La sra. Oltra, vicepresidenta del govern valencià ―vaja, de la pantomima regionalista valenciana―, persevera en el seu món de fantasia, samarreta ací samarreta allà (ara, però, sense escarafalls d’indumentària, que el càrrec obliga). L’elementa ha fet de la política el seu modus vivendi i, val a dir-ho, té la gran capacitat d’ensarronar persones i partits. Va marxar de l’EUPV a mossegades, poltrona a les Corts aconseguida i, després, va tindre la destresa d’engalipar els del Bloc. El resultat, ta-ta-ta-txaaan!: líder de Compromís, una coalició, o no se sap ben bé què, que hom suposa que creu en el país, el de debò, el dels valencians, des del valencianisme, que és la forma nostrada d’anomenar el catalanisme. Bé, hom suposa, perquè la sra. Oltra ―molt «Ultra» ella― ens representa com a simple i senzilla «Comunitat», com la murciana, castellanomanxega, extremenya o riojana del regne d’Espanya. Tot el meu respecte a aquests territoris i els seus habitants, però, alerta!, pensava que els de Compromís consideraven que els valencians, precisament, no som com els murcians, castellanomanxecs, extremenys, riojans, andalusos o madrilenys. No descobrisc ―pense― la sopa d’all. A ponent nostre, geogràficament parlant, viuen els castellans, és a dir, els espanyols. N’hi ha de bons i dolents, com a tot arreu, però espanyols. I entre nosaltres, que també hi ha de bons i dolents, tenim a qui s’esforça debades a ser cervantiníssimament espanyol. Vaja, la nostra «espanyolitat», els que manen a Madrid, se la prenen a broma. Plora-miques ens va etzibar el Montoro i amb raó.
En definitiva, valencians som, que és la nostra manera de ser i de dir-nos catalans. Bé, aquesta és la definició clàssica dels nostre valencianisme, l’únic possible. L’altra possibilitat, la de la senyera sollada de blau, és una excrescència espanyolista. Ah!: i està l’Oltra, per a qui la pàtria són ―diu― «els seus veïns». Efectivament, la COMUNITAT de veïns; ho pilleu? Bé, a la manera Oltra, hi ha qui dirà que la seua pàtria és el sofà de sa casa, el seu vàter, el seus gats o la seua col·lecció de figuretes de Lladró. En l’oltrisme samarreter cap tota mena de performance ideològica sempre que obvie la raó essencial d’allò que havia de definir a Compromís, el valencianisme. Oltrisme ―atenció!―, un producte «pepero», tan «pepero» com la Fórmula 1. No ho dic debades: Què seria ara de l’Oltra sense la col·laboració necessària dels Cotino, Camps i companyia? Ells la van fer i ―vatua!― ens la ben van encolomar. I ací la tenim, de fallera major de la «burrera» política valenciana. Vegeu: li la bufa el valencianisme i la voten els valencianistes. És de traca!
I, vaja!, líder de traca, política de traca. Passen coses tan greus com la intervenció violenta de les institucions d’una part del nostre país ―sí, del nostre― i a ella tant li fot. I la tia ho etziba, a la babalà, en nom del Consell. Detenen persones, compatriotes, demòcrates, i tant li fa. La culpa, del Puigdemont, dels «catalans» que ―va dir― «han muntat un pollo». La retòrica oltrista és, com veieu, elegantment ciceroniana. Ella, definitivament, no és d’aquest món, del nostre, del dels valencians que creiem en el nostre país. Ens queixem que hi haja valencians que voten el PP; votar l’Oltra, em sembla i em dol dir-ho, és igual de ridícul i àdhuc nefast.
