Tot en ordre

El violista de la Filharmònica de Berlín, Joaquín Riquelme, va debutar com a solista i tuti amb l'Orquestra de València el passat divendres
/ València
29 octubre 2017 01:00h

Divendres es van diluir alguns dubtes que planaven sobre l'Orquestra de València en l'inici d'aquesta nova temporada que es va iniciar el passat dissabte 21 d'octubre amb la participació del primer dels molts directors convidats que passaran pel Palau de la Música de València. Sota la batuta de Pinchas Steinberg debutava el violista de la Filharmònica de Berlín, Joaquín Riquelme, qui va interpretar el Concert per a viola i orquestra de William Walton i, a més a més, durant la segona part, el músic murcià es va incorporar a la corda de violes com a tuti per a executar amb una sensatesa i coherència colpidora, juntament amb tota l'orquestra, la Simfonia núm. 5 en re menor op. 47, de Dmitri Xostakóvitx.

Un dels dubtes, cal recordar, el va apuntar la premsa durant la presentació de la Temporada 2017-2018. L'Orquestra de València tancaria l'any del 30 aniversari de l'auditori i començaria el del 75 de la formació sense un director titular. Van ser tant el director del Palau, Vicent Ros, com el subdirector de Música, Manolo Muñoz, els qui s'afanyaren a advertir que això no era ni cap problema ni res particular. Com a exemple es va posar el de l'Orquestra Nacional d'Espanya (ONE), una formació que va estar diversos anys sense titular fins l'arribada de David Afkham el 2014. L'ONE ha estat durant diferents intervals de temps sense director titular. També és cert que tots dos responsables del Palau van indicar que no era desitjable perllongar eixa situació i pocs dies després es va presentar Ramon Tebar com a titular. L'absència de capità no era recomanable, entre altres coses, perquè tal com anava transitant l'OV en els últims anys no podia estar massa temps sense un cap de files que posara ordre i plantejara uns nous objectius artístics a aconseguir.

Tanmateix, el passat divendres, l'Orquestra de València va estar a un nivell d'execució que fa pensar si no li estarà sentant bé el canvi de batuta cada cert temps. Donada la qualitat amb què es va adaptar a les exigències de Pinchas Steinberg, potser fins i tot ha estat una circumstància saludable i higiènica.

Pinchas Steinberg amb l'Orquestra de València. / EVA RIPOLL

La primera part d'aquest segon concert de temporada l'obria el 'berliner' Joaquín Riquelme amb el Concert per a viola i orquestra de William Walton. La comunicació entre solista i orquestra es va establir des del primer moment, mostrant o contagiant-se, una cura per a igualar els petits detalls en els atacs, frasejos i expressions de magnífica factura. Riquelme, amb la seua viola Domenico Busan "exGiuranna" va demostrar un qualitat tímbrica encisadora, amb robustesa en els greus, agilitat i pulcritud en els aguts, la projecció del so de la viola del músic murcià va resultar d'un nivell artístic sorprenent. Tècnicament indiscutibe, el violista s'aferrava a les dues cordes amb una qualitat i equilibri entre les veus quasi impossibles. La destresa virtuosística va sobreeixr en el Vivo, con molto preciso del segon moviment d'aquest concert de llenguatge postromàntic que no defuig les dissonàncies per a reconciliar la música amb el seu temps. Amb l'Allegro moderato del darrer moviment, l'orquestra va seguir mostrant-se compenetradíssima amb el solista, amb sonoritats en forte ben cohesionades i uns pianos calculats que acompanyaven un Riquelme qui feia gala d'una profunditat d'arc i un control del vibrato perfectes. 

El solista va saldar el seu debut regalant de bis l'Allemanda de la Suite núm. 1 de JS Bach on va tornar a evidenciar l'equilibri perfecte de les tessitures de l'instrument amb una projecció sonora sorprenent.

El violista murcià i membre de la Filharmònica de Berlín va debutar com a solista, el passat divendres, al Palau de la Música. / EVA RIPOLL

Un altre dubte dissipat va ser el de la capacitat de recorregut de millora que atresora l'OV. Tot i la manca de músics de la plantilla i els obligats reforços (eventuals) que això implica, la formació es va presentar amb unes prestacions conjuntes de primer ordre. Steinberg va sembrar la cordura entre els vents i va estrényer les cordes al màxim per a interpretar tota una arxiconeguda Cinquena simfonia de Xostakóvitx amb una fidelitat a la psicologia de l'obra com poques vegades s'ha escoltat a l'auditori en els últims anys. La concepció sonora presentada va distar molt de les extravagàncies extremes que solien ser habituals. Els pianos acuradíssims van perseguir la tensió i els fortes mai van voler fer caure el sostre del Palau. La corda, com sempre, resolutiva i amb profunditat va portar el discurs d'una versió abocada als contrastos entre moviments, amb uns canvis de caràcter ben definits i mesurats.

Steinberg va optar pels detalls del caràcter i la cordura sonora amb els plànols equilibrats que va portar l'Orquestra de València als més alts nivells d'execució. Va posar sens dubte tots els elements en ordre, els de la partitura i els de l'orquestra i, als seus 72 anys, va brindar una música de reconciliació i de rebel·lia artística.

next