A les 6.35 comença a ploure amb força. Un ruixat que adopta cos, velocitat i pal·lidesa darrere la llum dels fanals. El carrer de Badia, al cor del barri de Gràcia, és una catifa feta amb retalls de lona de paraigües. “Votarem, votarem!”, bullen centenars de veus que no es veuen. I per sota del gran tendal, no resulta fàcil arribar fins a la porta del col·legi de primària Reina Violant. Hi ha els cossos molt junts, els dolls d’aigua que rellisquen per les puntes i una olor a expectació humida, densa, reconcentrada.
Fa dos dies que els pares i les mares organitzen la votació i han convertit l’escola en saló, cuina i dormitori. S’ha corregut la veu que els Mossos ja són a prop, a les Vedrunes, un poc més amunt; i a Fontana, una mica més avall. Ningú no s’atreveix a aventurar ordres ni actituds i per això els prop de 50 xiquets que dormen al gimnàs abandonen l’espai amb una urgència d’evacuació bèl·lica. Un passadís ensordidor d’aplaudiments els acomiada. Destemprats per la son, molts amaguen el rostre dins del coll progenitor i uns altres es tapen les oïdes amb els dits índexs. Tres dones ploren a l’uníson i quan es miren, es reconeixen. “Ja veig que no sóc l’única…”, s’eixuga les llàgrimes la més jove.
A l’entrada hi ha una gran taula per al desdejuni. Una cornucòpia a vessar de pastissos, sucs, fruita seca, embotit i fruites. “Rei, vols que et faça un entrepà?”, rebla una dona major amb les mans carregades de llesques de motle. Unes altres, assegudes en cadires, passen els fulls d’un àlbum familiar 2.0. “Aquest és el meu fill”. “Doncs mire vosté com ens ha quedat la terrassa nova”. A prop, hi ha una catalana amb una llauna eterna de cervesa a la mà i dos bascos amb un aspecte fantasmal esculpit de nit en blanc. La conversa és un recompte de porres, tricornis i plaques policials. Una vetllada scout amb històries de por a la vora d’un foc inexistent.
I és a tocar de les 8.00 quan s’engega la maquinària electoral. El representat del col·legi informa que ni el president ni els vocals han vingut i que necessita voluntaris menors de 70 anys, amb smartphone, bateria plena i carregador. “I si jo els conec, millor”, afegeix. Tot seguit es buida l’escola i s’organitza una cua que anirà allargant-se des de Badia a Mateu i que gira per Torrent de l’Olla. “Ací estan les armes de construcció massiva!”, crida algú que ix a la porta enlairant una papereta. De seguida es demana deixar passar primer la gent gran. “Sense les iaies, no hi ha revolució!”. Més crits i més missives fetes contagi. La primera a la porta és Edith, “com Edith Piaf”, de 78 anys. “Estic tremolant com una fulla”. I deixa al vent una mà alçada amb quatre dits. “Vaig nàixer el 17 de gener de 1939 i el 23 de d’aquell mes Franco entrava a Barcelona. Ha sigut horrorós tot aquest temps!”, exclama.
Al costat hi ha Joan Cervera, amb 91 anys i un record precís d’aquell 14 d’abril de 1931 al muscle de l’avi Jaume. “Pensava que no ho veuria”, explica entre records d’escalador i excursionista guardonat amb la Creu de Sant Jordi. Arreu del gimnàs, s’escampen les cinc urnes alhora que arriben les primeres notícies de càrregues policials per Barcelona i Catalunya. Els xiulits es multipliquen als mòbils. És un seguici de notícies preocupants amb lleteres en filera per la Diagonal, urnes segrestades i porrades a l’entrada dels centres. Els dits teclegen ansiosos i les veus s’acceleren: “Isaac, posa’t el més lluny possible de la porta, que poden passar coses!”, li diu una mare al fill pel mòbil.
A l’exterior, la cua s’ha fet silenci. Hi ha una sensació de violència imminent que, a poc a poc, va apaivagant-se. I així transcorren les hores i la part central de la jornada. A Reina Violant, llevat dels primers instants, les aplicacions informàtiques funcionen i Internet resisteix qualsevol davallada. Molta gent s’acosta des d’altres escoles. Gràcia s’ha convertit en un reducte de carrers molts estrets i altament poblats. Una única cua laberíntica de col·legis superposats. Hi ha càmeres i periodistes per les balconades i els veïns han tret els ‘wifis’ domèstics a les finestres i regalen la clau. De tant en tant, un parell de mossos s’acosten amb parsimònia per entre les fileres, guaiten amb un lleu moviment cervical de girafa i continuen el camí arrossegant peus i silencis.
Només cap a les 18.00 tornen els rumors d’una possible violència. Algú alerta que els blaus ja estan pel turó del Cargol i altres que hi ha agents pujant per Fontana. “Poden vindre d’un moment a un altre”, “Diuen que han deixat Sants i Gràcia per al remat final”. La informació, suada i apegalosa, passa de mà en mà. Quan irromp un helicòpter molt a prop del sostre, el batec es fa col·lectiu. Sonen les cassoles amb un desig de conjur i es multipliquen els grups de gent vigilant els cantons. Hi ha una sensació de dolor físic previ i de por profètica. Els sorolls esdevenen un univers amenaçant: un crit inconnex, el soroll llunyà d’una ambulància i aquelles aspes de tractorada volant.
Ningú no sap com, però el carrer Gran de Gràcia s’ompli de sobte d’una gentada balsàmica. I, de colp, el temps es destensa, perd rigidesa, pes i volum. És la fotosíntesi cap a una alegria nerviosa. Són les 19.30 i només queda mitja hora per a tancar les escoles. Els xiquets juguen a futbol per la plaça de Trilla, les dones majors seuen a la fresca en bancs de pedra i els joves fan rogles amb olor de cervesa i haixix. Tot esdevé quotidià i, per tant, irreversible. Sonen les 20.00 i la gent canta l’Estaca i Els Segadors. Alguns, a gola bullint; d’altres, amb les galtes banyades; i un grup de iaies alineades sobre un banc de fusta eleven un udol litúrgic molt agut.
El dia ha girat sobre si mateix. Circular, obstinat i amb una memòria que fa recuperar la llum groga dels fanals i aquella pluja de baba cansada. I tornen els aplaudiments per tot i per a tots: pels mossos convertits en estàtues erigides a la passivitat, pels xiquets muntats als colls dels pares, per l’home gran i el seu bastó, pels dos joves que ixen de l’escola carregats de bosses del fem i per eixa agonia lenta de rellotge vençut i d’un temps històric en digestió.
