L'Espanya profunda dels barris alts de Barcelona

Un recorregut entre banderes espanyoles i rebuig a la independència pels barris de Sant Gervasi, Sarrià i Pedralbes
3 novembre 2017 01:00h
A Sarrià hi ha un moviment ultra molt nodrit. Ho certifica la gran quantitat d’engantxines que hi fan referència al mobiliari urbà.

Per la gran avinguda de Josep Tarradellas s’arriba a la plaça de Francesc Macià. I d’allí, en minuciosa pujada a l’Olimp de la catalanitat, hi ha el passeig de Pau Casals, amb estàtua de bronze i eixe coll característicament capgirat cap al violoncel, l’arc en posició d’ingravidesa i una música brusca de clàxons i motors excitats. A les vores, els baixos de l’antiga burgesia comercial són ara franquícies afamades de roba femenina.

Una col·lecció consecutiva de goles de tecno i un perfum a fruites prematurament collides i destil·lades per punxar al punt exacte de la libido del consum. A dalt, el cim està coronat per un nou artefacte de bronze amb una desena d’àngels bufant flautes travesseres: una decebedora apologia naïf per a qui busque l’espiritualitat del cel català.

De fet, no hi ha cap bosc de nimfes ballant sardanes, però sí un jardí, el Turó Parc, on la classe alta, que no necessàriament elevada, passeja, llegeix, s’enamora i pateix mentre blasma del procés independentista. Això sempre que no estiguen fent diners que després fugen amb seu social cap a Madrid.

Quan això passa, són les serventes les qui s’encarreguen de la vessant prosaica, que és una cosa més de timbals i tambors que no de instruments de vent per a boques petites. Potser per això Maria fa camí avall amb Gus i Truman, els dos gossos de la dissenyadora Purificación García. El primer mira espantat la davallada social i urbanística. I Truman, un salsitxa nascut originalment per a furgar entre caus conillers, meneja la cua i deixa amb el morro un rastre de caragol per terra.

Dos clients discuteixen a un bar de Sant Gervasi mentre Puigdemont compareix des de Brussel·les. / SERGI TARÍN

“Em fa por que després arribe la guerra”, diu Maria, sobre el conflicte català. “Com en el meu país”. Ella és una dona d’Ucraïna ja entrada en els cinquanta, amb un somriure que brilla si és que guaiten els dos incisius d’or. I un uniforme de criada de passarel·la: bata blava amb lunars blancs i coll de cigne. Un moviment sobtat l’arranca de la vorera quan Truman, pur instint, confon una fulla amb un conill de covarda fugida. “Més no li puc dir. Jo de casa al treball i res més”. Va perdent-se la veu de Maria.

Una altra vegada al Turó Parc, se sent la posició estratègica sobre la ciutat. De baix pugen Sants i l’Eixample. I a un costat hi ha Sarrià i Pedralbes. I cap a l’altre està Sant Gervasi: una població envellida a la qual el procés li ha fet sumar alguna nova arruga.

Tot i que la conjuntura ha desmotivat fortament la despesa privada, encara hi ha incombustibles que visiten el restaurant de don Pablo, un andalús amb 65 anys a Barcelona, “tan català com el primer”, i uns altres 25 cuinant una sopa amb mongetes d’un flaire decididament deliciós. “Aquest darrer cap de setmana ha sigut nefast; buit del tot” protesta. “Ací tothom té casa a la neu i a la platja i, últimament, quan arriba el cap de setmana, pleguen”, explica Pablo; un exili benestant “amb por a les porrades i deprimit per al consum”.

Maria, serventa de la dissenyadora Purificación García, passeja els gossos Gus i Truman pel Turó Parc. / SERGI TARÍN

Al menjador, un matrimoni comparteix taula, silenci i caps ajocats. La resta de l’espai està buit i fa reverberar la veu de Puigdemont en català, francès i castellà. És a Brussel·les per a denunciar “la persecució al Govern de la Generalitat”. La dona sospira i esbufega malgrat que el caldo s’ha quedat sense fum. “I jo que pensava que m’anava a alliberar i dinar tranquil·la...”. Tothom el veu, però no l’escolten. “Què els ha semblat Puigdemont?” I les dos monges amb gaiato, hàbit negre tapant una bona pila d’anys, fan plusmarca de velocitat pujant pel carrer de Benet Mateu rumb a la residència dels ancians desemparats. “No, no insistisca... L’hem vist en la tele, però hem hagut de marxar al metge”, tallen sense especificar si la visita mèdica estava programada o ha sigut circumstancial.

Zona nacional

Este és el lema de les engantxines que hi ha arreu de Sarrià, apegades al mobiliari urbà. Una farmacèutica de la zona, “del barri de tota la vida”, relata que pels carrers campen bona cosa d’ultres. Hi ha alguns pares de l’escola Santa Isabel i els aficionats radicals de l’Espanyol, que s’ajunten a la plaça Artós. La dependenta abaixa la veu i mira cap als costats. “No li diré el meu nom, però ací hi ha molt de fatxa entre els nouvinguts i molt d’independentista entre la població de tota la vida”.

I d’aquells que diuen nouvinguts, majoritàriament rics, està ple el carrer de Ganduxer, un dels més elitistes de la ciutat. Predomina una població de dones majors esculpides en pedra cosmètica i cobertes de pells. Tot amb bosses de materials molt fins i gossos de raça, que són les marques de les mascotes, sobretot si han passat per llargues sessions de perruqueria.

Ganduxer és un dels carrers més elitistes de Sarrià i amb gran profusió de banderes espanyoles als balcons. / SERGI TARÍN

La gran via de la burgesia local és el carrer Major de Sarrià, on hi ha botigues ancestrals com la merceria El Trébol o la pastisseria Foix, que presumeix de currículum, “des del 1886”, i poeta, Josep Vicenç Foix, amb un placa estampada amb quatre versos. “Tota terra batega a la pàtria de tots”, diu un d’ells. I Sarrià està fet a grapats de terra sobiranista, molt espanyola i cada volta més anglosaxona. Be You, Delice i Xocolat Box són alguns del comerços amb una certa voluntat entre moderna i elitista.

“Les vendes han baixat un 70% perquè la gent no té ganes de consumir”, diu una de les dependentes . “Jo? Què opine? Independentista! Però no diga qui sóc perquè si no el números encara baixaran més”.
Però l’ànima ancestral de Sarrià és als noms del carrers: de la Tradició, del Rosari, Pedró de Sant Francesc, Pedró de la Creu... Una catalanitat d’ordre, beneïda a la parròquia de Sant Vicenç i que s’estira cap al sud fins al monestir de Pedralbles, amb l’avinguda del mateix nom baixant cap a la Diagonal, el Palau Reial i les solitàries torres de Caixabank. Per aquella gran via es reparteixen i repeteixen edificis envoltats de jardins boscosos i habitats de gats amb panxes turgents fetes de sobres d’elevada confiteria. La gent no ix dels patis sinó dels garatges subterranis i a dins de cotxes d’alta gama.

Al carrer Major de Sarrià hi ha la confiteria Foix, de la família del poeta noucentista Josep Vicenç Foix. / SERGI TARÍN

Els vestíbuls dels edificis, l’únic espai visible, són llargues sales d’estar amb sofàs i divans de cuir potser per a sessions lacanianes d’extremada urgència. Ja se sap que la riquesa és un pes insuportable per a l’ànima. “Potser a Sarrià, que és classe mitjana, estiguen a favor de la independència, però no a Pedralbes”. Ho diu Maria Jesús, una metgessa que viu a la zona i que lamenta la part sentimental i antisistema, per la CUP, explica, del sobiranisme. “El franquisme està revifant i això sí que és una llàstima”.

I com que tots els camins condueixen a qualsevol Olimp, la Barcelona rica s’aplega al capvespre per a una sumptuària festa de Halloween al Turó parc. Tot està organitzat per entitats anglosaxones, com ara les escoles Aula i l’American School, a més del consulat dels Estats Units, on poc entenen ni volen parlar d’independentisme les dos bruixes i el Capità Amèrica que reparteixen caramels a mans plenes.

Tres ciclistes pugen costera amunt per l’entrada del monestir de Pedralbes. / SERGI TARÍN

Els xiquets vesteixen disfresses que semblen eixir de les agulles de Purificación García i no precisament de qualsevol basar xinés d’última hora. Tot és recte, tallat i ben planxat. També el castellà que, fet crits, enlairen els xiquets. “Estem en contra de la separació de qualsevol territori”, diuen, malgrat haver-se separat dels seus, Tomás, de França, i Mariana, de Mèxic. I l’únic català s’escolta de la boca de Laia i Albert, del carrer d’Urgell, zona de transició en davallada. Ell es defineix independentista i ella equidistant:

- Sóc d’Iceta.

- Vols que t’ensenye la foto de diumenge passat?

- Què cabró...

I ambdós coincideixen que l’independentisme és “l’única forma, potser no la millor, de trencar amb el caducat règim del 78”. “Cabria tothom dins d’una Tercera República Espanyola?”, llancen a l’aire una altra pregunta de resposta òbvia a territoris alts i fets mapa per damunt del muscle.

next