El Centre Cultural La Nau de la Universitat de València va inaugurar aquest dimarts la seua temporada d’exposicions amb ‘La biblioteca errant Juan Negrín i els llibres’. Es tracta d’una mostra que es pot visitar a la sala Duc de Calàbria fins al pròxim dia 30 de novembre, on es descobreix la passió bibliòfila i literària de qui va ser president del Govern de la II República Espanyola.
L’exposició, organitzada pel Vicerectorat de Cultura i Igualtat i la Biblioteca Històrica de la Universitat de València, compta amb la col·laboració de l’Institut Valencià de Conservació, Restauració i Investigació i de la Fundació Juan Negrín. Una de les intervencions més emotives ha estat la de la néta de Negrín, que ha descrit el seu iaio com “un home elegant amb les butxaques deformades perquè estaven plenes de llibres. Així era la seua passió per la lectura”. Des de la Fundació Juan Negrín, José Medina ha assenyalat que aquesta exposició “suposa la millor tornada de Negrín a València”. Carmen Amoraga també ha volgut destacar el personatge de Negrín: “No era un polític a l’ús i aquesta exposició tanca un cercle, per a conéixer no només la seua dimensió com a polític i com a metge, sinó com a persona, amb els seus interessos literaris”.
L’origen de ‘La biblioteca errant Juan Negrín i els llibres’ es remunta al 2015, quan Juan Manuel Bonet i Salvador Albiñana van presentar a l’Instituto Cervantes de París i a la Fundación Juan Negrín una exposició amb el mateix títol. Ara, Salvador Albiñana proposa una versió revisada i ampliada, en la qual s’ha documentat millor la impremta republicana durant la guerra, la dimensió acadèmica de Negrín i l’important catàleg de l’editorial Espanya (1929-1935), fundada per Juan Negrín, Luis Araquistáin i Julio Álvarez del Vayo.
El comissari de l’exposició ha explicat la importància científica i política de Juan Negrín López, una faceta que, d’alguna manera, ha deixat en una zona d’ombra el seu interés pels llibres i la lectura. En l’exposició es mostren uns 150 títols ordenats per la data d’edició. Una elecció dels llibres, les revistes i els fullets publicats als anys que va viure, conservats allà on va estar el seu domicili a París i que la seua néta, Carmen Negrín, ha conservat.
Presentada en tres seccions cronològiques (1914-1936, 1936-1939 i 1939-1956), mostra els interessos de Negrín com a lector: acadèmics, polítics, arquitectònics, artístics, literaris… Es poden veure peces molt singulars de la seua biblioteca personal, com ara el primer llibre de poemes de Pedro Salines amb dedicatòria a Negrín i un dels pocs exemplars que es conserven al món d’Espanya en el corazón, de Pablo Neruda.
Entre Leipzig i Madrid, 1914-1936
El 1908, després de dos anys d’estudis a Kiel, Negrín es va traslladar a Leipzig, on va completar la seua formació com a metge. A mitjan 1914, l’inici de la Gran Guerra aconsellava retornar a Espanya. Va ser aleshores quan va començar a adquirir una àmplia biblioteca mèdica que va quedar acomodada entre el seu domicili madrileny, la Facultat de Medicina –la càtedra de Fisiologia de la qual va aconseguir el 1922– i la Residencia de Estudiantes, en el recentment creat Laboratori de Fisiologia de la Junta per a Ampliació d’Estudis la direcció de la qual li havia oferit Santiago Ramón y Cajal el 1916.
Segons el parer del seu deixeble Severo Ochoa, era la biblioteca més completa que hi havia a l’Estat per als estudis de biologia. Les ciències, les lletres, les arts i la política es confonen en la seua biblioteca perquè es van confondre en la seua vida. Karl Jaspers o Blas Cabrera, gran divulgador de la relativitat einsteniana, convivien amb Valle Inclán, George Grosz o Pedro Salinas el primer llibre del qual, Presagios, li va dedicar el poeta el 1924. Aquell any el seu nom apareixia al costat dels d’Azorín, Enrique Díez-Canedo, José Moreno Villa, Ramón Gómez de la Serna, Max Aub, José Bergamín o Luis Buñuel en la llista de subscriptors.
L’exposició també reuneix llibres del seu interés per la nova arquitectura, el moviment modern o la bibliofilia,com ara Internationale Architektur (1925), de Walter Gropius; Paris de nuit (1933), de Paul Morand i Brassaï, entre d’altres. També d’aquesta época són els exemplars de l’editorial que va inaugurar, juntament amb els seus amics Luis Araquistáin i Julio Álvarez del Vayo, el segell España, exemple de l’afany modernitzador de la Generació del 14 –la primera universitària i europeista–.
De Madrid a Nàquera i Barcelona, 1936-1939
Fins al 1936, la biblioteca de Negrín, tot i estar dispersa per diferents laboratoris i domicilis madrilenys, va ser sedentària. La situació es va alterar al final de l’any, quan el Govern, en què Negrín exercia la cartera d’Hisenda, va decidir establir-se a València. Va ser aleshores que els seus llibres van iniciar un incert èxode que el final de la guerra i els avatars de l’exili van convertir en laberíntic.
De Madrid van ser transportats a Nàquera, a la urbanització de la Carrasca, on es van allotjar alguns ministres. A la darreria del 1937, acompanyant un nou trasllat del Govern, van viatjar a Barcelona i van quedar instal·lats a la seua residència de Pedralbes fins a gener del 1939.
La biblioteca de Negrín ofereix un ampli registre de les premses republicanes. Cal esmentar les edicions del Ministeri d’Instrucció Pública i Sanitat i els austers impresos de la Direcció General de Belles Arts, al front de les quals estava Josep Renau. A aquesta sèrie pertany la Memoria de la Oficina de Adquisición de Libros (1937), redactada per María Moliner, aleshores directora de la Biblioteca de la Universitat de València. També Hommage à Federico García Lorca, poètefusillé à Grenade, presentat en l’Exposició Internacional de París del 1937; una versió francesa del discurs pronunciat per Manuel Azaña a la Universitat de València el 18 de juliol del 1937; fullets com Les 13 points pour les quels combat l’Espagne (1938), programa del govern Negrín, el traductor del qual va ser André Malraux, i España en el corazón, de Pablo Neruda, que es va acabar d’imprimir al novembre del 1938 a les velles premses del monestir de Montserrat, a cura de Manuel Altolaguirre, molt valuós exemplar –el número nou d’un tiratge de cinc-cents– d’un llibre registrat en escasses biblioteques.
Biblioteques en l’exili, 1939-1956
Pròxima ja la derrota, els llibres i l’arxiu de Negrín van viatjar de Barcelona a Tolosa de Llenguadoc i París, encara que els documents que mantenien més relació amb la guerra van acabar a Marsella custodiats per l’ambaixada de Mèxic a França. Negrín va eixir d’Espanya el 6 de març del 1939 i es va instal·lar a París. A penes s’hi va estar un any. L’avanç alemany el va obligar a abandonar França i al juny del 1940 es va embarcar cap a Anglaterra. Abans de fer-ho, va dipositar la seua biblioteca a Andrésy, localitat propera a París, emparada per un notari de simpaties republicanes. Negrín va arribar a Londres sense cap llibre, però molt ràpidament va començar una nova biblioteca.
Raons polítiques i d’índole familiar li aconsellaven establir-se a París el 1947 i va recuperar els llibres que havia deixat a Andrésy. Negrín va morir a París el 12 de novembre del 1956. Atenent la seua voluntat, va ser enterrat, amb discreció i sobrietat, al cementeri del Père-Lachaise sota una làpida amb les seues inicials: J. N. L. Després de la seua mort, els hereus es van veure obligats a liquidar la propietat de Combe Court, que resultava molt costosa de mantenir.
El 1958, la firma Sotheby’s va anunciar la venda de vora cinc-cents cinquanta lots de llibres propietat d’un “Spanish Private Collector”, que no era un altre que Juan Negrín. Els llibres no venuts en la subhasta londinenca van tornar a París i van quedar en el que havia sigut el seu domicili. De preservar tot aquest important patrimoni es va ocupar Feliciana López de Dom Pablo, la dona que havia compartit la vida amb Negrín des del 1925. Després de la seua mort, el 1987, llibres i papers van quedar a cura de la seua néta Carmen Negrín, que el 2001, amb l’ajuda de Gabriel Jackson, va començar a ordenar el valuós arxiu, que en l’actualitat resta custodiat per la Fundació Juan Negrín a Las Palmas de Gran Canaria.
Un nou espai expositiu
Amb aquesta mostra, el centre cultural inaugura una línia d’exposicions per a posar en valor un nou espai de la Nau, la sala Duc de Calàbria, que es destinarà a exposicions que mostren el valor bibliogràfic i documental de la Universitat de València i d’altres entitats, va destacar el vicerector Antoni Ariño. D’aquesta manera, La Nau acollirà dues o tres exposicions temporals en aquesta sala així com una exposició permanent amb una selecció dels millors còdexs de la institució, que es podrà visitar a través de visites guiades. Això ha estat possible, segons ha explicat la directora del Servei de Biblioteques i Documentació de la UV, Victoria García, gràcies al trasllat de 100.000 d’incunables i còdexs a altres dipòsits de La Nau i a la recuperació d’aquest espai per a exposicions.
