Són les 21.35 quan la porta del Parlament s’obri i sona un timbre rovellat de consergeria. Un cotxe oficial fa marxa enrere molt lentament i el baf humit del parc de la Ciutadella adopta un cos lleu fantasmagòric quan els focus de les càmeres s’encenen a l’uníson. Són cinc camallades i un gest un tant napoleònic de mà al pit dins la jaqueta. Només això, deu segons de Carles Puigdemont sota la porxada parlamentària. Ni una paraula, ni una mirada. Tampoc cap companyia.
És la darrera imatge d’una jornada històrica, una mica histèrica, a estones histriònica. Un dia fet de molts dies i embolcallat per una espessa atmosfera psiquiàtrica. Tot per l’ànim canviant del president Puigdemont. Després d’un dimecres de moltes, llargues i, fins i tot, insomnes reunions a Palau, dijous clarejava amb el convenciment que la independència era inajornable. Però a migdia el president feia un gir brusc i comunicava als seus consellers i diputats la convocatòria d’eleccions autonòmiques. Calia, va esgrimir, frenar l’aprovació al Senat de l’article 155 i amb això la suspensió de l’autogovern.
La notícia provocava un desconcert proper al pànic. I també algun harakiri polític, com el dels diputats del PDeCAT, Jordi Cuminal i Albert Batalla, que renunciaven a l’acta. Els milers d’estudiants que protestaven contra el 155 a la plaça de la Universitat es traslladaven fins a la de Sant de Jaume. I les xarxes socials esdevenien un imparable moviment sísmic. Qui sap si tan potent com per a modificar l’orientació dels punts cardinals, però Puigdemont tornava a les 17.00 a la independència després d’una compareixença ajornada a les 13.30 i definitivament suspesa una hora després.
A eixes hores el mateix sentiment trastornat contagiava la gent al carrer. A Sant Jaume els estudiants xisclaven, aplaudien, escridassaven i corejaven els mossos que custodiaven la porta del Palau. Tot alhora. I botaven frenèticament, d’estrofa en estrofa, dels Segadors a l’Estaca per a finalitzar amb l’himne del Barça. Un desconcert somatitzat per Álvaro de Marichalar, empresari germà de Jaime de Marichalar, d’un verd aristocràtic i amb un cartró a l’aire amb els lemes: “Catalonia is Spain” i “En contra de tots els 3%”. Un esperit exaltat que acabava demanant protecció als mossos i, tot seguit, intentava agredir-los.
“Visca Espanya i visca el senyor Rajoy!”, irrompia a pas lleuger un dona pel mig de la plaça. “I visca el vi!”, li responien uns joves que acabaven de plantar tres tendes de campanya amb símbols del 15-M. Minuts abans de les 17.00, la CUP demanava manifestar-se davant les seus del PEDCat i Esquerra. I minuts després de les 17.00 suspenia la proclama. Puigdemont havia tornat a la casella d’inici. “No hi ha garanties que el Partit Popular retire el 155”, explicava i, de seguida, es justificava: “Ningú no podrà retreure a la part catalana voluntat de diàleg i de fer política. Ningú no podrà dir que no he estat disposat a sacrificis per a garantir que es posarien totes les facilitats al diàleg”.
La pirueta feia retrocedir el rellotge novament al matí. La simetria emocional tornava als calendaris, als pronòstics i als ordres del dia. A les 18.00 s’iniciava el ple del Parlament entre rostres d’una serenor demacrada. Les abraçades lànguides i molt duradores entre diputats independentistes eren la metàfora del rumb restablit.
La narrativa recuperava la linealitat i els discursos, el costum. I la política dels últims temps era novament biològica i es comminava a decidir divendres, ja hui, “segons el mandat de l’1-O”, dia del referèndum, quan va guanyar l’opció de conformar una república catalana. La proposta es votarà a partir de les 12.00. Al voltant de 700 alcaldes seguiran la sessió al Parlament. I, des de les 10.30, ANC i Òmnium han convocat la ciutadania per a donar la benvinguda a la República. Més d’una hora abans del previst. Qui sap si per a vetlar davant possibles brots psicòtics d’última hora.
