Totes les alarmes han sonat ja. Tant als despatxos governamentals com a les seus dels partits es respira el temor que el terratrèmol polític de Catalunya produïsca un tsunami que arrossegue l’esquerra valenciana fora de les institucions. Ahir mateix, Isabel Bonig va decretar que Compromís ha passat de ser “nacionalista a independentista” i a qualificar la manifestació per un finançament just de germen del separatisme, tot afirmant que “així van començar a Catalunya”.
L’ofensiva de la dreta es completa amb la deriva neoblavera de Ciutadans i el rescat del secessionisme lingüístic, amb especial incidència en la denúncia d’un suposat “adoctrinament” dels alumnes als centres educatius públics. Mentre aquests partits tracten d’equiparar la situació catalana amb la governança del País Valencià amb suposicions, projeccions, exabruptes i exageracions, els partits d’esquerres són conscients que la situació catalana ha d’afectar necessàriament l’àgora local, ni que només siga perquè ha ocupat tot l’escenari espanyol.
Ximo Puig va afirmar divendres aquesta evidència. Un dia abans havia fixat la postura del seu govern respecte de l’aplicació de l’article 155, sobretot després que Carles Puigdemont travessara el seu particular Mont de les Oliveres amb el dubte de si convocar o no eleccions. Puig es va situar entre els qui demanaven l’aturada de la intervenció de l’autonomia en cas que el president de Catalunya dissolguera el Parlament.
A l’endemà, quan tot feia preveure que la independència seria declarada, Mónica Oltra va refermar aquesta posició amb l’advertiment que una cosa és el que pensaren els partits i una altra la postura del Consell. El ben cert és que, llevat de Puig i Oltra, cap conseller ni alt càrrec no ha emés opinió al voltant dels successos catalans.
Els partits, però, no oculten el seu desacord. El PSPV, en consonància amb el PSOE, dóna suport a l’ocupació per part de l’Estat de les institucions catalanes, amb el matís de les reserves de Ximo Puig davant d’una decisió assumida quasi a contracor i forçada per la contumàcia independentista enfront de l’entusiasme amb què l’han acollida altres líders del PSOE.
Podem i Compromís, contra el 155
Els altres dos partits signataris de l’Acord del Botànic van votar al Senat en contra de l’aplicació del ja famós precepte constitucional. Podem no ha vacil·lat gens en les seues posicions sobre Catalunya. Va ser el primer partit que va denunciar les detencions d’alts càrrecs de les conselleries dies abans de la celebració del referèndum i va participar sense cap prevenció en les protestes, interpretades com una regressió democràtica sense matisos.
A Compromís, va caldre que Enric Morera obrira l’aixeta i que Mónica Oltra ho refermara perquè diputats i altres alts càrrecs acabaren rebutjant en públic aquelles primeres detencions. Cada nou esdeveniment i cada grau de tensió afegida, però, acaba tibant una coalició on conviuen des de militants que se senten plenament solidaris amb l’independentisme català fins a ferms partidaris de la unitat d’Espanya.
Una cosa, però, és el que cadascú pense o senta; una altra, la posició política individual que cada membre ha d’assumir depenent de si és diputat, alt càrrec institucional, quadre d’algun dels partits o militant de base; i la tercera és què ha de fer Compromís com a formació política i quina ha de ser la postura unitària, si és que això és possible, davant d’un problema que pot marcar el seu futur com a coalició i la viabilitat del govern que comparteix amb els socialistes.
El Darrer Diumenge d’Octubre va servir per a capir diversos matisos, fins i tot, a dins del Bloc, el partit organitzador de l’Aplec del Puig. No van ser opinions contradictòries, però mentre que la coordinadora del partit, Àgueda Micó, va carregar durament contra el PSPV pel seu suport a PP i Ciutadans en l’aplicació del 155, el diputat al Congrés espanyol Joan Baldoví va demanar “intel·ligència” als presents i que feren servir “la raó per damunt de la passió”. La conclusió del polític suecà va ser molt clara: “Hem de posar el focus al país de les valencianes i els valencians”, una crida a la realpolitik que va desconcertar alguns dels assistents a l’acte nacionalista.
Aproximacions diverses
Cada esdeveniment relacionat amb Catalunya suposa un nou maldecap per als partits del Botànic i el govern de Ximo Puig. Tant el silenci com la presa de posició tenen un cost polític que no es compensa amb guanys significatius. El Consell batalla perquè l’agenda valenciana sobre el finançament i les inversions no es dissolga enmig de la crisi constitucional espanyola.
L’anomenat ‘problema valencià’ empal·lideix com a tema de la política espanyola sense haver arribat mai a ocupar un lloc significatiu de l’agenda. La pugna se centra ara a aconseguir que, almenys, no desaparega de l’atenció dels ciutadans valencians.
La manifestació del 18 de novembre en demanda d’un finançament just i, per extensió, d’un “tracte just” per part de l’Estat, ha esdevingut una fita on els actuals governants i els seus partits es juguen molt. Aquest és el “focus” que Baldoví vol que projecte llum en la direcció correcta o almenys il·lumine una part de l’escena.
Catalunya, es vulga o no, fa paleses les contradiccions internes del bloc de govern. Això ho saben PPCV i Ciutadans, conscients alhora que el finançament i la manca d’inversions de l’Estat al País Valencià han deixat en evidència que no poden sustentar amb fets la seua retòrica de defensa dels interessos dels ciutadans que els han votat.
La violència desfermada per l’extrema dreta i les tèbies condemnes dels partits de la dreta parlamentària constitueixen una altra contradicció que l’esquerra malda per situar al centre del relat. Tot i això, no deixa de ser un aspecte problemàtic per la insistència de PPCV i Ciutadans a l’hora d’atribuir-ne les responsabilitats tot adjudicant-les als agressors, però, també als agredits en la mesura que justifiquen els atacs feixistes per la suposada provocació dels independentistes. Es tracta dels vells clixés arrossegats des de la Transició, que van produir la normalització de la violència unilateral.
El fet que Mónica Oltra es convertira en objectiu directe de les amenaces ultres pot afavorir la presa de consciència al voltant del que és intolerable en una societat pretesament democràtica. El fet que el desplegament policial permetera la celebració del Darrer Diumenge d’Octubre és una primera fita. La tranquil·litat amb què va discórrer dissabte la manifestació antifeixista de València n’és una altra.
El líder de les joventuts de Compromís, Víctor Medina, va retraure al Puig l’absència de la coalició en la marxa convocada per 200 col·lectius, alguns d’independentistes. Divendres, Mónica Oltra va fer palés a preguntes d’un periodista que no hi acudiria perquè havia d’estar a l’acte de la seua proclamació com a fallera major de la comissió a què pertany. Més enllà de la impossibilitat d’estar en dos llocs alhora, la resposta de la vicepresidenta va marcar distància respecte de la manifestació. L’anècdota demostra, si més no, la dificultat de trobar l’equilibri i no perdre el pas en un moment polític com aquest.
La guerra per l’agenda està sent clau aquests dies i ho continuarà sent els propers temps. La desproporció de forces, però, no pot ser més gran. Uns disposen d’armament pesant i ataquen de front sense necessitat de tindre cura dels flancs. L’altre bàndol haurà de combinar l’audàcia amb l’astúcia amb unes dosis d’intel·ligència inèdites fins ara en la política valenciana contemporània.
