La retrospectiva ‘Vicente Ortí. L’intèrpret de la matèria’, que s’exhibeix des d’ahir a la Fundació Bancaixa fins el pròxim 25 de febrer, no és una mostra d’homenatge qualsevol al treball d’un artista. El comissari de l’exposició, el periodista Martí Domínguez, ho va deixar clar. “Es tracta de l’últim escultor valencià i mereix que la societat no sols conega la seua obra, sinó que la reconega”, va demanar Domínguez, alhora que va lamentar que “la sort” no haja acompanyat a l’escultor de Torrent. “Tant de bo aquesta retrospectiva siga l’inici de més exposicions itinerants perquè el públic s’acoste a l’obra de Vicent que amb un poc més de sort podria haver estat en les millors pinacoteques de tot el món”, va insistir Martí.
Sobre la seua “provocació” de qualificar Ortí com a “l’últim escultor”, el director de la revista Métode va dir que hi havia elements suficients per a fer aquesta afirmació a partir del coneixement que té de la trajectòria de l’artista, però també de les entrevistes que ha realitzat amb persones pròximes a Ortí, sobretot als seus alumnes de l’Escola de Belles Arts de Sant Carles i que s’inclouen al catàleg. “Com recorda un dels seus deixebles, Jaume Jornet, Vicente realitza tot el procés. Ara, amb les noves tecnologies, alguns artistes fan el disseny i després busquen ajuda. Vicente està en contacte amb les ferramentes, s’embruta les mans. Només cal mirar-les per a veure que s’han fet poderoses a força de lluitar contra les dificultats que presenta el material”, va argumentar Martí.
Martí Domínguez: “Vicente està en contacte amb les ferramentes, s’embruta les mans. Només cal mirar-les per a veure que s’han fet poderoses a força de lluitar contra les dificultats que presenta el material”
Recreació del taller
L’exposició està integrada per mig centenar d’obres que recorren la trajectòria des dels anys 70 fins a l’actualitat, amb especial detall en la seua producció dels últims anys, cosa que permet descobrir el públic obra inèdita. “Un 30% del que s’exhibeix en aquesta sala no ha vist mai la llum al públic i això encara afegeix més valor a la mostra”, va destacar Martí. La mostra és un recorregut del treball d’Ortí amb els diferents materials habituals en la seua obra: fusta, marbre, pedra i ferro. L’escriptor va explicar que, des del primer moment, havia tingut clar quin havia de ser l’objectiu de la retrospectiva i la forma amb què havia de mostrar-se. “Volia que el públic quedara copsat per la mateixa sensació d’admiració i enlluernament que hom té quan entra al taller de Vicent”, va indicar l’escriptor descrivint “un bosc de tòtems, de fetitxisme, de col·leccions inversemblants” que en un primer moment poden provocar angoixa però que, en el seu conjunt global, “transmeten harmonia”.
Així, la proposta expositiva endinsa l’espectador en un recorregut pel que podria ser l’espai habitual de treball d’Ortí i la seua versatilitat per a treballar la matèria en les seues diverses formes. “Tenim els seus treballs en fusta que conformen el bosc, un tòtems que, com totes les peces, tenen el seu món i el seu submón. Els marbres que acarona per a dotar-los de sensualitat; hi ha molt de diàleg amb les peces que va treballant per a transmetre tota l’espiritualitat”, va destacar Domínguez. També es poden contemplar els seus reconeguts guerrers, dels quals el periodista es va confessar un grandíssim admirador. I, juntament amb aquestes peces de ferro, la mateixa enclusa on forja les figures des de fa dècades.
El punt final del recorregut és un gran dolmen de pedra per a donar profunditat a la sala diàfana on s’exposa tot el material. El resultat d’aquesta tria de peces –en què ha primat el valor, però també l’emotivitat dels objectes– és una exposició “divertida”, que recrea no sols el lloc de treball de l’artista sinó l’espai “on Vicente es va sobreposar al seu trauma i es va fer gran”.
La lluita per transcendir
I és que com va recordar el comissari de l’exposició, la seua obra narra una autèntica lluita de superació, que té molt a veure amb la seua vida i les seues circumstàncies. “La seua peripècia vital és excepcional, una història increïble de contar: és la lluita per transcendir”, va subratllar. Martí va recordar els humils orígens de la família d’Ortí d’agricultors i llenyadors. Precisament, la fusta fou el primer material que va modelar com a aprenent en una fusteria, on va començar a treballar després de passar per un col·legi especial per a persones sordmudes.
Martí Domínguez: “La seua peripècia vital és excepcional, una història increïble de contar: és la lluita per transcendir”
“Als nou anys, a causa d’una meningitis, li va sobrevindre una sordera que li va marcar per a sempre, ja que va anar creixent des d’un aïllament personal molt fort”, va explicar. La coneixença del retor de les Vedrunes de Vinalesa li va obrir el camí. Francisco Monfort va veure la destresa d’aquell jove tallant peces religioses i el van encaminar cap al seu futur com a escultor, primer a l’escola d’Arts i Oficis i, posteriorment, en la Superior de Belles Arts de Sant Carles de València. Més tard es va traslladar a Madrid, a la Facultat de Bellas Artes de San Fernando. Al seu retorn a València es forma com a professor i es converteix en una referència per a tots els alumnes. “Les seues classes estan plenes, hi ha cua per a poder estudiar amb ell perquè els fa perdre la por a donar el primer cop a la matèria primera”, va dir Domínguez, tot apuntant que a Ortí tan sols li queda un any de docència.
Un altre Cézanne
L’escriptor va insistir en les circumstàncies vitals d’Ortí per a reivindicar la necessitat d’aquesta exposició, que s’emmarca en el desé aniversari de la remodelació del centre on s’allotja la Fundació Bancaixa. “És de justícia l’homenatge retrospectiu que se li fa a l’últim escultor, el que connecta amb el treball dels picapedrers del segle XIV, els treballadors de la forja, els ebenistes. No sols treballa amb la matèria, sinó que la interpreta”. Martí, fins i tot, va fer un paral·lelisme entre la vida d’Ortí i de qui és considerat pare de la pintura moderna: Paul Cézanne. Mentre va viure Cézanne fou un pintor ignorat que va treballar enmig d’un gran aïllament. Desconfiava dels crítics, tenia pocs amics i, fins el 1985, va exposar sols de forma ocasional. “Fou un pintor de pintors, que la crítica i el públic ignoraven, valorat sol per alguns impressionistes i, al final de la seua vida, per la nova generació”.
