Feixisme i violència: un binomi indestriable

Comparar l'assetjament a Oltra amb les camisetes contra Camps suposa, a més d'una apologia del terror, un desconeixement de l'essència del totalitarisme
/ València
21 octubre 2017 01:00h
Concentració d\'España 2000 a les portes de la Societat Coral El Micalet el passat 25 de setembre, amb José Luis Roberto a la dreta.

Parlar de la violència feixista és com parlar de la mar salada. Hi ha violència i sal en altres llocs, però no hi ha mar sense aigua salada ni estaríem parlant de feixisme si obviàrem que és intrínsecament violent. Més enllà, l'aigua dessalinitzada no deixa de ser aigua, però, qualsevol expressió del feixisme sense violència és, senzillament, impossible.

Quan Mónica Oltra va advertir ahir que "no hi ha equidistància possible" entre l'episodi d'assetjament que va patir dimecres al seu domicili i qualsevol altre escarni o protesta política, va donar un toc d'alerta més que necessari. "Qui vulga equiparar el que va passar a ma casa –amb la presència de José Luis Roberto– amb les reivindicacions d'un col·lectiu social que va dir prou al fet que la gent se suïcidara per no poder pagar la hipoteca, li està donant cobertura i alimentat el feixisme i els qui obrin el cap de manifestant pacífics", va afegir la vicepresidenta del Consell.

"Ací es parteixen les aigües. No hi ha equidistàncies. La nostra història hauria de ser una lliçó. Qui no ha entés això, o no ha entés la nostra història o ha estat molt còmode en la part més negra de la nostra història", va concloure Oltra, tot adreçant-se a la secretària general del PPCV, Eva Ortiz, que uns minuts abans havia comparat l'assetjament per part d'un escamot feixista amb la protesta contra l'absentisme parlamentari de Francisco Camps representada amb la camiseta que Oltra va lluir a les Corts amb el lema 'Wanted. Only alive', a la manera dels cartells de cerca i captura de l'oest nord-americà. 

Violència política

Quasi totes les doctrines polítiques i religioses tenen trets violents. I si aquests trets no es mostren als textos teòrics, solen manifestar-se en la pràctica, quan intenten imposar-se socialment i, moltes vegades i de manera especialment brutal, quan han assolit el poder.

La violència revolucionària leninista i la propaganda pel fet d'algunes branques de l'anarquisme demostren que aquest fenomen es troba inserit en eixes doctrines. L'islam posseeix la noció de gihad, interpretada en alguns contextos com a guerra santa. El cristianisme no és tan explícit, però la seua executòria històrica presenta un expedient de barbàrie gens menyspreable. Tampoc no ho són el liberalisme i el capitalisme, però sí els seus fills com ara el colonialisme, l'imperialisme i l'explotació de la mà d'obra durant la revolució industrial.

La violència es configura com un efecte no desitjat, però tolerat o concebut com a inevitable per a un bé major, o com una eina de subversió, ara sí, desitjable de l'ordre establit. En qualsevol cas, l'aspiració última, una vegada aconseguides les fites proposades o corregides les errades de disseny, és la tranquil·litat, l'equilibri i, per tant, la pau.

Un grup d'ultres agredeix un jove durant la manifestació del 9 d'Octubre. / DANIEL GARCÍA-SALA

El feixisme no funciona així. L'historiador Ferran Gallego ho va explicar en una entrevista al diari El País en 2014. "Però, on el feixisme és ontològicament diferent de la resta de projectes polítics és en el paper de la violència. Per al feixisme la violència no és un instrument. Ho diu Ramiro Ledesma: el que caracteritza al feixisme és un altre concepte de la violència. No és la violència del resistent, no és l'instrument a utilitzar quan ja no queda res més. No. En l'exercici de la violència, el feixista s'integra en una comunitat que pren consciència de la seua pròpia força, de la seua voluntat de poder i es disciplina a través de la destrucció de l'adversari. La violència serveix per a adquirir consciència d'un mateix. I, alhora, es parteix de la base que res que siga diferent pot ser expressió de la nació. Només pot ser un tumor, un element patogen que cal higienizar. La violència és condició del projecte feixista i les seues víctimes ho són perquè no pertanyen a la comunitat nacional. I l'exercici de la violència és un acte d'afirmació de la consciència feixista".

Apologia i banalització

Quan José Luis Roberto i els seus sequaços van assetjar Oltra, no només estaven assenyalant-la com a un "tumor" que "cal higienitzar", sinó que estaven afirmant-se com a individus i creant comunitat. El mateix acte és un element constitutiu d'una força en construcció que s'alimenta de la passivitat de la resta de la societat, quan no de la comprensió, la disculpa o la relativització de la gravetat de les seus amenaces quan són comparades amb manifestacions polítiques, violentes o no, que res tenen a veure amb el feixisme.

Al País Valencià, aquest ou de serp ha conviscut amb el cos social amb una normalitat esfereïdora. Les seues víctimes sempre han estat ben identificades: el valencianisme polític i l'esquerra. El procés independentista de Catalunya ha produït l'eclosió a l'escalfor d'altres manifestacions d'espanyolisme més o menys virulent. Ara el valencianisme i l'esquerra estan al govern de la Generalitat. Sobre la diana feixista penja el retrat de la vicepresidenta.

next