Els proposem una excursió pel lateral nord de la Barcelona més obrera. Són 6,5 quilòmetres, una hora i mitja a peu, des dels turons de Torre Baró fins al pla de la Mina, entre els termes de la capital i de la veïna Sant Adrià del Besós. Tot per copsar quin és el batec respecte al fet català als populars districtes de Nou Barris, Sant Andreu i Sant Martí. Una deriva, però, sense cap voluntat d’aritmètica social. Sols hi ha el gust periodístic de parar l’orella i de preguntar, si és que cal. De fet, Barcelona viu sumida des de fa setmanes en una única conversa: tot és independència i referèndum. Una temàtica que impregna bars, places i botigues. És una urbs polititzada on callar, no expressar-se o pretendre no pensar també és una opinió.
El trajecte comença amunt de l’estació de Trinitat Nova. Pujant per entre cubs d’habitatges de protecció oficial, la vista ofereix el fort desnivell de la ciutat, amb la mar allà baix, un llom d’animal atàvic trinxat per les tres torres de la central tèrmica de Sant Adrià del Besós. A mitjan matí, l’ambient és calmat a l’Ateneu Popular 9 Barris. L’edifici és una vella cimentera rehabilitada i forma part del programa de gestió ciutadana d’equipaments públics. A tot el districte n’hi ha 10, amb associacions que, fins i tot, es fan càrrec d’un camp de futbol i d’un poliesportiu. La del Bidó administra l’Ateneu: 40 anys de vida i especialitzat en circ i arts escèniques.
Una de les gestores és Aurora Álvarez, Yoyi, d’origen lleonés, “però catalana a nivell social i polític”, qui relata com el centre s’implicà de ple en l’organització del referèndum. “La independència no és majoritària, ha mancat pedagogia”, sosté en referència a un districte, Nou Barris, amb un 15% d’immigrants, bona part equatorians, i amb un terç de la població provinent d’altres comunitats autònomes. Són dades de 2014 de l’Institut d’Estadística de Catalunya (Idescat). Les xifres són pràcticament idèntiques als districtes fronterers de Sant Andreu i Sant Martí. Sols difereixen en la identitat migratòria dels assentats: xinesos i paquistanesos respectivament.
A més, es tracta d’un espectre social més preocupat per les necessitats materials del dia a dia i sense massa temps per abstraccions polítiques, explica Álvarez. Tot i això, l’1 d’Octubre es visqué amb intensitat. L’escola Aiguamarina, a la plaça de Francesc Layret, va ser una de les violentades per la policia. A l’entrada del col·legi hi ha les marques i els bonys de la tenalla. “Veïnes amb les quals mai no havia parlat, i menys encara de política, ens baixaven termos de cafè amb llet. I quan arribà la policia, molts llatinoamericans, llançaven cubs d’aigua des de la finestra”. Segons Álvarez, la societat catalana va fer un clic durant aquella jornada. “Tot hi va canviar i ara som un país diferent que no pot tornar enrere”.
I què hi ha cap endavant? La gestora del 9 Barris també és crítica. “Vaig votar que no perquè no sent que la república catalana estiga ben travada”. “M’agrada dur els grans assumptes al terreny petit i si vull independitzar-me dels pares he de tindre clar com em mantindré sense dependre d’ells. Això és el que encara sent que no ens han explicat”.
Nacionalitat gastronòmica
El Racó de l’Avi és al centre del carrer de Vilagrassa, la línia fronterera entre els barris de Verdum i la Prosperitat. L’amo és Javier, un advocat refet com a restaurador, de pas coix, qui sap si per ferida o cansament, i de verb àgil. Un treballador d’horari interminable i preocupat per l’estat anímic d’una clientela que percep crispada, malhumorada i minvant. “Hem fet 44 clients i en necessitem 55, açò no rutlla”. I assegura estar cansat de tant de comentari sobre la nacionalitat gastronòmica del menú: “Sí senyor, ací el rap és a l’andalusa; el gaspatxo, a la cordovesa; i l’ensalada, russa. Cap problema?”. Mentrestant, a la tele hi ha Mariano Rajoy al Congrés, responent Puigdemont. En un parell de taules es menja en silenci i, a la barra, algú que s’identifica com el Follonero s’esmola la llengua amb copes de brandi. “Eixe paio és el Bin Laden d’Espanya!”. “Tu no ets dels que van cara al sol, veritat?”, intervé un altre parroquià. I el Follonero clou: “Jo al sol o a l’ombra, però segons el dia”.
Dos comerços més enllà, un paquistanés amb 15 anys al barri esquila una bola de kebab. En preguntar-li per la independència obri els ulls com a plats. “De política, res…”, enlaira el braços i estén les mans amb els dits molt separats tot mostrant que està lliure de qualsevol substància delictiva. A fora, la terrassa està plena d’eixa mena de clients meditabunds que deia Javier. Liben cervesa, muts, mentre dos agents de la guàrdia urbana espanten els fumates que hi ha a la plaça de Verdum. Els xiquets acaben d’eixir de l’escola i cal eradicar imatges suburbials i poc edificants.
En només uns segons el carrers s’han fet populosos i plens de sorolls. Als parcs no hi ha engronsadores sense ocupació plena ni cues. A la plaça de Francesc Layret els bancs mostren una vocació inequívoca de Societat de Nacions: subsaharians, llatinoamericanes, musulmanes i matrimonis grans que donen el berenar a la neta. És un ambient amable que contrasta amb el del carrer del Japó, on han aflorat les pancartes en contra d’una recent mesquita que quasi tots els dies clareja amb silicona al pany. En un sola via hi ha més missives en contra de la mesquita que a favor de la independència en tot el districte.
Fet i fet, Nou Barris és un espai poc estelat i amb zones obertament unionistes, com ara la de la plaça d’Àngel Pestanya, un assentament de barraques fins ben entrat els anys huitanta. A prop, al carrer de Baltasar Gracián, els clients de la taverna andalusa Dúnia mengen peix fregit i es prenen la conversa única amb sentit de l’humor. “Tinc el dipòsit del cotxe amb benzina suficient com per arribar a Castelló”, diu el cambrer, qui presumeix d’origens a Granada i Trevélez. “No m’havia alegrat tant de tindre poble”, li respon un altre. I un tercer, “de Zamora, però que Barcelona no me la toquen”, fa taula rasa ideològica: “Ens diuen fatxes, però la veritable extrema dreta és la CUP”.
Opinions secretes
Nou Barris acaba sota el pas subterrani de la Meridiana. I comença Sant Andreu, un barri en ebullició que encara manté l’estructura urbana planera de poble succionat per la ciutat. Els carrers es fan estrets i corbs i la presència de simbologia independentista penjada a les balconades és major, encara que no tan multitudinària com en el centre. Un nucli poblacional breu que acaba abruptament entre vies de tren i en el polígon industrial de Montsolís, un desert de mitjan vesprada on l’únic vestigi de vida és un lluminós blau fluorescent un tant equívoc: Església de Déu, ministerial de Jesucrist internacional.
Al polígon li seguix un nus marí de carreteres. És la Verneda i la Pau, pòrtic d’una Barcelona fabril en decadència. Al costat, el riu Besós marxa cap a la mar a dins d’un taüt de formigó. Quan s’acaben els camins, tot esdevé una foscúria de grills, motors i flaixos de camions. Per dalt hi ha el tremolor asfàltic de la ronda Litoral. Per fi, a l’altra banda dels murs de formigó que separen la carretera del no-res, hi ha l’explosió de ciment de la Mina. El carrer de Llevant és una rotunda ciutat dels gitanos de només dos edificis gegants i amb bust de Camarón de la Isla al centre. Tot un sant patró. La via és en penombra, viva de gent, humanitzada. Els xiquets juguen i criden, els gossos corren i lladren.
Tot té allà un nom mimètic: Los Primos. El kebab, el basar, la perruqueria… I a les portes dels bars, els gitanos vells juguen al parxís i al dòmino. A dintre fa olor de llet bullida i la tele reprodueix westerns molt antics on el indis o estan domesticats o són malvats. Juan, el cambrer, un sioux de llarga cabellera, bíceps turgents i cos exprimit, no vol saber res ni d’urnes ni d’independències. I el client que hi ha més a prop contesta des de dins d’un bigot molt espés que no deixa vore els llavis. “Tinc opinió, però no vull dir-te-la”. Evidentment, tampoc no es presenta. “És la primera volta que et veiem i ja vens preguntant… Qui ens diu que no ets un secreta?”, li ajuda el cambrer. Un secreta que pregunta pel vot del referèndum…?
Però la retòrica tampoc no acaba de desfer l’hostilitat. “Doncs jo he votat que sí!”, trenca el gel un tercer parroquià, de braços molt peluts i veu molt ronca. “La República catalana durà més prosperitat als meus fills”, assegura. “Ací la gent no vol pensar ni clavar-se en política”, prossegueix abans de desaparèixer de colp: “Em criden… Hi ha una vacant en la partida de dòmino!”. La solitud amb el cambrer i amb l’home de les opinions secretes torna a fer-se espessa. I la pel·lícula ja ha acabat. El indis, com sempre, han perdut. Des de l’exterior arriba un aroma fulgurant a graella, embotit i brasa. Un fil perfumat del qual agarrar-se i fugir d’un bot cap a les profunditats de la nit tancada.
