9 d'Octubre del 1977, el punt de partida de totes les reivindicacions

40 anys després de la multitudinària manifestació, testimonis d'aquella jornada lamenten que s'hagen truncat les il·lusions i les esperances del país
/ València
9 octubre 2017 01:00h
Una de les fotografies que s\'exhibeix al MuVIM en l\'exposició que recorda els 40 anys de la manifestació del 9 d\'Octubre de 1977.

El 9 d'octubre del 1977, després de les primeres eleccions democràtiques celebrades el 15 de juny, el Plenari de Parlamentaris valencians va acordar proclamar el 9 d'octubre com a Dia Nacional del País Valencià. Un acte que donaria el tret d'eixida a una jornada plena d'actes reivindicatius per l'autonomia valenciana i que culminaria en la que ha estat considerada la manifestació més gran de la història del cap i casal, segons algunes estimacions, amb més de 600.000 persones.

Hui es compleixen tot just 40 anys d'aquella cita que va reunir als carrers de la capital gent de tots els espectres polítics, condicions socials, edats i d'arreu d'un país que maldava per eixir de la foscor i de la por que havia escampat el règim dictatorial de Francisco Franco al clam uníson de "Llibertat, Amnistia i Estatut d'Autonomia". Els que van participar en aquella jornada recorden sobretot l'ambient de goig i festa amb què es va viure i apunten que s'ensumava un aire nou que portava l'esperança de canviar-ho tot, perquè tot estava per fer.

Il·lusió, com recull el títol de l'exposició que es va inaugurar al MuVIM fa uns dies amb motiu de l'efemèride, és la paraula que més pronuncien alguns dels testimonis d'aquell dia, convertits alhora en notaris de tot allò que passava als carrers de València. Alfons Llorenç, feia un any que treballava a Aitana, un informatiu que tractava de trencar amb la bipolarització de la informació que oferien Las Provincias i Levante i que sense caure en la propaganda va aconseguir informar durant els mesos previs del que seria una mobilització històrica. Aquell dia, les cames del periodista van recórrer de davant al darrere i a l'inrevés aquella riuada de gent sense deixar d'escriure al seu bloc de notes. "Pares amb xiquets al coll que els ensenyaven què era una pancarta, què era la senyera. Iaios que deien que hi havia més gent que en la proclamació de la Segona República. Eren coses que aborronaven", expressa Llorenç.

Alfons Llorenç: "S'escampava per la ciutat el sentiment de llibertat i alhora de responsabilitat"

Garbellant entre els seus records subratlla l'alegria que sentia tothom per poder manifestar-se amb llibertat. "Va ser tota una sorpresa poder manifestar-se sense que allò acabara amb la 'dansa dels porrots'. S'escampava per la ciutat el sentiment de llibertat i alhora de responsabilitat. Ens sentíem lliures i, com diu Raimon, qui ha viscut la llibertat ja no sap tornar enrere", explica el veterà periodista. 

Demanar l'impossible, era possible

La sorpresa també provenia d'haver aconseguit el consens al voltant d'una reivindicació, el significat de la qual, en la seua opinió, molta gent ni tan sols copsava, atés que hi havia poca memòria històrica. "A Catalunya es recordava el nom dels consellers i del president de la Generalitat que havien funcionat amb la Segona República, però al País Valencià això de l'Estatut sonava estrany per a molts. És cert que hi havia les propostes del 34, però dissortadament no es van concretar mai. Per això va ser una una reivindicació unànime que sorprenia", relata Llorenç.

"Demanar l'impossible, era possible, tot va tindre cabuda en aquell moment. La manifestació va ser un punt unitari que ens va servir de catarsi per a alliberar-nos de tots els anys de repressió", insisteix. Una opinió compartida també per qui aquell dia es manifestar junt amb els seus companys de la Universitat de València: Isabel Morant, la primera dona que va arribar al vicerectorat i una de les impulsores del moviment feminista al territori valencià.

"Interclarssista, horitzontal, viva, intergeneracional, joiosa, plena i il·lusionant", són alguns dels adjectius amb què qualifiquen els testimonis la manifestació del 77 / EL CAMARAMAN

"Calia aprofitar el moment per a reclamar tot que necessitava una societat que estava canviant, que volia ser moderna i que tenia el camí obert. Es volien transformar les estructures per a governar per al poble i junt amb el poble. Les dones, les poques que estàvem en la primera línia, vam començar a parlar de llibertat sexual, d'igualtat, avortament, anticonceptius... La militància de les dones era doble; prompte ens van adonar que a nosaltres ens costaria molt més aconseguir els nostres objectius", rememora Morant.

Isabel Morant: "Calia aprofitar el moment per a reclamar tot que necessitava una societat que estava canviant, que volia ser moderna i que tenia el camí obert"

Una altra notària d'aquella etapa és la periodista Emilia Bolinches, que llavors treballava per a Valencia Fruits. "Nosaltres féiem informació econòmica, però entre els empresaris també es notava que hi havia ganes de passar pàgina, d'abraçar la modernitat que els havia de fer créixer. La indústria i el sector primari necessitaven obrir els mercats, tindre facilitats per a vendre els seus productes. I això també estava present en la manifestació", indica Bolinches.

"Els demòcrates tenien molt clar el referent d'Europa. No podem oblidar que els valencians havíem sigut constructors i dissenyadors d'Europa i que estaven exclosos de tot el que allí es decidia", referma Llorenç alhora que subratlla l'interclassisme que va confluir aquella vesprada. "Teníem famílies com els Muñoz Peirats o els Maldonado junt amb la classe obrera i immigrant del 'Cinturó roig' de València. Jo recorde un grup de capellans reivindicant l'Estatut, un dels quals més tard arribaria a ser bisbe", indica Llorenç. "Brollava la il·lusió després de dècades de ser un poble apallissat, destruït i ocupat", insisteix.

Alfons Llorenç: "Brollava la il·lusió després de dècades de ser un poble apallissat, destruït i ocupat"

Decepció i frustració

Tal vegada per això, la decepció pel resultat final de com es van gestionar les esperances és més gran en opinió de tots tres. "Aquella esperança es va perdre després de guanyar moltes coses, sobretot a patir de la dècada dels 90. Per a mi, amb totes les prevencions possibles, els polítics d'aquella època treballaven per millorar la vida de tots i totes; ara, però, sols es procura millorar la d'alguns", emfasitza Morant, qui considera l'actual context molt pitjor. "Hi ha molta menys il·lusió per canviar les coses; la societat és molt egoista i depredadora. Aquell moment va ser molt propici per a transformar-ho tot. Ara bé, jo encara confie que la ciutadania no renuncie als seus drets", rebla.

En aquest sentit, un altre periodista que va viure amb intensitat aquella etapa també parla de desencís. "Després d'haver-me manifestat en defensa de la democràcia i amb la reivindicació de l'autonomía, ja als anys 80, em va arribar no sé si el desencant o la fatiga i a poc a poc vaig deixar d'anar a les convocatòries col·lectives. Diré, amb tot, que enyore les il·lusions solidaries que tenia fa 40 anys, algunes complides i moltes altres, no. La política partidista es molt aspra. Trobe a faltar en els nostres polítics un clar i ferm sentit d'Estat", declara Rafa Marí.

Rafa Marí: "Després d'haver-me manifestat en defensa de la democràcia i amb la reivindicació de l'autonomía, ja als anys 80, em va arribar no sé si el desencant o la fatiga i a poc a poc vaig deixar d'anar a les convocatòries col·lectives"

Bolinches destaca la fermesa de les conviccions i les actuacions de tots i cadascun dels agents que tractaven de propiciar la transformació de la societat valenciana. "Hi havia tant de desig, tanta necessitat d'anar més enllà que érem molt crítics. Ens semblava poc el que s'estava fent i volíem un procés més ràpid. Sabíem el que volíem i el que no. Ara trobe que no tenim gens clar ni el que volem ni el que no i els nostre polítics, a més, tenen poca credibilitat", expressa la periodista que ara forma part del Consell de Transparència.

Emilia Bolinches: "Ens semblava poc el que s'estava fent i volíem un procés més ràpid. Sabíem el que volíem i el que no"

Així mateix, recorda les "cessions" que va es van fer no sols en matèria d'autogovern, sinó pel que fa a la Constitució. "I així estem ara, que hi ha tot un moviment d'involució que vol una carta magna intocable i restrictiva perquè no puga adaptar-se als canvis socials", diu.

Llorenç parla d'un "marc no definit", però que feia concebre totes les esperances. "L'esperança que es va generar va condicionar tot el futur immediat del País Valencià. Però és cert que eixa esperança va ser bombardejada el 1979 perquè aquelles forces del Movimiento es van atemorir davant dels resultats de les eleccions de juny i de l'embranzida que havia suposat la manifestació. La dreta va començar a maniobrar a tots els nivells perquè calia aturar-ho tot" expressa. Per a Llorenç es tracta de "la gran esperança frustrada", atés que no es va arribar als mínims. "Aquesta és cada vegada més una societat més deliberadament despersonalitzada, més ocupada, vençuda i veig que perilla fins i tot que es mantinga la llengua", lamenta el periodista.

next