El serial català: últim capítol i nova temporada

Frustració, decepció i conformitat han sigut les reaccions dels concentrats a la Ciutadella a l’ajornament de la independència

La història té de tot. Hi ha independentistes, unionistes, mossos i guàrdies civils. I policies nacionals que fan música de pell humana amb instruments de cuir i goma. I tothom és patriòtic. Un relat de sentiments profunds i arrels fondes de queixal de l’enteniment. I tot està escrit amb una gramàtica mística i amb la dosi justa de maniqueisme. I ben ruixat amb aquelles emocions que mai no fallen: traïció, menyspreu, estimes esquarterades. Impossible no magnetitzar la massa i desbordar-la dels perímetres casolans fins a les grans avingudes, que es converteixen en una immensa sala d’estar.

Això passà ahir al passeig de Lluís Companys, entre el parc de la Ciutadella i l’arc de Triomf, espai tel·lúric on la ciutat recull prodigis i espiritualitats. Milers de persones s’hi concentraren per a seguir en televisions de plasma gegants l’últim capítol de la temporada que acaba. A partir de demà, els personatges descansen i preparen nous capítols. Tot serà més sofisticat i ja hi ha qui fa spoilers i promet nous personatges i triangles amorosos que compliquen la trama. El final està més enlaire que no mai i el joc de les pulsions promet intrigues i laberints sense fi.

De fe, l’amor entre nacions pot ser tan terrenal com el dels dos joves que es besen amb una vehemència més hormonal que no educada al costat d'una filera de tanques. Un vell els mira i xupla amb impaciència el seu havà. Porta al coll un mocador independentista. Són les 18.00 i el galà més ben plantat de la telesèrie ha demanat una hora més per a reflexionar. Què dirà? Què decidirà?

Tot es fa comestible: els llavis, les ungles, les rosquilletes, el pa amb mortadel·la. La gestió de l’impàs neuròtic és variada. Hi ha qui pinta al carbó el gran Arc de Triomf, un altre llig un diari. Al costat de les reixes de la Ciutadella hi ha una dona que parla sola i un xic pintat de clown plora llàgrimes d’estrelles independentistes. Les famílies es fan les fotos de rigor i la gent gran, com sempre previsora, s’ha dut de casa l'escambell plegable. Una dona amb cadira de rodes mecanitzada té la cistella de davant plena de clavells. I un home de mitjana edat li'n regala un, el més vermell i polit, a una periodista que es taca de pols les galtes per a fer el seu directe.

Milers de persones s'han aplegat a les portes del Parlament de Catalanya a l'aguait del discurs de Carles Puigdemont. / SERGI TARÍN

“Botifler!”, escridassen a Albiol i Iceta a mesura que arriben a l’hemicicle. Ja ha finalitzat l’hora de marge i el galà torna al centre de la pantalla. Sonen les paraules ja escoltades: humiliació, menyspreu, república, estat propi, dret a votar... I, per fi, allò que tothom vol sentir des de fa anys, ja fa algunes temporades: “Des de fa molts anys la relació no funciona”. Li ho diu Catalunya a Espanya. I la massa es fa bramul, estridència, plor i abraçades. Tot sembla definit, tot sembla decisiu... Però “per responsabilitat i generositat” s’ajorna la declaració d’independència. Serà cosa d’uns dies, d’unes setmanes com a molt. No podem seguir junts, però conviurem una estona més per allò de posar ordre a la hipoteca, els mobles, els llibres compartits i els records comuns.

És la política del melodrama o a l’inrevés. I els espectadors se senten convençuts a mitges. Per a Margalida, una dona que frega la setantena “és una lliçó de civisme”. I Roser s’hi veu una mica defraudada: “Això es com abaixar el cap davant d’Espanya”. Jordi, que ha vingut de la comarca del Moianés, és optimista i diu que tot va “en la direcció adequada i acabarà" on volen i "bé”. Mireia i Núria són dos germanes, de 29 i 24 anys respectivament, que han vingut de Tarragona. “Ja ho prevéiem, una independència a l’eslovena”. O un desamor a l’eslovena, que és com dessagnar-se gota a gota.

I de Sant Hilari de Sacalm, a la comarca de la Selva, hi ha dos Enrics molt emocionats. Són pare i fill. Senten que Catalunya marcarà un nou camí i alliberarà de l’amor romàntic, fins i tot heteropatriarcal, uns altres cors oprimits com ara “els balears, valencians, escocesos, corsos, els de Llombardia i, fins i tot, els de Transilvània”. I, ja a prop de l’arc, els pagesos del Maresme, que han vingut en tractor, somatitzen l’estat emocional general. Segons Ricard, de 24 anys, que es dedica a les plantes ornamentals, el final de la temporada catalana “resumeix molt bé" com són els catalans: "prudents, tranquils, de mica en mica”.

Un amor a la catalana: únic però universal; trencador però afectuós. Qui vulga saber-ne més que no apague el televisor. En breu, la nova temporada.

Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.

Publicitat
Publicitat