Miquel Gil ha anunciat que ja està capficat en la gravació d’un nou treball discogràfic. Cinc anys després de publicar el seu darrer disc, Per Marcianes (Temps rècords, 2011), el cantautor i fundador d’Al Tall vol trencar un silenci que s’ha fet “massa llarg”, encara que no ha deixat de submergir-se en altres propostes musicals. Així, la intenció del músic és tindre preparades dues cançons per a abans d’aquest Nadal que servisquen de llançament del disc, que apareixeria en qualsevol cas en 2018. En Geografies, que podria ser el nom, tot i que això encara no està clar ni decidit, Miquel Gil torna a furgar en la poesia contemporània per a crear el nou disc.
Entre el darrer treball i aquest, Miquel Gil ha dut endavant altres projectes musicals com ara l’espectacle Nus (Propaganda pel fet, 2014), on Gil i Pep Gimeno ‘Botifarra’, dues de les veus més característiques del panorama tradicional valencià, es presenten braç a braç d’alt de l’escenari. Aquell mateix 2014, Miquel Gil interpretava un dels papers protagonistes de l’opereta El mal vino, amb música de Jesús Salvador ‘Chapi’, del Grup Amores i direcció de Paco Zarzoso. Tanmateix, Gil ha col·laborat en diversos projectes musicals com el darrer Xirimita Trad Project, encapçalat per l’ex d’Obrint Pas, Miquel Gironés, i se l’ha pogut veure en espectacles com l’homenatge Reviscola Tio Canya, que va recórrer el País Valencià.
“He estat uns anys d’incursions en la denominada música culta”, recorda Miquel Gil en declaracions al Diari La Veu. Després del projecte amb Amores, el cantautor ha treballat amb el músic experimental i campanòleg Llorenç Barber, s’ha mogut en el món del freejazz amb Víctor Pérez i Amadeu Moscardó i ha participat en la banda sonora del documental sobre Rafael Guastavino, El arquitecto de Nueva York, d’Eva Vizcarra, on va treballar braç a braç amb Peter Gun en la música del film, que va estar guardonat aquest estiu amb el Dofí d’Or del Festival de Cannes i un tercer lloc en el Festival de Nova York. Gil també es va capbussar en el teatre junt amb l’actor Pere Arquillué i amb dramatúrgia de Teresa Vilardell, introduint-se així en l’univers de Ramon Llull. “M’he entretingut més del compte i han passat massa anys”, raona Miquel Gil, mentre fa memòria dels projectes on ha col·laborat.
Fa cinc anys, però, Per marcianes va rebre dues nominacions en els Premis Ovidi al millor disc folk i a la millor cançó per De la mar. Això no obstant, encara que el disc no va acabar emportant-se cap guardó, Al Tall –del qual n’és un dels primers components– va rebre el premi honorífic a una trajectòria que aleshores sumava 30 anys i de la qual Miquel Gil n’havia format part des dels inicis.
Miquel Gil tornarà a musicar poetes contemporanis
El nou disc del qual Miquel Gil pretén llançar un avançament durant aquest mes de desembre encara no té un nom definit. Tot i això, el músic treballa ja amb idees, entre les quals destaca un nom: Geografies. “Si et fixes hi ha tres blocs en els meus treballs”, explica tot fent repàs de la carrera. Gil ha fet cançons amb estructures estàndards del gènere, n’ha fet d’altres basades en la música de transmissió oral i hi ha un tercer bloc on les seues cançons deixen les estructures prefixades i aborden les sonoritats modals amb melodies més extenses. “Són tres universos que recullen d’alguna manera el que he estat fent en els últims anys”, afegeix.
“Estava saturat d’anar als escenaris amb una quinzena de cançons i de repetir-me a mi mateix”, continua, fins al punt que el cantautor se sent atemorit de quedar-se ancorat en un repertori i en uns temes concrets.
Recorda els treballs amb l’Orquestra Àrab de Barcelona i Savina Yannatou en Primavera en Salònico (Galileo MC, 2006) i amb Manel Camp Trio (Temps Rècord, 2010), on el cantautor valencià es mou entre la música tradicional i el jazz. En altres discos Miquel Gil ha musicat poemes d’autors contemporanis com Casasses, Estellés, Rodríguez Castelló, etc. Aquest nou disc seguirà en aquesta línia, segons confirma a aquest diari, per això ja està furgant en la poesia d’autors contemporanis.
