És, des de fa setmanes, l’ull que tot ho veu. Un helicòpter de la Policia Nacional recorre el cel de la capital catalana sense descans ni horari. La ciutat s’hi ha acostumat a un brunzit que és aspre o suau segons bufen els vents de l’oratge o la ideologia. Hi ha qui l’aplaudix, hi ha qui el xiula. Però el ferro volador, aliè a les passions terrenals, continua impertorbable amb el seu trajecte de demiürg. I hui ha tingut feina. És 12 d’Octubre, Dia de la Hispanitat, a la Barcelona escalfada pel foc de la independència.
L’urbs crema i enlaira fums de diversa procedència i doctrina. És un paisatge més expectant que no exaltat. I per allà roda, gira, cau i sura l’helicòpter tot copsant l’evolució de la brasa. A la plaça d’Espanya hi ha concentració d’ultres que pugen en bandada ornitològica cap a les fonts de Montjuïc. S’exhibeixen símbols franquistes i nazis sense pudor. El metro sembla un niu d’àguiles de sant Joan que brollen a la superfície enmig d’una ululant cridòria. Baix, al mig del passadís, ha quedat un violinista molt flac, amb posat greu de supervivent de camp de concentració, que fa sonar El cant dels ocells, de Pau Casals.
Uns centenars de metres enllà, a la plaça de Joan Peiró, al barri de Sants, un miler d’antifeixistes preparen la seua marxa. L’avantguarda la conformen una vintena de joves d’estètica skin, pelats, amb patilles i el rostre embossat. Alguns vesteixen samarretes del Barça. Caminen en formació militar, amb les banderes al muscle com si foren fusells. Són uns pals molt grossos amb un pam de tela com a excusa. Els qui controlen la marxa es dirigeixen als periodistes amb una franquesa sense matisos: “Res de gravar cares, si no… pam!”. “Per què eixim d’esta plaça? Doncs per comoditat”, diu una jove amb el melic al descobert per poder tapar-se la cara. “Què Joan Peiró va ser de la CNT? I ministre? I afusellat per Franco? Ni idea, noi. Però, mira, ens ha sortit bé començar des d’ací!”.
La marxa transcorre entre un silenci exterior i un bramul interior de consignes a tota gola. “Contra el feixisme, acció directa”, “Hispanitat és genocidi” i “Puta Espanya”, amb lletra de Manolo Escobar. La gent no vol parlar de l’itinerari. “Per on ens deixen…”, diu un altre jove. Hi ha un desig col·lectiu assumit per patrullar durant tot el dia aquells carrers i buscar el frec a frec amb els ultres. Prop del mercat d’Hostafrancs, els Mossos d’Esquadra els barren els pas. Les dos forces de xoc ja són massa a prop i es respira eixe alé agre i fosc de la violència.
Mentrestant, ciutat avall, els vagons del metro corren plens de gent amb els colors espanyols en samarretes, bufandes, polseres o banderoles de súper heroi a l’esquena. Grups d’orientals els fotografien amb una curiositat antropològica una mica desganada. Van cap a la manifestació impulsada per Societat Civil Catalana. A la plaça de Catalunya s’han aplegat 65.000 persones, segons la Guàrdia Urbana. Prop de la font, Juanito sosté un cartell amb un missatge un tant equívoc, potser crítica o potser afirmació: “Les crisis revifen el nacionalsocialisme”. Té 81 anys, 67 dels quals a Barcelona des de Torredonjimeno, Jaén. “He treballat en arts gràfiques, repartint diaris, de pintor, guixer, conserge… Almenys un metre quadrat d’aquesta terra em pertany!”, assegura tot lamentant “la dictadura plena de terroristes que estem vivint a Catalunya”. I avisa: “Lluitarem fins la mort contra la independència”.
Prop de l’escenari, veterans de l’exèrcit controlen el pas dels periodistes. Pertanyen a la Companyia d’Operacions Especials de Barcelona i entre selfies, fotos col·lectives i tràngols al gallet de bota pelada van obrint i tancat el pas. Rafael, un d’ells, amb la boina calada, dubta que la situació aplegue a l’extrem d’apel·lar a l’exèrcit. I, a continuació, s’ho repensa: “Bé, en tot cas, per controlar aeroports o llocs sensibles que pogueren ser envaïts per població civil que cause mal”. Al costat, un dels organitzadors convida amablement el periodista a passar a la zona habilitada, on hi ha la resta de companys: “Millor ací i no amb els frikis, que també els tenim”, rebla tot mirant el grup de veterans.
És just en eixe moment que puja a l’escenari Josep Bou, d’Empresaris de Catalunya, qui arremet amb tota la força del cognom: “Espanya és irrevocable!”. I es llança cap a una geografia imperial i espiritual que va “des de les Navas de Tolosa fins a Ifni, ja que en les serres hem donat la sang i en la pau el treball per Espanya”. I més adient amb el dia i la celebració explica com “colonitzàrem Amèrica donant a aquells pobladors la condició de súbdits i no d’esclaus”. Tot per acabar senyalant la direcció a seguir: “De la catalanitat a l’espanyolitat, eixe és l’únic camí”. Una senda d’animats excursionistes, que onegen banderes i criden vítols. I un colofó perfecte abans de fer sonar l’himne d’Espanya. Entre la multitud, Alfredo fa la salutació militar i Rosario, la franquista. Ell és nascut a Barcelona i legionari del Terç del Gran Capità, a Melilla, d’on és ella. “Estem farts de sectarisme, secessionisme i separatisme”, protesta Alfredo, “català, però espanyol davant de tot”. I proposa solucions: “Tornar a la llei i si ha de caure algun cap, que caiga”. “Sí, sí, algun cap, que caiga”, coreja Rosario.
La concentració es desfà i sona per megafonia Manolo Tena: “Passió gitana i sang espanyola…”. I la corneta d’un altre legionari, que s’excusa pels errors en les notes: “No he parat de tocar en tot el matí i ja no les trobe”. Pel seu costat passa un núvol excitat de banderes espanyoles. Al centre hi ha Inés Arrimadas, líder de Ciutadans al Parlament Català. “Guapa!”, “Presidenta!”, li segueix la boira rojigualda una bona estona per Catalunya, Pelai i Universitat. I, a dalt, cruix el so rovellat de l’helicòpter. “Visca la Policia Nacional, visca la Guàrdia Civil i visca el Rei”, passa llista patriòtica un grup de joves. “I visca la Mare de Déu del Pilar!”, afegeixen un parell de senyores, ben atentes a la formulació íntegra de l’essència perpètua.
