Rajoy sotmet a tutela l'autogovern valencià

El govern espanyol exerceix el control ideològic de la gestió del Consell a través dels recursos al Constitucional
/ València
6 novembre 2017 01:00h
Els ministres Luis de Guindos, Íñigo Méndez de Vigo i Cristóbal Montoro durant la compareixença posterior a la reunió del govern espanyol, divendres passat.

La investidura de Ximo Puig amb els vots del PSPV, Compromís i Podem havia de significar una revolució política després de 20 anys d'hegemonia del Partit Popular a la Generalitat. Com el revers d'una moneda o el negatiu d'una fotografia, l'Acord del Botànic es va presentar en oposició a tot allò que havien significat els governs d'Eduardo Zaplana, José Luis Olivas, Francsico Camps i Alberto Fabra.

Reconstrucció, renaixement, autogovern, foment de la llengua, rescat de les persones, transparència, honradesa, nou model productiu, cura del territori, memòria històrica, igualtat, regeneració democràtica i rigor ètic i intel·lectual van ser conceptes presents en el discurs presidencial i l'horitzó cap on havien d'adreçar-se els nous governants i les seues accions.

Redreçar el País Valencià, alleugerint-lo de la feixuga i gens eufònica "hipoteca reputacional" heretada i fer visible que el canvi de titulars a la Generalitat significaria alguna cosa més que una simple alternança de partits, s'albirava una tasca hercúlia.

Un govern de coalició amb una majoria parlamentària tripartida es va llançar a legislar per tal de bastir les eines amb què fer real el canvi. Alhora, un nou partit d'oposició –Ciutadans– hi va col·laborar, no només en l'elaboració de les lleis, sinó en el volenterós i, finalment, modest ajust de comptes amb un passat farcit de forats econòmics i morals, com ara la reparació a les víctimes de l'accident del metro i la investigació d'escàndols com Ciegsa o FiraValència. Un PPCV en estat de xoc va encetar la legislatura a la defensiva i amb la perpètua tensió que una interlocutòria judicial fera aflorar escàndols desconeguts fins a eixe moment.   

Les eleccions espanyoles de desembre de 2015 van propiciar un any de govern central en funcions. Amb les facultats limitades, Mariano Rajoy i els seus ministres van convertir-se, no obstant això, en perspicaços supervisors de qualsevol iniciativa protagonitzada per qualsevol administració territorial, principalment aquelles que portaren la signatura de l'esquerra.

Catalunya i Andalusia

Aquesta pràctica no era nova. Amb majoria absoluta, el govern de Rajoy havia vigilat i, eventualment, actuat contra les lleis socials aprovades a Andalusia i Catalunya compensadores de les retallades socials decretades per Brussel·les i executades des de Madrid. Els nous impostos aprovats pel Parlament de Catalunya i les mesures contra els desnonaments abanderades pel govern del PSOE i EU a Andalusia van topar-se amb els recursos davant del Tribunal Constitucional.

Quan el govern espanyol fa servir aquesta eina, la simple acceptació de la impugnació pel tribunal comporta la suspensió dels efectes de la norma. Si, més tard, el Constitucional la convalida, els mesos o anys que transcorren fins a la sentència poden suposar que mesures bàsiques i, de vegades, urgents perden el sentit i l'eficàcia. Quan els recursos són continus i nombrosos i afecten aspectes sensibles, el resultat pot significar la impossibilitat de desplegar tot el programa d'un govern.

Control ideològic

Al País Valencià, el govern de Rajoy ha jugat amb el recurs o l'amenaça d'emprar-lo en tot allò que era bàsic en l'Acord del Botànic. La supressió del copagament sanitari, la creació dels nous mitjans de comunicació públics, l'aplicació del plurilingüisme en l'educació i les normes de règim matrimonial i altres previsions legislatives derivades del dret civil propi són alguns dels exemples d'aquest control preventiu de tot un projecte polític diferent i deferenciat del que sosté el govern d'Espanya.

La decisió, divendres, de recórrer contra les lleis valencianes adreçades a aturar desnonaments i pal·liar la pobresa energètica llança missatges molt clars. D'una banda adverteix que el govern espanyol no pensa tolerar que una autonomia pretenga compensar amb mesures socials les conseqüències de polítiques neoliberals que afecten algun aspecte de la propietat privada i de la llibertat de les empreses a l'hora de decidir com presten els seus serveis.

Recentralització

Més que qualsevol mesura legal, la crisi econòmica i la impossibilitat dels governs autonòmics de recórrer al mercat per a refinançar el deute van donar el control a l'Estat, no només de les hisendes territorials, sinó de l'assignació de recursos. Més de 35.000 milions dels 45.000 que deu la Generalitat Valenciana són deute amb l'Estat, acumulat després de més d'un quinquenni finançant el dèficit a través del Fons de Liquiditat Autonòmica (FLA).

Això explica en part el retard en la reforma del sistema de finançament autonòmic. L'aplicació del FLA no només s'ha realitzat amb criteris polítics per al control des del govern central de la iniciativa política territorial, sinó que s'ha arribat a utilitzar amb criteris partidistes. Només cal recordar com el FLA de la primera meitat de 2015, previ a les eleccions autonòmiques, no comportava interessos. També són memorables les dos visites a València del ministre d'Hisenda, Cristóbal Montoro, per a anunciar nous préstecs de l'Estat a la Generalitat durant les campanyes electorals de desembre de 2015 i juny de 2016, on Mariano Rajoy es jugava la reelecció.

La tutela dels comptes autonòmics s'ha fet palesa en el recurs contra la llei valenciana que eliminava el copagament sanitari i l'amenaça d'impedir la creació de mitjans de comunicació públics atenent a la despesa que això suposaria. Davant d'aquesta situació, queda clar que sense una reforma del finançament que garantisca la suficiència financera de la Generalitat i deixe el deute públic en una quantitat assumible (1 de cada 4 euros del pressupost de 2018 es dedicarà a pagar préstecs) l'autogovern pateix unes limitacions que, a més, poden desvirtuar tot un projecte polític de canvi.

next