, responsabilitzava el periodista per no reflectir amb exactitud les seues paraules. Desconec quines eren les paraules malinterpretades. Desconec si es refereix a l’afirmació que l’esport és aliè a la política (tot és política, i més quan els jocs són usats com a instrument de política), o si es refereix a la necessitat de respectar les lleis de cada país (fins i tot si les lleis són contràries a l’esperit olímpic de respecte i no discriminació?). Potser no considerava mal transcrites aquestes paraules sinó les que recomana que els homosexuals es “tallen” una mica durant la celebració dels Jocs.
Realment és igual. Més enllà de les declaracions desafortunades el que es posa sobre la taula és un debat que ve des de lluny i que està present a tot el món. El debat de la visibilitat de les persones lesbianes, gais, transsexuals i bisexuals.
Aquest debat és el que s’amaga darrere de les opinions contràries a la celebració de l’Orgull LGTB, les quals al·ludeixen al fet que no se celebra un Orgull Heterosexual; o el que reprova que certes persones ens identifiquem públicament com a lesbianes, gais, transsexuals o bisexuals, en comptes de guardar-ho en la nostra intimitat. Personalment, quan dies abans de les eleccions em vaig presentar públicament com a homosexual també vaig rebre la meua ració de crítiques. El candidat de UPyD va arribar a qualificar la meua visibilitat de “vergonyosa i oportunista”.
Que no ens emboliquen. La visibilitat és nostra millor arma, com a societat, per a defensar-nos de visions uniformitzadores i opressores. Vergonyós, crec, seria tenir a mà una gran arma contra l’homofòbia i no fer ús d’ella. Que ens vegen com a persones gais, lesbianes, trans o bi, visualitza una societat plural, diversa i on l’orientació sexual no té per què ser un límit per a ser diputat, metge o esportista. Està demostrat que bona part del canvi de les actituds cap a l’homosexualitat ve produït per tenir referents propers que s’identifiquen com a tals.
Personalment, tinc clar que si durant la meua infància haguera tingut referents LGTB visibles, m’hauria facilitat molt la meua pròpia acceptació com a gai. En el moment de defensar la visibilitat, pense en els milers de joves que pateixen en els nostres col·legis i instituts l’assetjament per la seua orientació afectiva i sexual o, simplement, perquè se’ls suposa diferents respecte a la resta de companys.
Les lleis russes ataquen la visibilitat precisament pel seu potencial com a palanca de canvi en la societat. Per això mateix prohibicions similars estan vigents en 8 estats d’EUA. Però abans d’adoptar una actitud de superioritat des dels avanços legislatius i socials que hem aconseguit en la nostra societat, hauríem de conscienciar-nos que el debat segueix present en els nostres barris, pobles i ciutats. Com segueix present l’homofòbia i les agressions físiques i verbals a les persones LGTB.
Tot açò són motius per a continuar en la nostra lluita amb les nostres armes. I l’últim que podem fer és “tallar-nos” i renunciar a la nostra millor arma. Jo, personalment, no m’ho podria perdonar.
Aquesta informació ha sigut publicada en La Marea. Traducció: La Veu del País Valencià.
