“Com estarà la cosa?”, “Quin ambient hi haurà?”, “A mi ara ja em fa un poc de por”. Expressions que omplen les converses i el temps d’espera fins que s’obrin les portes del tren. Sense pujar a la superfície, trajecte de l’estació de Sants al passeig de Gràcia. I als torns d’entrada i eixida de l’estació, un “¡Viva España!”. S’escolta una remor, caps girats, mirades que busquen l’origen d’aquesta consigna. Són dues dones, cadascuna amb una bandera espanyola a l’esquena, a manera de superheroïnes de la nació. És dissabte 30 de setembre, vespra de l’1-O.
Aquest era el marc que s’havia mostrat des de la premsa estatal, el d’una Catalunya trencada, crispada, quasi apocalíptica. La imatge que tothom que visitava Barcelona buscava i esperava trobar. Però uns minuts més tard, les sentències, entre la broma i la serietat, són contundents: “Hem viscut enganyats!”. I també: “Els ciutadans que només llegeixen premsa espanyola haurien d’estar enfadats. Els han estat mentint tot aquest temps”. No van desencaminats. Tret dels papers que han omplert els murs sota l’ordre d'”Empaperem!” o la ja típica cassolada de cada nit –”Més val cassola que mal acompanyada”, animen alguns cartells–, ningú diria que aquelles eren les hores prèvies a un dia històric. Mentre que a València, d’un dia a l’altre, van eixir com bolets les banderes espanyoles als balcons, a Barcelona no s’apreciava un increment de senyeres ni estelades respecte d’unes setmanes o mesos anteriors. Una jornada de reflexió en un país normal.
El marc que s’havia mostrat des de la premsa estatal era el d’una Catalunya trencada, crispada, quasi apocalíptica
Passada la mitjanit, es viu un xicotet moment d’eufòria a la plaça de Sant Jaume. Una de les escultures de la façana de l’Ajuntament té una bandera d’Espanya nugada al braç. Una persona tracta d’arribar a ella amb l’ajuda d’una altra, que l’impulsa. Però està massa alt, i costa. Un treballador ix aleshores de dins l’edifici. Un treballador que porta una escala de tisora per prestar-la als dos joves. La gent present a la plaça esclata en aplaudiments. A la mateixa façana, una pancarta amb el lema “Més democràcia” ens ofereix el testimoni d’una manifestació contra el referèndum que ha tingut lloc eixa vesprada. A la lona li falta un pedaç i per la xarxa circulen els vídeos del moment en què un personatge la va trencar, intentant arrancar-la. Menys democràcia, sembla que demanava.
Parlem de normalitat, però, ben mirat, no és una nit massa normal. Caminant pels carrers de Barcelona et creues persones amb la motxilla, el sac i l’estoreta. També amb cadires plegables i subministres per a passar la nit i, potser, l’endemà, en algun centre electoral. Tot, amb la intenció d’impedir que la policia espanyola o la Guàrdia Civil tingueren l’oportunitat d’entrar i tancar-lo. A aquelles hores, els Mossos ja no són vistos com una amenaça. Dos xics joves, que diuen que són l’un de Madrid i l’altre d’Alacant, pregunten per algun col·legi on es puga acampar. Conten que acaben d’arribar i que no tenen on dormir. Quedarà el dubte de si venien per a oferir el seu suport o només tractaven d’aprofitar-se’n de l’oportunitat.
Que el referèndum no tindria garanties, possiblement ho havia assumit tothom. No per Catalunya, que tenia un pla A, i el B, i el C, i possiblement el Z. Ha estat la maquinària de l’Estat qui ha fet tot el possible perquè no se celebrara aquest exercici de democràcia. Començant per la negativa a seure’s a dialogar i acabant amb les detencions de càrrecs públics, registres sense ordres judicials en conselleries i centres de treball, tancament de webs. El que no sabien, o no s’esperaven, és que s’arribaria a celebrar. Malgrat els bastons a les rodes fins al dia de hui. I malgrat, també, les porres als caps i als cossos de la gran diversitat de persones que es trobaven pacíficament a les escoles, instituts i centres de salut que s’havien habilitat com a col·legi electoral. Arreu del món han circulat les imatges de gent sagnant pels cops de la policia espanyola. També, la dels agents corrents avinguda avall mentre disparaven bales de goma –prohibides a Catalunya–. Una persona va haver de ser operada d’urgència per una pilota a l’ull.
Caminant pels carrers de Barcelona et creues persones amb la motxilla, el sac i l’estoreta
Són confuses les dades sobre el total de víctimes. De les més de 300 a les més de 800. Però, anant al detall, hi ha hagut notícies de gent amb atacs d’ansietat. I d’una persona d’edat que va patir un infart en veure entrar els agents. I vídeos de gent caient escales avall per espentes o estirons de la policia. També està el cas de Marta Tordecilla, acreditada al col·legi electoral del Pau Clarís, a qui, en un terrible exercici de sadisme, li trenquen tots els dits d’una mà, un per un. Hi ha vídeo de l’agressió i també declaracions de la víctima. Però, abans de veure-ho per les xarxes, ja ens ho conta una dona a l’escola Cervantes. En aquest centre, al carrer de Sant Pere Més Baix, una responsable explica que estan tancant col·legis “a lo bèstia” per Ciutat Vella i el Guinardó. Visiblement afectada, explica que el seu centre està ple d’avis, a qui ajuden a passar les hores d’espera repartint-los begudes i magdalenes. També diu que, malgrat que “és la societat civil qui cuida les urnes”, tenen clar que “no podem fer front a gent que porta armes”. Per això, si en algun moment de la jornada arriba la visita de la policia, assumeix que hauran de donar-se per vençuts. Aquesta és la constant de la jornada electoral, la típica calma tensa d’eixos dies en què no saps en quin moment esclatarà la violència. Calma perquè, com diu una dona després de dipositar la seua papereta en l’urna, “ja n’hi ha prou de cares tristes, avui ha de ser un dia d’alegria. Estem votant!”. Tensió, per no saber quan anirà la policia, si és que hi va.
Al Cervantes, un grup d’escoltes que tenen el cau al barri s’encarreguen d’organitzar el dispositiu de protecció. Expliquen que “des del primer moment hem estat posicionades a favor del referèndum” i que per això l’entitat es va apuntar a un CDR (Comité de Defensa del Referèndum) i es van posar a la seua disposició pel que fera falta. Durant la jornada, cada vegada que s’estén el rumor d’una imminent arribada de la policia, fan reunions urgents per a organitzar la gent: “Necessitem gent jove a dins!”, “Les persones que vulguin estar a primera fila, és a dir, les que potser rebin hòsties, que aixequin la mà”, “També farà falta gent que empenti cap a dins o cap a fora, depenent del que calgui, si trenquen el primer cordó”, “Aquest centre té tres portes, necessitem gent a les altres, perquè sabem que a molts col·legis la policia està rebentant les portes i finestres del darrere”. Un helicòpter sobrevola la zona. La gent no dubta a afirmar que això és perquè estan vigilant i, quan hi haja menys gent a les portes, assaltaran el centre. És un bon dia per a les conjectures. Passades les dues de la vesprada, encara no han fet acte de presència. A prop del col·legi, a Via Laietana, hi ha la Direcció Superior de Policia a Catalunya. Desenes d’agents, potser una cinquantena, estan allà, blindats darrere d’una fortalesa construïda amb tanques. Carrer avall hi ha els furgons, desafiants. Tot això ajuda a alimentar la por.
Mentre que molts catalans i catalanes volien votar –el sí o el no, això ja no importa–, el govern espanyol va tractar d’impedir-ho de la manera més cruel i covard possible: amb violència policíaca. Porres i trets contra urnes i paperetes. Persones volent exercir el dret a decidir amenaçades pels cossos de seguretat de l’Estat. Aquesta és la imatge que Espanya ha acabat mostrant al món: la d’un govern que va tacar de sang una pacífica jornada electoral. I a la tensió provocada per aquesta amenaça constant, s’hi afegia la d’una xarxa que fallava. I sense Internet, no hi havia cens ni recompte vàlid. A les portes del centre d’atenció primària Sanllehy, al carrer de Sardenya i prop de la parada d’Alfons X, a les 8 del matí, ja hi ha més de dues-centes persones. Algunes fan cua per quan s’òbriga el col·legi electoral, en teoria a les 9. D’altres, estan preparades per si cal fer un tap davant la porta. Però l’ambient no és de crispació, més aviat al contrari. Pares, mares i infants asseguts en cadires de colors. Gent gran en cadira de rodes. Famílies que es retroben a la porta del centre després d’una nit separades: els joves, dormint a l’edifici per a “protegir-lo”; els més grans, a casa, però amb el despertador ben de matí.
Mentre que molts catalans i catalanes volien votar, el govern espanyol va tractar d’impedir-ho amb violència policíaca
Cau la pluja a Barcelona, que es desperta amb un cel negre, ennuvolat. L’oratge imposa un filtre gris d’acord als episodis propis d’altres èpoques que es viuran a la ciutat. Però la gent va preparada i inunda el carrer amb els colors dels paraigües i impermeables. De tant en tant, crits de “Votarem!, Votarem!”. Falten dos minuts per a obrir el col·legi, i al Sanllehy demanen la presència de dos informàtics. També demanen regletes, i allargadors, i ventiladors. I tot va apareixent. “Som un país que tenim de tot!”, exclama una dona. La gent del carrer no està sola. Taxistes, gent que circula en cotxe o en moto, xofers d’autobusos i fins i tot els passatgers d’un bus turístic toquen el clàxon, aplaudeixen i donen ànims. El col·legi, però, no pot obrir. No han aconseguit connectar els ordinadors a Internet. I mentre a dins treballen, a fora comença a circular informació confusa: “Està venint la policia!”, “Han entrat ja!”, “Estan intentant entrar per una porteta que hi ha a un lateral!”. I també un “Compte! Hi ha roba estesa!”. Aquesta sí que és una vertadera falsa alarma: un parell de joves amb dessuadores, que estan escoltant alguna cosa pels auriculars, són confosos amb policia, o amb feixistes, o potser totes dues coses. L’embolic, però, es desfà a temps: algú confirma que aquests dos nois han passat hores fent cua. A les deu i mitja del matí, entre aplaudiments, ix la primera persona que ha aconseguit votar en aquest col·legi. Del “votarem” a l'”estem votant”.
A les portes del col·legi Cervantes, la gent entona “L’estaca” i un home ompli gotets amb café d’un termo per a donar escalfor a les goles. La gent va votant, tot i que hi ha persones que saben que potser no arribaran a entrar, però volen “convertir aquesta jornada en una pacífica manifestació de la voluntat d’un poble”. Hi ha una cua reservada a persones grans, embarassades o amb problemes de mobilitat. Cada vegada que n’ix alguna, comencen els aplaudiments. S’obri la porta i una dona apareix, emocionada, cridant: “Ja he votat! Ja he votat! També per vosaltres!”. Als aplaudiments, se sumen les llàgrimes.
La maquinària de l’Estat ha obstaculitzat la participació en el referèndum: no han facilitat un cens, han tancat col·legis a la força, s’han endut urnes, han posat en risc la integritat física de les persones. Però el que menys importa és el recompte de sís i nos. Perquè hi ha unes dades del tot objectives: les dels col·legis tancats a cop de porra i les de les víctimes del terrorisme d’Estat que es va viure ahir. I aquest resultat sí que pot ser vinculant. A plaça Catalunya, se celebra la derrota d’Espanya.
