Qualsevol patriotisme reclama una certa unanimitat. “Tots a una veu”, diu la lletra de l’himne oficial de la ‘Comunitat Valenciana’, una expressió que obvia les diferències i que, per tant, ha de ser emprada amb cautela, a risc d’excloure sectors importants de la població. L’alcalde de València l’ha feta servir enguany en el seu missatge institucional del 9 d’Octubre, el ‘dia de la Comunitat Valenciana’ per a alguns i la ‘diada nacional del País Valencià’ per a uns altres.
Joan Ribó demana al seu missatge “un tracte equitatiu tant pel que fa al finançament com a les inversions”, en concret pel que fa a les connexions ferroviàries i al problema del deute que arrossega la Marina portuària. L’alcalde veu necessari demostrar “la unitat com a poble” parlant amb “una sola veu” per tal de reivindicar i aconseguir aquestes fites. Un missatge que hauria d’arribar, en última instància, a les autoritats de l’Estat, les úniques capaces de satisfer aquests anhels.
A diferència d’antics responsables municipals i autonòmics que diferenciaven entre valencians bons i dolents i no s’estaven d’assenyalar com a “traïdors” els discrepants, Ribó circumscriu aquesta unanimitat a fites concretes on, a més, almenys en teoria, tots els sectors polítics i socials coincideixen. Sembla ser que tothom està d’acord que el País Valencià està infrafinançat, que les inversions de l’Estat són secularment insuficients i injustes i que el Corredor Mediterrani és vital per a la viabilitat econòmica del territori.
Tan gran ha sigut l’èxit d’aquest discurs que, fins i tot els qui podrien posar-hi solució l’han assumit. El ministre d’Hisenda, Crsitóbal Montoro, admet que els sistema de finançament no és equitatiu. El ministre d’Obres Públiques, Íñigo de la Serna, va acudir a l’acte on 2.000 empresaris van exigir-li que concloga amb urgència les obres del Corredor Mediterrani.
Quin és el problema?
La potència del procés independentista de Catalunya no és l’únic problema per a la manca de concreció en la resposta a les reivindicacions valencianes. La manca de visibilitat no es deu només a l’enorme fulgor de la qüestió catalana, sinó a la tènue llum que emet el País Valencia.
Tothom està d’acord en les bondats de pal·liar la fam al món i en el fet que la pau és preferible a la guerra. La clau, però, es troba en la quantitat d’energies que hom està disposat a esmerçar en l’aconseguiment d’aquests objectius, en quins riscos accepta prendre i quins sacrificis està disposat a fer.
Les reivindicacions valencianes estan en perill d’esdevindre significants buits, sense més força que induir al lament d’alguns per la impossibilitat de materialitzar-les mentre es renten les mans i traspassen la responsabilitat a uns altres.
El PPCV no va tardar ni 24 hores a desdir-se de la moció parlamentària de condemna dels Pressupostos Generals de l’Estat de 2017 que denunciava la marginació en les inversions. Més tard va excusar la presència de la manifestació promoguda per empresaris, sindicats i entitats civils, amb el suport dels partits d’esquerra i el Consell.
Les crítiques populars a la convocatòria van fer que els empresaris començaren a dubtar, aigualiren el manifest i, finalment, deixaren en l’aire el seu suport a la marxa, ajornada de moment al mes de novembre.
Sí al valencià
La necessitat d’unitat, aquesta vegada a l’esquerra parlamentària, és la raó, segons sembla, que la tradicional manifestació de la vesprada haja acabat convocant-se amb un lema tan innocu com el de ‘Sí al valencià’, una reivindicació que sense cap més context compartiria fins i tot la Asociación para la Defensa del Castellano.
La tria respon a la necessitat de separar al màxim el 9 d’Octubre del que està succeint a Catalunya i assegurar la presència del PSPV, Podem, Compromís, EUPV, ERPV, CCOO, UGT, Intersindical i altres col·lectius en una manifestació que tradicionalment ha reclamat el reconeixement nacional dels valencians i ha posat èmfasi en els vincles lingüístics i culturals amb la resta de territoris de parla catalana.
Tensió
Tot plegat, però, no garanteix que el procés polític català no acabe fent-se present als carrers de València, sobretot perquè l’extrema dreta i la dreta parlamentària i municipal no han ocultat que pensen fer el que puguen perquè així siga. Els grupuscles feixistes o feixistoides han anunciat que portaran escalfor tant a la processó cívica del matí com a la convocatòria vespertina.
La presidenta del PPCV, Isabel Bonig, va exigir Puig que “protegisca el 9 d’Octubre” de presumptes ingerències externes. El més que merescut reconeixement al cantautor Joan Manuel Serrat amb l’Alta Distinció de la Generalitat Valenciana, després de ser atacat per pronunciar-se contra de la independència de Catalunya, és un altre element que porta la qüestió catalana a una diada carregada d’ingredients potencialment indigestos.
