8 i 12 d’octubre. I ara el 29. Són les tres fites de les marxes multitudinàries en favor de la unitat d’Espanya a Barcelona. I l’expressió màxima de la resposta a l’independentisme i on es conjuguen totes les disputes. Hi ha els símbols, els discursos, les consignes i la terminologia. Secessionistes, sobiranistes, separatistes, sediciosos… I, per descomptat, independentistes i espanyolistes. I el més recent de republicans i unionistes, al més pur estil de la batalla de l’Ulster. “Votarem!” i “La nostra sí que és la veritable revolució dels somriures”, van sonar ahir amb una calculada profusió. És un combat pam a pam per la conquesta del relat, que és la raó de sempre i que no necessàriament correspon amb la veritat. Després, potser, arribaran les porres i el codi penal. Però això serà un altre estadi del conflicte.
De moment, tot és càlcul i els que aposten per la unitat d’Espanya han depurat els gestos. En l’acte del 8 d’octubre hi va haver Mario Vargas Llosa convertint la paraula del Nobel en un pamflet massa evident. Defensar Espanya era defensar l’idioma espanyol. I punt. I el del 12 d’octubre fou una recialla tardofranquista amb els enyors colonials propis de l’efemèride i amb grups ultres barallats i fent volar taules i cadires al cafè Zurich. En canvi, la manifestació d’aquest diumenge va demostrar una certa sofisticació. Els accessos estaven vigilats per voluntaris amb jupetí i no per militars en la reserva ni legionaris de boina. I la zona de les autoritats es va acotar junt a l’escenari i es va buscar l’heterogeneïtat d’oradors com Josep Borrell i Francisco Frutos, dos estranys reconeguts per a una parròquia massivament de dretes.
També es va introduir un matís catalanista amb el cant de la Senyera, peça prohibida durant la dictadura i que ningú no va cantar. Molts, això sí, es van animar amb l’himne d’Espanya, prosa de José María Pemán, l’oficial durant el Movimiento. I els tres xiquets onejant la bandera catalana, l’espanyola i l’europea apegades en pals de granera van afegir una pinzellada en blanc i negre a coreografia de Front de Joventuts. No és d’estranyar que acabaren exhibint-se símbols militars, record de jures patriòtiques a la caserna del Bruc. I, és clar, una cabra, amb perruqueria rojigualda en el llom i inspiradora, com sempre, del cançoner popular: “Jo tenia una cabra anomenada Puigdemont!”, algú va iniciar el càntic amb resposta col·lectiva de rima assonant: “Cabrón!”.
Però la cabra no es deia Puigdemont, sinó Lola, germana de Bimba, com la marca de bosses, les dos naturals de Vacarisses, al Vallés Occidental. “Inés, saluda la cabra!”. I Inés Arrimadas, de Ciutadans, trau el braç del cotxe oficial en direcció a l’indiferent animal. “És molt tranquil·la i està acostumada a la gent perquè la portem a fires medievals”, diu Ana Mari, l’ama, qui denuncia que al poble li fan bullying per tindre penjada la bandera espanyola. “No sé com acabarà tot, però jo tinc la nevera plena i les maletes ja fetes per a tornar a Galícia”.
I Antonio marxaria encara més lluny, “a Rabat, on encara tinc família”. “Ho dic de veritat. O ell o jo. O se’n va el Puigdemont dels ous o jo torne al Marroc”. I entre els que enlairen les banderes en direcció a l’etern helicòpter de la Guàrdia Civil hi ha Montserrat, Pedro, Lugui i Araceli. Van cap a les Rambles a fer un mos. “La República? Això és una guasa”. I en saber que el periodista és valencià, Montserrat llança l’advertència: “Aneu amb compte que per allà també han començat a adoctrinar”. “De quin mitjà ets?”, pregunta Lugui. “Diari La Veu”. “La Veu? La Voz, no?”.
Cavallers legionaris
Una volta es dispersa la manifestació es concentren els atàvics grups d’ultres a la recerca dels indrets claus. Un d’ells és la via Laietana, a la Prefectura Superior de la Policia Nacional, la sinistra caserna de tortures durant la dictadura i ara convertida en santuari de nacionalistes espanyols com Antonio, al rostre del qual no sé sap què és suor o llàgrima mentre canta a crits “El novio de la muerte”, l’himne del Terç. “Sóc espanyol i català, però sobretot un cavaller legionari”. I recita a la carrera la filiació: “Tercer Terç, Juan d’Àustria, vuitena bandera, setena companya, coneguda com La Cova!”. I ferms i la mà al front, li segueixen un grapat de companys.
Uns altres vesteixen samarretes amb els escuts de la Policia Nacional i la Guàrdia Civil. Les llaunes de mig litre de cervesa passen de mà a mà. I la mà i el braç, amb o sense el pot, s’alça sovint. “Heil, heil!”, arremeten contra una solitària bandera independentista penjada d’un quart pis. Al costat, els policies no tarden molt a accedir a tota mena d’abraçades, encaixades i selfies. “Gràcies, gràcies…”. I María de las Mercedes, amb una bandereta clavada amb imperdible als muscle, com un galó, s’emociona: “El mapa no es pot trencar…”. I prossegueix: “Ells són la meua policia i els mossos, si tornen enrere, també ho seran. Vull l’amor entre tots”.
I no és precisament estima el que reben els mossos a la plaça de Sant Jaume. Pots, pals, plàstics… Una pluja variada junt al carrer Ferran. I una altra mena d’artefactes com “Viva Franco” i “Arriba España”. Un passejant els ho recrimina i ha d’eixir a la carrera perseguit per quatre ultres. Un d’ells li fa una punyada junt a les tanques del Palau de la Generalitat i els mossos l’han de rescatar i protegir-lo dins l’edifici. No hi ha cap detingut. La torba es desplaça ràpidament cap a allà i comencen a pegar puntades a les tanques. “Covards, mamonas!”. Després, amb la calma, s’inicia la tradicional escenografia. Un megàfon fa sonar “Qué viva España” i una dona amb gorra de banyes de bou és torejada amb una bandera entre olés fets bafarades alcohòliques. I en l’èxtasi de la Marxa Reial en versió discoteca un jove es lleva la samarreta per deixar vore el gegant 155 que s’ha pintat a l¡esquena. Una altra jove mostra un jersei negre molt escotat amb el mateix 155 escrit en cada pit. Els dos s’aproximen a la tanca i ell l’agarra de la cintura i l’aixeca una mica, com si fóra una gerra o una pesa esportiva: “Va, digueu-li a Puigdemont que isca si és que vol tastar el que és bo!”.
