Quan una obra queda oblidada en un calaix –figurativament parlant– sol ser per dues raons: la primera perquè no satisfà els gustos del moment en què s’estrena i, per tant, no rep el caliu del públic; i la segona raó, perquè els assistents a la ‘premiere’ no es copsen de les intencions –sovint ubicades en un segon pla– del compositor. Hi hauria una tercera, però, que respondria a un accident inesperat –un incendi, una guerra o una decisió poc mesurada– que acabaria per fer desaparéixer el manuscrit original o extraviant-lo indefinidament. Però també una quarta: que la qualitat artística de l’obra siga tan dolenta que no meresca cap atenció. Tanmateix, en aquesta ocasió farem servir el beneplàcit del dubte.
La cinesi (Les xineses) de Christoph Willibald Gluck es va estrenar el 1754 –al palau dels Saxe-Hildburghausen a Viena– en plena voràgine estètica entre el barroc tardà que s’hi resistia, l’estil galant i el classicisme. Segurament la seua condició de “composició teatral”, escrita per a satisfer l’oci aristocràtic de manera informal i desinhibida, i la barreja d’intencions reformadores de Gluck pel que fa a l’òpera, van fer que Les xineses caigueren en l’oblit ràpidament; de fet, segons Opera Base, s’han fet 11 representacions i 4 produccions de l’obra entre el 2015 i 2016 a tot el món. Tenint en compte que és bastant fàcil fer una versió de concert, les dades indiquen que l’interés que genera l’obra és molt baixa.
Dijous s’estrenava Le cinesi al Palau de les Arts en versió concert, i com no podia ser d’una altra manera, de la mà d’un dels titulars del coliseu, Fabio Biondi, qui es posava al capdavant de l’orquestra resident adaptada a la plantilla de l’època. El concert, però, va servir també per a iniciar el nou acord de col·laboració entre el teatre d’òpera valencià i l’Agència Valenciana de Turisme per a impulsar la Ruta de la Seda i la ciutat de València com a punt d’eixida i arribada del recorregut que uneix orient amb occident. El conveni –que es perllongarà fins la temporada 2019-2020 i que tindrà com a punt més interessant la producció d’una adaptació ex professo de Le Cecchina de Piccini– incloïa la gravació per a la posterior retransmissió del concert a través de la plataforma europea Opera Vision (el 24 de novembre).
Amb Biondi mai ningú queda indiferent –això s’ha dit ja en aquest diari– i amb Les xineses ho va tornar a demostrar. Ni massa arravatament propi del barroc i els seus contrasts dinàmics exacerbats ni massa senzillesa d’un classicisme que demana equilibri i claredat en les frases. Tampoc no s’acaben d’entendre eixes versions a mig camí entre l’historicisme i la modernitat, amb una orquestra barroca però amb vents moderns. En qualsevol cas, Le cinese va sonar a mestissatge, a obra frontissa que abusa dels recitatius de manera recalcitrant, que se sosté la majoria de vegades en el clavicèmbal però que en ocasions despunta l’orquestra, mostra que el compositor rumia trencar amb el recitatiu sec per a apostar per l’acompanyat que culminarà en Orfeu i Eurídice en 1774. Fet i fet, tret dels rubatos i tenutos propis del director italià, l’excés de forte en els tutis que tapaven els solistes i d’alguns números orquestrals de tempos vius on les trompes van embrutar la pulcritud tècnica de les cordes, l’Orquestra de les Arts va erigir-se com a principal èxit artístic.
Tanmateix, s’hi va trobar a faltar algun detall que recordara, més enllà del text de Metastasio o el gong amb què s’obri i es tanca l’òpera, alguna mena d’escenografia que ubicara l’obra a la Xina. Òbviament, el pressupost de les Arts és tan reduït que l’obliga una i altra vegada a traure or de sota les pedres, però de segur que als magatzems s’hi trobava algun quimono (encara que el vestit típic de la Xina siga el hanfu) de la producció de la Madama Butterfly que fera passar per orientals les veus de la representació. Sense atrezzo i sense escena, Le cinesi s’hi va situar en algun lloc entre València i Xi’an.
L’absència d’acció va contribuir a un concert d’inversemblances. Les veus tampoc no van palesar les mateixes aptituds per a l’escena i, en alguna ocasió, l’excés de comèdia va jugar males passades a la mezzosoprano sueca Ann Hallenberg (Tangia), qui va sorprendre amb diversos galls en els aguts i fins i tot en els greus. Hallenberg, amb un timbre amb poc de cos va optar per una interpretació més historicista –adaptant el vibrato, entre altres– i un excés de comèdia en el seu paper; per la seua banda, de manera oposada s’hi va presentar la soprano Désirée Rancatore (Sivene) amb una veu corpulenta que va abusar de les dinàmiques per a projectar un timbre belcantista contrari a la prestació de la mezzo sueca.
Anicio Zorzi va assumir el paper del jove xinés Silango, que va patir d’una veu escanyada en el registre agut mentre que la valenciana Silvia Tro Santafé, qui feia de Lisinga, es va veure coaccionada pel seu propi faristol. La mezzo va patir d’una veu que en ocasions mancava de projecció, segurament per la predisposició a aferrar-se al faristol i dirigir la veu cap a baix. Tot i això, les Arts va recuperar una altra raresa musical que va deixar lleugerament glaçat el nombrós públic.
